‘Uralita sempre ha intentat fugir de tot’

Malauradament l'amiant ha jugat un paper important tant al nostre municipi com als de les rodalies. La fàbrica Uralita, situada entre Cerdanyola i Ripollet, treballava amb aquest material, que ha provocat malalties respiratòries i càncer tant a treballadors de l’empresa com a veïns que residien a prop. Per tal de lluitar pels drets dels malalts, l’any 2003 va néixer l'Associació d'Afectats per l'Amiant Cerdanyola-Ripollet. Leontí Trabalón és el secretari d'aquesta entitat i coneix de prop què ha suposat l’amiant per a molts veïns.

Revista de Ripollet: Com i quan comença la seva relació amb l'Associació d'Afectats per l'Amiant?
Leontí Trabalón: Comença fa 4 anys, al 2003, com a conseqüència d'una crida del nostre president, Salvador Mañosa, que volia fer una estàtua per reflectir el que havia passat amb Uralita en les persones afectades.Va contactar amb altres malalts i la meva dona, que és la vicepresidenta, també està afectada. Entre tots, una mica per ràbia i per impotència al veure que Uralita quedava sense pagar el mal que havia fet, varem pensar en l'associació. Va sortir més gent de la que ens pensàvem.
RdR: La seva senyora hi treballava?
L.T.: No hi treballava, els casos que van sortir van ser de malalts passius, és a dir, gent que no havia treballat a Uralita sinó que vivia a la zona propera. Això suposava un greuge comparatiu, ja que els que hi treballaven si que tenen alguna via per reclamar i perquè se'ls reconegui la malaltia, però les persones emmalaltides perquè vivien al costat en principi no tenen cap dret. Però, sense cap mena de dubte l’entitat també pretén ajudar a la gent que treballava a Uralita.
RdR: Va ser fàcil l'inici de l'entitat?
L.T.: Al principi va costar molt, la gent tenia certa vergonya a dir que tenia la malaltia. Va costar fins aconseguir una vintena de persones que ho diguessin. El primer any va ser dur, però a partir del segon any ja va haver-hi gent que va creure en nosaltres.
RdR: Perquè aquesta por?
L.T.: És la vergonya. Totes les persones inherentment tenim la vergonya i més quan creiem que no tenim res a fer. En el moment, en que varem ser conscient que teníem alguna cosa a fer, que els ex treballadors ajuntant-se podien fer una mica de força ja vam anar convencent a la gent, que va anar perdent la vergonya.
RdR: De quans afectats teniu constància?
L.T.: Segons un grup de metges que ha realitzat un estudi, fa uns anys ja hi havia més de 600 casos diagnosticats. Nosaltres advertim que aquest grup no fa tant que està treballant en això i per tant hi ha persones que han anat morint, altres marxant... El número de més de 600 segurament que no és el real, ha de ser molt més.
RdR: L’empresa coneixia el perill de treballar amb l'amiant?
L.T.: Pel temps que fa que nosaltres treballem en aquests casos, ens queda clar que Uralita fa molts anys que és conscient d'aquesta problemàtica. El primer cas de mort de mesotelioma a Cerdanyola es va donar al 1973 i des d'aquell moment segur que tenien coneixement. Ens consta, per sentències d'ex treballadors, que el jutge deixava clar que des de l'any 1948 ells sabien que l'amiant era altament cancerigen. Ells sempre deien que la normativa no els obligava a fer més del que feien. Nosaltres diem que la normativa diria el que volgués, però el mal que han fet estan obligats a reparar-lo.
RdR: I els treballadors eren conscients?
L.T.: No, total desconeixement. Uralita a partir de l'any 70, quan hi va haver la primera mort, el comitè va començar a exigir revisions de seguretat i van començar a ser realment conscients del que succeïa. No hi ha hagut mai informació, s'ha intentat ocultar el màxim possible.
RdR: Des que Uralita va tancar, s'ha posat en contacte amb l'associació o els malalts?
L.T.: Res. Fins i tot els treballadors que reclamen via administrativa, a través de la seguretat social, i, una vegada reconeguda la malaltia, interposen demandes, al jutjat es persona la seva mútua. Uralita ha intentat sempre fugir de tot.
RdR: En el cas dels malalts passius, ara un conjunt de 48 afectats han interposat una demanda pionera. L'objectiu és més moral que econòmic?
L.T.: Tota demanda implica la sol·licitud d'una indemnització però el gruix de la qüestió és que realment se li reconegui a aquesta gent que s'ha fet una injustícia i han de reparar-la. Des de l'associació pretenem que es faci justícia. S'està acabant de perfilar la demanda i un cop arribats aquí ens marquem altres fites.
RdR: Com quines?
L.T.: Com conscienciar a les administracions de que ells són els que han de treballar per la prevenció. El mal que ja està fet, està fet i Uralitat ja ha tancat, per tant com a empresa no contamina, però els seus productes, que estan a tota Espanya, si que poden contaminar si no són ben manipulats. Ara s'ha de fer consciència sobre què suposa l'amiant i com es retira i manipula.
RdR: Considera que costa que es retiri l’amiant?
L.T.: De fet si no es toca es creu que no hi ha d'haver massa perill, més enllà del que pot causar l'envelliment. Però clar, si hi ha amiant en una teulada i hi ha una pedregada, augmenta el perill. Sempre és millor retirar-ho. Nosaltres estem intentant que es prengui consciència de que s'ha de retirar. També incloem a les persones individuals, que per retirar-ho han d'avisar a unes empreses especialitzades i titulades, això ja ens diu que és un material molt perillós. Això suposa un cost molt elevat i demanen que els ajuntaments s'impliquin. Creiem que han de fer algun pla per ajudar a la gent del carrer a retirar l'amiant.
RdR: Veuen predisposició i recolzament des de les administracions?
L.T.: Sembla que de paraules sempre hi ha, però volem fets i no paraules. Paraules es diuen moltes, fets no s'estan fent. Quan vam presentar la demanda a Ripollet vam explicar que ja vam aconseguir la primera fita i ara anem a buscar la segona, que és 'obligar' als ajuntaments a participar en aquesta responsabilitat que es deriva d’ells mateixos. Si que hem trobat recolzament des de les administracions, tot i que no tot el que voldríem.
RdR: Quin és el dia a dia l'associació i allò que ofereix a la persona que s'adreça?
L.T.: Bàsicament donem informació, gaire cosa més podem fer perquè recursos no tenim. De moment, estem durant dues hores al Teatre Ateneu de Cerdanyola i rebem a la gent, si es treballador recollim la informació que tenen i ens adrecem al sindicat UGT. Habitualment ens reunim a Cerdanyola, però si l'afectat és de Ripollet de vegades ens anem al Centre Cultural.
RdR: De cara al futur són optimistes?
L.T.: Som optimistes en les dos vessants. Tant pel que fa a la demanda, on som molt optimistes, tenim fe, tot i que sembla mentida que aquestes alçades tinguem fe en la justícia, però estem molt esperançats. Som pioners i des d'aquest punt de vista també som optimistes, s'ha de marcar camí. I pel que fa a la línia de la prevenció també som optimistes perquè cada vegada més des de les administracions es pren més consciència i s'adonen que aquest és un tema que han d'abordar, els agradi o no els agradi. Nosaltres continuarem lluitant.

Leontí Trabalón,
secretari de l’Associació d’Afectats per l’Amiant

“Tenim fe, tot i que sembla mentida que a aquestes
alçades tinguem fe en la justícia, però estem molt esperançats”

“La normativa
diria el que volgués,
però el mal que
ells han fet estan obligats a reparar-lo”