‘Aixecar-te al matí i anar a una feina que t’agrada, és més de mitja vida’

La publicació de llibres per part de ripolletencs ha augmentat durant els darrers mesos i el jove escriptor Xavier Gassó és un dels darrers exemples. Gassó va presentar la seva primera novel·la ‘Los ángeles no deberían pecar’ a la sala de conferències del nou Centre d'Interpretació del Patrimoni el passat mes d'abril. Sis mesos després del llançament del llibre, Gassó explica com els sentiments, les emocions i l'amor són els elements principals de la història de la jove Adriana, que veu com el seu destí, canvia totalment.

Revista de Ripollet: Ja fa gairebé mig any que vas presentar la teva novel·la al CIP. Han canviat molt les coses des d'aleshores?
Xavier Gassó: Sí i no. Han canviat algunes coses a nivell professional i potser el fet d'haver publicat la novel·la em va ajudar per convèncer a qui tenia que convèncer de que sé escriure i que, per tant, podia arribar a fer a la feina a la que em presentava i que ara tinc. A banda del tema laboral, segueixo fent el mateix d'abans: gaudeixo de la meva dona i de la meva família, treballo, jugo a tennis i escric. En aquest sentit, sóc el Xavi de sempre. Els que em coneixen ho saben bé.
RdR: Què et va impulsar a fer-te escriptor? Ho tenies clar des de sempre o ha estat quelcom més actual?
X.G: Sempre he sabut dues coses: una, que tinc molta imaginació. Dos, que m'agrada explicar les coses que em passen pel cap. Ser escriptor era la culminació lògica de qui he sigut sempre. Si penso en fa molts anys, crec que puc dir que des de petit he tingut aquesta il·lusió, però també és cert que va començar a prendre força a partir del moment en què vaig conèixer a la meva dona i ella, com els meus pares i avis, em va animar a fer-ho. Suposo que sense ells no m'hauria arribat a creure capaç d'escriure en ferm.
RdR: I un cop que vas decidir-te, com van ser els inicis? Es tracta de la primera novel·la que et publiquen, no?
X.G: Sí... i espero que no sigui l'última. Escriure és fàcil, si més no per a mi. Quasi és una alliberació, perquè em permet allunyar-me dels problemes i evadir-me en el món dels meus personatges. El que és més complicat és publicar perquè és difícil trobar algú que confiï en un jove escriptor que, a més, es nega a passar per determinats camins. La indústria editorial és un món molt tancat. És una indústria on tot s'ha de valorar molt bé, perquè vendre no és fàcil, sobretot si no hi ha una campanya de promoció forta al darrera. He tingut sort de trobar una editorial jove i dinàmica que ha cregut en mi... però no m'he d'enganyar, és una editorial petita i, per tant, la promoció, la distribució, la publicitat van en consonància.
RdR: I com vas superar el teu enfrontament a la temuda ‘pàgina en blanc’? Va existir en el teu cas?
X.G: No. Crec que en això tinc sort. Més aviat el meu problema és el de la “multitud d'idees”. A vegades estic treballant en una novel·la o un relat, i em venen al cap desenes d'idees. I el complicat, el més complicat, és decidir quines són útils i quines no. A tall d'exemple, durant les darreres vacances, a Mèxic, em vaig passar més temps intentant-me evadir de la infinitat d'ocurrències que tenia per continuar la meva novel·la actual, o per iniciar una de nova, que gaudint del descans.
RdR: A quin públic creus que està més dirigida la novel·la? O a quin creus que agrada més?
X.G: ‘Los ángeles no deberían pecar’ anava dirigida al principi, sobretot, a un públic d'entre 18 i 30 anys. Però la meva gran sorpresa ha sigut comprovar la gran acollida que ha tingut entre gent de totes les edats. Això m'encanta i em satisfà molt.
RdR: Pots trobar temps per tot o en ocasions et veus desbordat?
