‘Amb el que guanyo al futbol sala no em dóna per viure’

Tota la seva vida l'ha dedicada a l'esport que més li agrada: el futbol. El Natán es va iniciar molt petit al futbol, però més tard es va passar al futbol sala. Aquesta disciplina li ha reportat moltes satisfaccions, esportivament parlant, i ara és jugador de l'equip del Barça B de futbol sala. El seu repte personal seria poder arribar al nivell més alt per dedicar-s'hi a temps complet i guanyar-se la vida amb el que li agrada.

Revista de Ripollet: Com van ser els teus inicis?
Natán Climent: Vaig començar molt petit, amb 4 o 5 anys, a l'equip de l'escola. Vaig estar un parell d'anys i després vaig passar a l'equip de futbol del Cerdanyola, on hi vaig estar un any. Tot seguit vaig estar a l'equip Damm de Barcelona durant tres anys, però a l'etapa final vaig decidir marxar perquè, com era més baixet que la resta i no creixia, no jugava tant com volia i jo em trobava malament per aquest motiu.
RdR.: Quan decideixes passar-te al futbol sala?
N.C.: Va ser llavors quan vaig decidir provar al futbol sala. Als 13 anys vaig començar a un equip de Montcada i des del primer moment em va anar molt bé. Els tres anys que vaig ser-hi em van convocar per a la selecció catalana i estava molt content perquè tot m'anava bé. Gràcies a tot això, l'equip Indústrias García de Santa Coloma em va fer una oferta i la vaig acceptar. Quan es va acabar el contracte, després de tres anys, em vaig prendre un any de relax, per treure'm el carnet i poder jugar amb el meu germà al Ripollet. Un dels meus somnis era jugar amb el meu germà, que té cinc anys més que jo; tenia aquesta il·lusió.
RdR.: Durant aquell any dolent al futbol qui et va impulsar a seguir?
N.C.: Jo tenia ben clar que volia jugar al futbol i no per estar en un equip important em quedaria sense jugar i sense divertir-me. El meu pare em va recolzar molt, perquè ell em va fer veure que no s'acabava el món i que hi havia molts més equips on jugar. Si vaig canviar al futbol sala va ser pel meu germà mitjà. Em va aconsellar que em passés perquè ell considerava que m'aniria millor tenint en compte el meu estil de joc ràpid. Vaig anar a veure un partit i vaig decidir provar-ho.
RdR.: En quin moment et va fer l'oferta el Barça?
N.C.: Vaig tenir una primera oferta abans de jugar al Ripollet, però no tenia carnet de conduir i era molt complicat combinar-m'ho tot per anar als entrenaments. Vaig decidir quedar-me aquí i a l'any següent es va repetir l'oferta i la vaig acceptar.
RdR.: Creus que el futbol sala és menys conegut o es practica menys que el futbol tradicional?
N.C.: El futbol sala es practica molt més que el futbol i es pot afirmar que hi ha més equips si comptem també els amateurs. Potser hi ha menys gent que s'hi vol dedicar professionalment però hi ha un nivell molt alt. Em de tenir en compte que al màxim nivell hi ha menys divisions i a més es cobra molt menys. En relació, es podria dir que hi ha la mateixa competitivitat que amb el futbol.
RdR.: Existeix certa rivalitat entre futbol i futbol sala?
N.C.: Tot és qüestió de màrqueting. La gent sempre ha apostat fort pel futbol des de sempre. Hi ha gent que ha posat molts diners; les marques també, com ara Nike, que han creat les estrelles. Però el futbol sala també té bons jugadors. A més, hem de tenir en compte que tot i que són semblants són dos esports diferents.
RdR.: Quines diferències hi ha entre el futbol i el futbol sala?
