‘Per a mi un dia normal hauria de tenir 48 hores’

La tasca de maquinista o tramoista, com es coneixia abans, és la gran desconeguda del teatre. No és tan visible, però sense ells no hi hauria representació. La Begoña Marcos va començar a Ripollet i va decidir que volia ser maquinista de teatre. No sap ben bé com va arribar al Gran Teatre del Liceu, però ara ja porta set anys encarregant-se de les escenografies de les obres més prestigioses.

Revista de Ripollet: Quina és la teva tasca al Gran Teatre del Liceu?
Begoña Marcos: La meva feina al Liceu és la de tramoista, com es coneixia abans, que consisteix en la construcció i muntatge d'escenografies. També fem un servei a la funció; és a dir, quan els decorats canvien d'acte a acte o canvien mentre els espectadors ho veuen, ho fem els tramoistes, que ara som més coneguts com a maquinistes.
RdR.: Participes en el procés de construcció dels decorats?
B.M.: Al Liceu es construeix poc o gairebé res, ve tot construït de fora. Un cop arriben, fem els últims retocs per encaixar-los a l'escenari, a la caixa escènica. A vegades construïm alguna escala o similar, però poques coses.
RdR.: Ets una de les poques dones que realitzen aquesta tasca.
B.M.: Hi ha molt poques dones en aquesta professió. Cada cop som més, però, quan jo vaig entrar, entre tot el personal d'escenari (utillatge, tramoia, elèctrica, etc.) només érem dos o tres dones.
RdR.: Quan vas començar en la teva professió de maquinista?
B.M.: Jo vaig començar a Ripollet, quan vam fer una obra de teatre per a l'institut i les persones que s'havien d'encarregar del decorat van passar una mica. El dia abans de l'estrena de l'obra, em vaig quedar jo sola amb el Jordi Parra i el Xavi Nonell, que estaven al teatre de Ripollet. Em va agradar el que vaig estar fent i a partir d'aquí, amb 16 o 17 anys, ja vaig començar a fer coses.
Em vaig iniciar a Ripollet i poc a poc vaig accedir a teatres de Barcelona de petit format. I, de sobte, un dia em van trucar del Liceu, quan estaven a punt d'inaugurar, després del segon incendi. Vaig començar a treballar el 15 d'octubre del 1999, una setmana després de la reinauguració.
RdR.: Per les tasques que desenvolupes t'has hagut de formar o ho has après com a ofici?
B.M.: Vaig fer un curs, Taller de Tecnologia de l'Espectacle (TTE), a través de la Diputació de Barcelona. Tot i així, jo ja portava tres anys al teatre de Ripollet. De qui més he après és de la gent que treballa al teatre. Per exemple, l'Àngel Márquez, que és molt conegut a Ripollet, és molt bon constructor d'escenografies i bon director. També he aprés molt del Jordi Parra i del Miqui Pedrola, un gran tramoista.
RdR.: Com funciona el món de la tramoia?
B.M.: Tenim a l'escenògraf, que és qui dissenya l'escenografia o pensa com ha de ser. Llavors, segons la dificultat, et porten un dibuix o un plànol. Al Liceu són milers de plànols i alguns ni els entens perquè te'ls porten amb molts colors diferents que no calen, perquè et confonen més. De fet, en algunes ocasions, passes dels plànols i muntes segons la teva experiència; és menys complicat.
RdR.: A l'hora de fer els canvis d'escenografia, us resulta molt complicat?
B.M.: El Liceu té una tecnologia molt avançada, tot i que ara ja s'ha quedat obsoleta. Hem arribat a tenir tres operes a la vegada, algun infantil al matí i, creuant-se, algun ballet pel mig. L'escenari es mou en totes direccions, a dalt, a baix, dreta i esquerra. Són com uns vagons en els que pots ficar escenografia. Ara mateix se'ns ha quedat petit. Tenim una obra que s'estrena el dia 11, estem muntant una altra que té quatre actes diferents i hem de preparar la caixa de música.
RdR.: Descriu-nos com pot ser un dia de feina?
B.M.: Hem arribat a fer matinal, desmuntar-lo i muntar l’òpera de la tarda. Després de desmuntar aquesta, per muntar una altra òpera, però deixant espai al davant pel matinal del dia següent. Es treballa molt i ara s'ha posat molt de moda el ferro. Això fa que parlem de decorats que pesen tones. Tenim motors, però a vegades des d'on te'ls deixa fins a l'escenari els has de moure. Hem arribat a tenir una escenografia de 40 tones. Era tot ferro i, per tant, també més econòmica. Quan has de fer una escenografia molt gran en la que et deixes milions, és més barat utilitzar ferro.
RdR.: I com es mou tot això després?
B.M.: Jo també porto l'ordinador que ho mou tot. Programo els espectacles, l'escenari amunt, avall, els motors, les barres, etc. Quan muntes l'espectacle vas apuntant en quina barra i quin motor va el decorat, i a l'escena i acte que li toca. Tot això ho fiques al programa de l'ordinador per ordre i, quan comença la funció, ell t'ho va fent. La regidora et dóna les ordres i tu has de fer que l'ordinador ho acompleixi. Ara està tot informatitzat, excepte alguna coseta que encara s'ha de fer a mà, però gairebé res.
RdR.: T'havies imaginat mai que entraries a treballar al Liceu?
B.M.: Encara me'n recordo del dia que em van trucar. Feia tant de temps que havia enviat el currículum que ja no me'n recordava. Havia tirat currículum a tots els teatres de Catalunya i Espanya. En aquells moments jo treballava al Teatre Romea, just al costat. I el que era el meu cap al Romea, ara és elèctric del Liceu.
RdR.: De la teva professió, què és el que més t'agrada?
B.M.: Sobretot el contacte i el fet de conèixer gent. Al Liceu tinc contacte amb gent de tota Europa, està molt bé perquè a més practiques idiomes. El que més m'agrada és servir la funció i sentir els aplaudiments del final. Això m'ha servit per aprendre a escoltar òpera. No havia escoltat òpera mai i ara tinc òperes i àries favorites i, també, òperes i compositors que odio. He educat molt la meva oïda musical, fins a tal punt, que si desafina un instrument de l'orquestra ho noto.
RdR.: Què passa el darrera de l'escenari?
B.M.: Moltes coses. M'agrada molt tot allò que la gent no pot veure. A vegades fallen coses però el públic no ho veu. Tu saps que està tothom darrera corrents i el assistents estan allà gaudint molt de l’obra. He vist carreres impressionants. D'estar-se caient un tros de decorat en una banda i el públic no s'ha assabentat perquè un equip de moltes persones han anat corrents a agafar-ho i no s'ha mogut ni un mil·límetre.
RdR.: A Ripollet fas moltes coses.
B.M.: Participo amb Diables de Ripollet, a la comissió de Festa Major, a l'associació Ripollet Rock i m'agradaria convèncer a l'ajuntament per fer un festival de Jazz.
RdR.: Amb tantes coses que fas, com t'ho combines?
B.M.: Per mi un dia normal hauria de tenir 48 hores. Vaig fent, tinc una agenda i intento organitzar-me. Ara també m'estic muntant una empresa de promoció i management de grups de tota mena d'estils musicals: pop, rock, jazz o metal.

Begoña Marcos:
‘M’agrada molt
allò que la gent
no pot veure’

‘Em vaig iniciar com a tramoista a Ripollet i poc a poc vaig accedir a
teatres de Barcelona de petit format’

‘He educat molt la meva oïda musical, fins a tal
punt que si desafina un
instrument de l’orquestra
ho noto’