‘La vida d’un esportista és molt curta i s’ha d’aprofitar’

Als 9 anys, la Lucila Pascua es va iniciar en el bàsquet al CEIP Escursell. Gràcies a la seva alçada i a la seva professora de gimnàstica que la va animar, ha fet d’una afició la seva professió. Des dels 14 anys és membre de la selecció espanyola de bàsquet i ha estat més de 70 vegades internacional. Ara, el seu objectiu és arribar el més lluny possible i en un futur acabar els seus estudis de veterinària.

Revista de Ripollet: Com et vas iniciar al bàsquet? Quants anys tenies?
Lucila Pascua: Vaig començar per la simple raó que era una noia molt alta, per practicar algun esport, i a la meva escola, el CEIP Escursell, només teníem dos esports per escollir: bàsquet o futbol. Llavors tenia 9 anys.
RdR.: Algú en especial et va animar a què comencessis a jugar al bàsquet, et venia de tradició familiar...
L.P.: Em va animar molt la meva professora de gimnàstica, que era la que portava els esports extraescolars al col·legi. També els meus pares volien que fes algun esport; a més, el meu pare sempre ha fet molt i jo crec que és una molt bona manera perquè un nen creixi de forma sana.
RdR.: Ara jugues a l’Acis Incosa León; com vas arribar fins aquí?
L.P.: Ha passat molt de temps i moltes coses per arribar on sóc; simplement quan vaig decidir deixar l'equip de Saragossa, el que és ara el meu entrenador estava molt interessat en fitxar-me i jo li estic molt agraïda per confiar en mi.
RdR.: Anteriorment vas estar al Filtros Mann de Saragossa, per què vas decidir canviar d'equip?
L.P.: Portava quatre anys a Saragossa i estava molt a gust personalment, però en un equip professional quan t'acomodes, i s'acomoden amb tu, és difícil competir i estar a l'alçada de les jugadores que fitxen a la teva posició. I això que de Saragossa tinc pràcticament els millors records fins ara.
RdR.: Has estat més de 70 vegades internacional; quan eres petita pensaves que arribaries on ets ara?
L.P.: No ho pensava pas. Si sóc sincera tot va passar molt ràpid i pràcticament no te n'adones. Del col·legi, en cinc mesos, vaig passar al Sant Gabriel de Ripollet, després a Sabadell, després a la Blume... i així fins arribar on sóc ara. A la selecció vaig començar amb 14 anys; és una cosa que no ho penses quan ets petita però és un somni molt gran.
RdR.: Què significa per tu estar a la selecció espanyola?
L.P.: Tenir l’oportunitat de jugar a nivell internacional, amb jugadores tan importants com Lisa Leslie o Lauren Jackson i l’oportunitat d'haver jugat unes olimpíades que crec que és el somni més gran de qualsevol esportista.
RdR.: Un partit que recordis en especial?
L.P.: La tercera i quarta posició que ens jugàvem contra Polònia a l'europeu de Grècia 2003, després de perdre de 20 vam aconseguir guanyar el partit que ens va donar el bronze i la classificació a les Olimpíades d'Atenes 2004.
RdR.: La teva satisfacció més gran en el món del bàsquet?
L.P.: Participar a unes Olimpíades.
RdR.: Vas participar a les Olimpíades d'Atenes 2004; com va resultar l'experiència?
L.P.: Molt bona, pel simple fet d'estar allà, d’estar amb esportistes reconeguts mundialment... però el millor de tot, a part de la competició, va ser sortir a la desfilada inaugural. Va ser impressionant.
RdR.: T'agradaria repetir al 2008?
L.P.: És clar que sí, no ho dubtaria.
RdR.: Portes bastant de temps fora de casa, què és el que més trobes a faltar?
L.P.: Trobo a faltar tot una mica, la família, els amics, però no hi penso molt, perquè si comences a pensar et poses trista i aquí a Lleó tinc moltes coses a fer. També influeix que estiguis a gust a un lloc i jo ho estic molt aquí, llavors tot costa menys.
RdR.: Què és el que més recordes de Ripollet?
L.P.: Tinc alguns records, ja que tampoc he passat molt temps de la meva vida a Ripollet. Però m'ho passava molt bé a l'escola, amb el meu grup d'amigues... Però ara trobo a faltar molta gent, però als que més als meus pares i les meves germanes, al meu nuvi que juga a Calp, a la Sheyla que és com una germana més, a l'Oriol, als meus amics de Saragossa... En general trbo a faltar a tota la gent que estimo i que ara mateix no està a prop meu.
RdR.: Estudies?
L.P.: Estudio primer de veterinària a la Universitat de Lleó.
RdR.: Tens temps d'estudiar, els entrenaments i tot plegat?
L.P.: És complicat portar-ho tot. Encara que sembli una mica contradictori, la carrera per a mi és una cosa secundària, ja que la vida d'un esportista és molt curta i s'ha d'aprofitar, però l'important és anar fent encara que siguin sis assignatures a l'any, com faig jo; anar mica en mica i no deixar la carrera, per tenir una professió que m'agradi quan acabi l'esport. Tinc professors molt comprensius que em deixen canviar els exàmens i fins i tot no fer alguna pràctica i els hi agraeixo molt, perquè gràcies a això tinc ganes de continuar fent la carrera, ja que sé que Veterinària és molt dura fins i tot per la gent que només estudia.
A més, com els entrenaments són de 13 a 15 i de 20.30 a 22.30 hores, em permet anar a classe les màximes hores possibles, és a dir, de 9 a 12 i de 16 a 20 hores, i a les pràctiques quan toca.
RdR.: Quines són les teves expectatives per aquest 2007?
L.P.: A l'esport l'important és el meu equip, i ja que ens hem quedat fora de la Copa de la Reina, aquest any m'agradaria entrar als play-off i poder arribar el més lluny possible. Als estudis, treure'm les sis assignatures que tinc i treure'm primer, però normalment això de tant parlar no serveix si no es fa.
RdR.: Tens algun repte pendent a llarg termini que encara no hagis aconseguit?
L.P.: Sí, molts. Suposo que mai estem satisfets del tot amb el que tenim, espero guanyar algun dia una lliga, una Copa de la Reina, poder tornar a unes Olimpíades... i treure'm la carrera i arribar a tenir una clínica veterinària.

Lucila Pascua, jugadora professional de bàsquet (imatge d’un partit)

‘La selecció m’ha
permès jugar a nivell internacional amb
jugadores com Lisa Leslie o Lauren Jackson’

‘Ens hem quedat fora de la Copa de la Reina; aquest any m’agradaria entrar als play-off i poder arribar el més lluny possible’