‘És un plaer conduir; condueixo per mi, no pels demés’

El món de la conducció sempre ha estat vinculat a la figura masculina. Tot i això, cada cop hi ha més dones que s'hi dediquen. És el cas de la Lydia, que un bon dia va decidir canviar les feines que havia fet fins el moment i dedicar-se a ser xofer. Es va iniciar en el món dels autocars des d'on, després, va donar pas a la conducció de trens de carretera i tràilers. Tota una experta del gran tonelatge.

Revista de Ripollet: Com et vas iniciar en el món dels grans vehicles?
Lydia Godayol: El primer cop que vaig agafar un volant tenia 8 anys i als 13 anys ja vaig sortir per primera vegada com a guia turística d'internacional, una tasca que vaig mantenir fins als 17 o 18 anys. Em vaig moure molt pel món que coneixia des de darrera; és a dir, no conduint, però sí fent de guia.
RdR.: I quan vas començar la seva conducció?
L.G.: Cap als 18 anys vaig deixar aquest món i després que nasqués la meva filla em vaig plantejar si volia un treball més o menys segur. Fins a aquell moment, havia fet altres feines, però necessitava alguna cosa que no fos tan eventual. En aquella època jo estava preparant oposicions, vaig veure que necessitava els carnets i m'hi vaig decidir. Tenia gairebé 30 anys, vaig pensar que aquest món ja el coneixia i em vaig decidir. Sabia que qualsevol home mantenia una casa i la tirava endavant conduint un autocar de línia, i jo necessitava una feina que em donés una mica més de rendiment econòmic. Així que em vaig treure tots els carnets a la vegada: el d'autocar, el de camió i el de tràiler, i vaig començar a treballar directament als autocars.
RdR.: Quina va ser la teva primera feina com a xofer?
L.G.: Vaig començar amb els autocars, però jo no feia línia. La veritat és que els inicis són difícils perquè tens una limitació de 50 km. A més, al primer lloc on vaig treballar estava contractada per 4 hores, però jo feia moltes hores més. En aquest món les coses són així; pel fet de ser dona sí que he tingut algunes dificultats en alguns moments, però en altres m'ha facilitat les coses.
RdR.: Vas ser una de les primeres dones en dedicar-se a l'ofici de conductora.
L.G.: Quan jo era petita recordo la senyora Valdivia, que tenia els autocars a casa i que tenia dues dones més fent línia. On sí que vaig ser la primera, gairebé segur, va ser conduint tren de carretera (un camió amb remolc), fent internacional i zona. Jo anava sola amb el tren de carretera, que és més gran que un tràiler. Tot i així, mai m'ha importat això de ser la primera o l'última; jo he decidit sempre el que volia fer i com ho volia fer.
RdR.: En l'àmbit de la conducció has fet gairebé de tot; trobes diferències?
L.G.: Són coses ben diferents. Un xofer de línia fa una ruta, en la que pot tenir problemes de trànsit i coses així, però ja té un camí fixat. Després estan els conductors que fan servei discrecional per Espanya i l'altre és el que fa internacional. Aquest últim agafa una guia, et donen una ciutat i el nom d'un hotel i a partir d'aquí t'has d'espavilar i és de la teva responsabilitat, durant els dies que hi estiguis, tant el vehicle com les persones. A més, quan tu deixes a la gent a l'hotel, mentre ells descansen, tu has de buscar un pàrking, has de posar benzina (perquè no ho pots fer amb el client), has de netejar l'autocar... Tot això ho has de fer tu i és una cosa que no es veu. I si has de deixar l'autocar als afores de la ciutat, perquè no hi ha cap altre pàrking més proper, ningú veu que tu deixes la maleta, vas a aparcar el vehicle i el neteges, tornes amb un taxi i al dia següent t'has de llevar unes dues hores abans que la resta per estar a l'hora.
RdR.: Què és el que més t'agrada de la teva feina?
