‘Em vaig iniciar a la política a partir del món associatiu local’

Des de la base, el Xavier Peñarando es va iniciar en la política local amb Convergència i Unió. D'una banda, per l'educació que va rebre a casa, però també perquè les seves concepcions coincideixen amb les del partit. També està molt vinculat a l'esport local de Ripollet del qual es considera un gran amant, sobretot de l'atletisme, tot i que també ha practicat futbol sala i futbol d'una manera directa.

Revista de Ripollet: Com comences en la política?
Xavier Peñarando: Em vaig iniciar a la política a partir del món associatiu local, en concret, de l'esportiu. Jo estava en la meva època universitària i des de Convergència i Unió em van demanar si podia venir a donar un cop de mà. Cal dir que, ja en aquells moments, CiU era un partit al que votava i em sentia proper amb les seves idees. Em van plantejar una col·laboració local i així va ser com em vaig ficar dins la formació. En aquella època, hi havia aquesta doble vessant de món associatiu i esportiu, però també va influir la vessant universitària.
RdR.: Quines van ser les teves primeres tasques?
X.P.: El primer que vaig fer dins el partit va ser començar a venir a reunions i aportar idees i propostes, treballar organitzant actes; i també quan s'havien de fer repartiments o tasques tan importants com les de l'Onze de setembre... Vaig començar com tots els militants de Ripollet que tenien ganes de treballar. Però a més de fer aquestes coses, també feia escrits d'opinió, fent aportacions a algun redactat, a alguns escrits a nivell del comitè executiu... Fins i tot, va haver-hi una època, crec que era la legislatura del 1999, en què jo estudiava per les tardes i al matí feia tasques de secretaria del partit. Això vol dir fer de tot: redactar les cartes, repartir-les físicament, etc. Em coneixia tots els carrers i tots els militants a base d'haver de repartir cartes i portar-les una a una.
RdR.: Recordes alguna anècdota de la teva primera època dins el partit?
X.P.: Recordo un Sant Jordi que no es va poder celebrar perquè plovia. Vam guardar les roses dos dies i un dimarts les vam anar repartint, casa per casa, a totes les dones militants del partit. Allò va ser una anècdota molt maca i molt simpàtica, perquè va ser una manera de saludar a totes les dones militants a casa seva.
RdR.: Ara vas de cap de llista; com has arribat fins aquí?
X.P.: Quan vaig començar en la política local no m'ho pensava, el fet d'anar de cap de llista, i tampoc tenia la pretensió d'anar-hi. De vegades les coses venen rodades i quan un fa la vista enrere i veus que un cúmul de circumstàncies fan que un noi que va començar de jove repartint les cartes acabi essent considerat com un bon cap de llista per la gent. Crec que ho puc fer bé, però molta altra gent també podria fer-ho. El comitè executiu i l'assemblea em van recolzar, i a mi em fa molta il·lusió. Crec que és el màxim que un pot aportar. I la meva va ser una evolució natural fins arribar a cap de llista, sense cap motiu en especial i gràcies a la proposta d'uns companys del comitè executiu, que fa cinc o sis anys em van dir de ser cap de llista per primera vegada.
RdR.: Com combines les teves altres tasques amb la política?
X.P.: Jo ho porto molt bé perquè faig una cosa que m'agrada molt. Però no em cansaré mai de dir que això és gràcies a la meva família, als meus propers. Gràcies a l'esforç dels meus pares i els meus germans, en primer grau, però, sobretot, he de destacar l'esforç de la meva dona perquè a vegades és complicat tenir un marit que marxa a les 6 o 6.30 del matí i no torna fins les 11.30 o les 12 de la nit. Això jo ho porto bé; sóc una persona que m'agrada dormir poc i, per tant, m'agrada el fet de poder dedicar-me a la meva part professional i política.