N.C.: Un jugador de futbol no podria jugar al futbol sala i un jugador de futbol sala no podrià jugar al futbol. Al futbol tot és molt més espaiós: el camp, hi ha més jugadors i el joc, per a mi, és més avorrit. Jugues dos parts de 45 minuts, un total d'hora i mitja, i en tot aquest temps, potser, tens la pilota als peus un minut. T'arriba només de tant en tant i, moltes vegades, fas carreres però no toques la pilota. En canvi, al futbol sala, el contacte amb el baló és continu. T'estàs movent contínuament, reps més la pilota, ho gaudeixes més perquè estàs més ficat al partit.
RdR.: El fet de jugar al futbol sala ha afectat als teus estudis?
N.C.: Quan estava a C.F. Damm ens obligaven a portar les notes cada trimestre. Si no portaves bones notes no et deixaven jugar; aquesta era la filosofia. Era bo perquè sinó molts es penjaven i deixaven de jugar. Si anaves malament et castigaven a no jugar alguns partits d’aquella temporada. Jo sempre vaig anar bé a l'escola fins que em vaig treure el graduat i vaig decidir posar-me a treballar.
RdR.: Amb el que guanyes al futbol sala et pots permetre dedicar-te exclusivament?
N.C.: No. He de combinar feina i futbol sala, perquè amb el que guanyem no dóna per viure. Ara està millor que fa uns anys; els que estan a divisió d'honor ja poden viure del futbol sala, també alguns equips de la divisió de plata. Jo sóc canterà; en principi, sóc jugador del Barça B però jugo amb el primer equip. Tot i així, el que rebo no és suficient com per viure i ho he de combinar amb la meva feina.
RdR.: És complicat combinar les dues tasques?
N.C.: Personalment he tingut sort, perquè sóc lampista i vaig tenir la sort de poder ser autònom juntament amb el meu germà. Això fa que pugui combinar-me millor els horaris i adaptar-me al futbol i a les tasques que puc desenvolupar. Com treballo amb el meu germà tinc certa llibertat per faltar un dia si he de viatjar.
RdR.: Quan entrenes?
N.C.: L'equip en si entrena tres matins i totes les tardes. Jo, com treballo, m'incorporo sempre a la tarda i fem entrenaments de dues hores aproximadament. De totes maneres, aquest any em vaig trencar els lligaments creuats a principi de temporada i em van operar. Ara estic de baixa, així que ni treballo ni entreno, perquè aquesta lesió suposa sis mesos de baixa. Ara em trobo a l'equador, encara em queden tres mesos més i, de moment, només faig rehabilitació . He tingut sort perquè tot m'ho porten des del Barça i tinc un equip de metges i rehabilitació molt bo.
RdR.: Què significa per a tu estar al Barça?
N.C.: La gent que coneix aquest món, esportivament parlant, sap que el Barça és un bon equip però que Indústrias García també ho és. Al futbol sala hi ha equips més potents però la gent que no coneix aquest esport, quan dius que estàs al Barça, s'emociona i s'interessa més. Tot i així, en aquests moments, la base més potent la té Indústrias García pel que fa a cadets, infantils, juvenils, etc. Però és veritat que la gent, quan dius que estàs al Barça, es posa contenta, et demanen roba sobretot i el primer que et pregunten és si coneixes al Ronaldinho o a algun altre jugador.
RdR.: Un partit o campionat que recordis especialment?
N.C.: Amb l'Indústrias García vam ser tres anys consecutius campions de Catalunya. Amb l'equip de Montcada vam ser campions de lliga. I tot i que vam quedar sots-campions d'Espanya per clubs a Cadis vam perdre la final, encara que en un principi anàvem guanyant. L'important és que vam arribar a la final que també és molt difícil.
RdR.: Tens algun repte futbolísticament parlant?
N.C.: El meu somni és arribar a ser professional, deixar les eines a un costat, encara que sigui una temporada, i poder viure del futbol sala. Estar al màxim nivell amb tot el que això comporta.

Natán Climent és jugador de futbol sala al Barça B

‘El meu pare em va recolzar molt, ell em va fer veure que hi havia molts més
equips on jugar’

‘Quan estava a
C.F. Damm, si no portaves bones notes no et
deixaven jugar; aquesta era la filosofia’