X.G: No sé com m'ho faig, la veritat, però trobo temps per tot. No només per treballar i escriure. Trobo temps, també, per estar amb la meva dona, per jugar a tennis, per passejar al gos, per sortir a sopar, per viatjar... no em veig desbordat pràcticament mai. La vida s'ha de gaudir en cada petit detall. Sóc un fervent defensor d'allò del "Carpe Diem".
RdR: En línies més generals, com creus que es troba en l'actualitat el món editorial?
X.G: No està tan malament com ens diuen als joves escriptors. El problema és que és un món molt tancat i, per anar bé, has de tenir amics o molts diners. Suposo que, al final, es tracta d'acceptar les normes, o de començar de forma molt humil. Però amb un bona idea, segur que s'obriran portes. Només s'ha d'insistir.
RdR: I ets dels que opinen que la gent jove no en llegeix prou? Tot i que en el teu cas, imagino que no serà així; què estàs llegint ara? Alguna influència destacada?
X.G: Això de que els joves no llegim és gairebé una llegenda urbana. Sí llegim. Potser no tant com s'havia llegit fa un parell de dècades o, lògicament, més enrera, però és tan sols perquè tenim més opcions d'oci on triar. Jo, afortunadament, gaudeixo de la lectura tant com de l'escriptura. El llibre que estic llegint ara és “La Historiadora” d'Elizabeth Kostova, però la novel·la que m'ha robat el cor aquest estiu és “Norwegian Wood” traduïda aquí com “Tokio Blues” d'Haruki Murakami: un geni, un mestre. Murakami és l'escriptor que millor sap transmetre els sentiments dels seus personatges de tots els que he llegit. Els que més m'han influït han estat Quim Monzó, del que he llegit tots els seus llibres, i Dashiell Hammet, autor de “El Falcó Maltés” i “La Clau de Vidre”, entre d'altres, i un mestre de la novel·la policíaca.
RdR: Estàs escrivint o pensant ja en escriure una altra obra?
X.G: Sí, és clar. El proper dijous 18 d'octubre presentem a Madrid, a la Casa Encendida, la primera antologia de l'editorial Atlantis, titulada “Tic tac, Poemas y Relatos contra el tiempo”. En aquest recopilatori apareix un relat meu titulat “Un sobre dorado” que juga amb l'absurd en el pas de la vida a la mort.
A banda d'això, en els propers dies acabaré la meva segona novel·la i començaré el procés de relectura i correcció abans d'enviar-la a editorials i agents. Finalment, tinc en ment tres projectes. El primer és un repte personal que vull intentar i que suposaria escriure sobre temes més espinosos. Un altre serà la segona part de ‘Los ángeles no deberían pecar’, amb la que m'hi posaré més endavant i, finalment, vull apropar-me a la literatura històrica. Però això encara està per veure.
RdR: Si no fos en certa manera utòpic per les dificultats existents actualment, t'agradaria dedicar-te exclusivament a escriure?
X.G: És difícil de dir. Gaudeixo de tot el que faig, de tot el que sóc. Totes les feines que tinc, totes les tasques que faig dia a dia em permeten aprendre més coses que després puc aplicar en els meus textos. De totes formes, en un món ideal, si hagués de triar una professió, i només una, segur que seria escriptor. Això sí és cert.
RdR: Quins consells donaries als que estan iniciant-se en aquest món i, d'alguna manera, seguint les teves passes?
X.G: Que tinguin paciència però, sobretot, els diré el mateix que em va dedicar a mi una vegada en Quim Monzó: Salut, sort... i escriu sense parar!

“Escriure és quasi
una alliberació, perquè
em permet allunyar-me dels problemes i
evadir-me en el món dels
meus personatges”

“Cada capítol que
aconsegueixo finalitzar
és un petit èxit. Em sento
satisfet quan estic a punt
d’acabar un llibre”

“Tinc en ment tres
projectes, entre els
que es troben escriure
la segona part de la
meva novel·la”