A més tinc una feina en la qual he de fer moltes hores però que em permet jugar amb l'horari que faig i, evidentment, és un avantatge.
RdR.: També estàs molt vinculat a l'esport local.
X.P.: L'esport és la més gran de les meves aficions, sóc un drogoaddicte de l'esport. M'agrada molt practicar-lo i, si estic molt de temps sense fer-ho, necessito practicar-lo. De sempre he estat entrenant nois i fent escoles d'estiu. Ara encara continuo entrenant algun equip de noies i és una activitat que m'agrada molt i m'omple molt.
RdR.: Quins esports t'agraden més?
X.P.: L'atletisme és el que més m'agrada, però també he estat vinculat al món del futbol sala i futbol, d'una manera directa, i també a altres esports, però més de casualitat.
RdR.: Has participat en altres entitats que no siguin esportives?
X.P.: Fa temps sí; en els seus inicis, vaig col·laborar amb l'associació pessebrista però, ara, per la falta de temps, m'és impossible. Amb la feina diària, la política, l'esport i la família, que també et necessita, costa trobar temps per altres coses.
RdR.: Se t'ha queixat la família?
X.P.: No és que es queixi, però hi ha moments en què has d'estar per ells i jo tinc moments en què els necessito. És una necessitat mútua.
RdR.: Tens altres aficions de tipus cultural?
X.P.: La veritat és que llegir, llegeixo poc. No vol dir que no ho faci, però allò d'agafar una novel·la i llegir-me-la sencera ho acostumo a fer l'estiu. També algun llibre de psicologia empresarial, que m'interessen molt. El que llegeixo més són les notícies i el diari. Intento estar al dia de l'actualitat del país, tot i que a vegades no segueixo la premsa local diàriament o d'una forma metòdica.
L'últim llibre que vaig llegir era un de la Pilar Jericó, que es diu “No miedo”. Tampoc sóc una persona de tenir molt de temps per llegir, així que només puc llegir a estones perdudes.
RdR.: Què sols fer els caps de setmana?
X.P.: El fet d'estar lligat a l'esport local et lliga els caps de setmana. A nivell familiar, ens agrada molt sortir a caminar o anar en bicicleta, amb la meva dona i els meus fills. També ens agrada molt viatjar i intentem organitzar-ne un parell a l'any, però aquesta és una afició difícil de portar a terme. Ens agrada conèixer nous llocs i noves cultures.
RdR.: L'últim viatge que has fet?
X.P.: Vaig estar a Praga el passat desembre. Em va agradar molt la ciutat i destacaria la forma de ser dels txecs, me'ls imaginava més germànics però eren una gent molt càlida i acollidora.
RdR.: El viatge que més t'hagi impactat?
X.P.: Costa Rica, per la seva gent i la seva natura. És un país que em va sorprendre molt, perquè me l'imaginava menys desenvolupat i amb les seves limitacions, però la realitat és que és un país culturalment molt preparat. De fet, no es veuen moltes limitacions i tothom té oportunitats en la seva vida quotidiana. A més, és un lloc on s'estimen la natura de veritat: tenen un gran respecte per la natura i hi ha molts parcs naturals. També és cert que aquesta és la impressió que vaig tenir després d'un viatge de vacances.
RdR.: Sempre has viscut a Ripollet?
X.P.: Sí, sempre he viscut a Ripollet i ara fa cinc anys que em vaig casar i també vaig decidir que la meva residència fos aquí. En aquest poble tinc les meves arrels, tant familiars com de l'entorn de les entitats, i els amics, i jo em trobo còmode. Ripollet té les seves virtuts i els seus defectes, però la part positiva és la seva xarxa d'entitats.

Xavier Peñarando:
“Sóc un
drogoaddicte de l’esport”

‘En aquest poble tinc les meves arrels, tant familiars com de
l'entorn de les
entitats, i els amics’

‘A nivell familiar, ens agrada molt sortir a caminar o anar en
bicicleta, amb la meva dona i els meus fills’