L.G.: A mi m'agrada molt la meva feina, estar a la carretera. M'agrada conduir, però m'agrada tot. Per mi és un plaer conduir; jo condueixo per mi, no pels demés. A més he après molt de la gent, tant quan feia de guia com fent de conductora. Sempre aprens coses de la gent, que t'aporta coses diferents, vivències, sensacions, coneixes llocs...
Conduint un autocar crec que també aprens a tolerar. Jo esperava cert rebuig, però arriba un moment que hi ha coses a les que no li dones tanta importància i fins i tot et fa mandra enfadar-te. A vegades sí m'he hagut de plantar; tinc molt de caràcter i, si m'he de posar, m'hi poso.
RdR.: És una feina dura?
L.G.: Ho és, però també al volant es plora molt. Amb els companys d'autocar i de camió ho hem parlat moltes vegades. Se't cauen moltes llàgrimes però aprens molt de la gent. A mi m'agrada la carretera, però és una feina molt solitària. Potser és difícil d'entendre, però és més solitari l'autocar que el camió en el qual vas sol. A l'autocar, si fas una ruta llarga amb un grup maco, estàs bé, però quan et fiques a l'habitació a la nit et sents sola. I si la família està lluny, llavors se't fa molt dur.
RdR.: Els caps de setmana són per estar en família.
L.G.: La família és molt important i més en aquest tipus de feina. Jo no hagués pogut fer aquest treball sense el recolzament que he tingut a casa, perquè tu estàs fora i ho passes malament, però els que es queden a casa passen també els seus moments dolents. En el meu cas, a casa meva ha estat el meu marit el que ha tirat endavant, però és que a casa no existeix el plantejament home-dona. Tu com a persona decideixes el que fas i com. Ell té una feina que facilitava que es quedés amb la nena, perquè les circumstàncies són com són.
RdR.: Has patit rebuig?
L.G.: Jo m'esperava rebuig per part dels homes, però el que més mal em va fer va ser a l'escola de la meva filla. Les mares no volien que portés els seus fills a l'escola perquè tenia el carnet nou. El pitjor és que m'ho va dir un professor perquè elles no s'atrevien a dir-m'ho. Què jo sàpiga, normalment, a cap xofer se li pregunta si el carnet que porta és nou o vell; o per exemple si puges en un taxi no li preguntes al conductor si és novell o no; o si t'opera un metge no li preguntes al cirurgià quan de temps porta treballant. Em va fer molt de mal.
En una altra ocasió, en què anava a buscar gent que anava d'excursió i anava per les parades, vaig obrir la porta i un senyor de certa edat em va veure i em va dir que una dona no li podia portar. En aquest moment, tu has d'enfocar la situació amb la idea que entengui que anem d'excursió per passar-nos-ho bé i si vol pujar bé, i si no també. És una situació que t'esperes, però l'incident de l'escola per exemple no se't passa pel cap, i a més el fet que les mares no s'atrevissin a dir-m'ho...
RdR.: I amb els companys de feina, has tingut problemes?
L.G.: Gent mal educada hi ha a tot arreu, tant homes com dones. De fet, he tingut alguna enganxada. Per exemple, recordo una ocasió que anàvem a Logronyo a buscar uns nens i vam parar en un àrea de servei. Normalment, als xofers ens conviden a sopar, un entrepà i una beguda, i la resta corre del teu compte. La qüestió és que el de l'àrea de servei no es creia que jo era xofer i el meu company va agafar un rebot enorme i em va fer sortir conduint per a què el noi veiés que era cert. A la tornada vam parar al mateix lloc i jo no sé què va passar, però va sortir un senyor que jo no coneixia a demanar-me disculpes sense saber perquè me les demanava. Són situacions desagradables, però la veritat és que precisament a la feina m'he sentit bastant estimada i mimada.

Lydia Godayol,
xofer de vehicles de gran tonelatge

‘Pel fet de ser dona
he tingut algunes
dificultats, però en altres moments m’ha
facilitat les coses’

‘M’esperava rebuig
per part dels homes, però el que més
mal em va fer va
ser a l’escola de
la meva filla’