‘Per aconseguir l’èxit és bàsic una bona “química”’

El Mundial de bàsquet d'enguany ha marcat un abans i un després en la història del bàsquet espanyol. Un dels seus protagonistes, en Joan ‘Chichi’ Creus, va néixer a Ripollet. Després d’iniciar la seva carrera esportiva al C.B. Ripollet, ha passat per clubs tan importants com són el Barça, el Granollers EB o el TDK Manresa. Afirma que no persegueix cap objectiu en concret, sinó que només intenta fer coses que li agraden.

Revista de Ripollet: Poca gent sap que ets de Ripollet.
Joan Creus: Crec que no. Segurament així opina la gent jove. Quan era jugador (Creus ha jugat 24 anys com a professional) es tenia molt en compte que era de Ripollet. Fins els 26 anys vaig viure a Ripollet, però ara ja ha passat força temps i la gent es va oblidant, sobretot perquè ja no sóc jugador i fa set anys que vaig deixar les pistes. Després d'assolir un èxit important (ara el Mundial de bàsquet) el públic en general té curiositat per saber coses dels components del equip i és llavors quan surten dades (els llocs de naixement, per exemple) que fins aleshores havien passat desapercebudes. Quan vam ser campions de lliga amb el TDK Manresa es va parlar molt de que era de Ripollet. Però clar, d'això ja fa vuit anys.
RdR: Què o qui et va impulsar a jugar a bàsquet?
J.C.: Van ser dos els factors principals. El primer, la tradició familiar. El meu pare ja havia estat un gran jugador de bàsquet i el meu tiet va ser un dels fundadors del C.B. Ripollet. També els meus germans (en Jordi Creus ha jugat molts anys a la lliga ACB), fills i nebots han estat o seran jugadors. L'altre factor va ser el Col·legi Sant Gabriel. Amb una relació directa amb el CB Ripollet van instaurar el bàsquet com a esport del col·legi. Van federar equips i es va crear un gran ambient al voltant d'aquest esport. Recordo que durant dos anys seguits vam anar al Campionat d'Espanya de Mini-bàsquet que es va celebrar a Donostia i a Granada (vam acabar en quarta posició).
RdR: Quina etapa de la teva vida com a jugador de bàsquet recordes amb més intensitat?
J.C.: Tinc dues etapes que recordo especialment. Una és l'etapa de juvenil amb el Ripollet. Formàvem un equip increïble i ho guanyàvem pràcticament tot. Ens vam posar al mateix nivell que Barça i Joventut, una cosa impensable en aquells anys.
L'altra etapa són els meus últims anys a Manresa. El grup estava molt unit i vam guanyar una Copa del Rei i una lliga ACB. Va ser una sorpresa tan gran que no crec que es torni a repetir mai. Aquests títols em van sorprendre moltíssim perquè jo ja tenia 39 i 41 anys.
Tampoc m'oblido de la meva etapa a Granollers. No vam guanyar res d'important, però vaig passar 14 anys allà i em sentia com a casa meva.
RdR: D'on ve el teu sobrenom "Chichi"?
J.C.: Perquè era petit i em van començar a dir “xinxeta”.
RdR: Per què vas decidir jugar a nivell professional fins a una edat a la que molts ja s'han retirat?
J.C.: Vaig jugar fins els 42 anys perquè m'agradava el que feia, estava bé física i mentalment i perquè el meu nivell de joc encara podia competir amb els millors. Però l'aspecte fonamental era que em feia molta il·lusió jugar a bàsquet.
RdR: Què vas pensar quan et van oferir ser entrenador de la selecció espanyola?
J.C.: Vaig entrar a la selecció gairebé de rebot. Estaven buscant un entrenador perquè Imbroda havia fitxat pel Madrid. Jo col·laborava amb la federació en diferents aspectes i anava sovint a Madrid. En un d'aquests viatges estava reunit amb Moncho Lopez en un despatx de la Federació. Va entrar el Director Esportiu (A. Palmi) i ens va proposar ser primer i segon entrenador. Vaig pensar que seria una bona experiència. Vam estar dos anys amb en Moncho i vam guanyar la medalla de plata a l'Eurobasket de Suècia.
RdR: Què se sent després que la selecció, de la qual ets segon entrenador, guanyés aquest any la medalla d'or del Mundial de Bàsquet?
J.C.: Tot el que es pot sentir és positiu. Si algun dia algú té la possibilitat de ser campió del món li recomanaria que ho intenti amb totes les forces. És una experiència que està bastant bé.
RdR: És un tòpic que un dels motius de la victòria va ser el bon ambient que hi havia dins l'equip?
J.C.: En un esport d'equip sempre es busca que hi hagi bon ambient. A vegades s'aconsegueix i altres no. Nosaltres tenim la sort que la majoria dels jugadors es coneixen des de molt joves i sempre s'han portat bé. Per aconseguir l’èxit és bàsic una bona "química" entre tot el grup.
RdR: És difícil coordinar un equip tan ampli?
J.C.: Conviure amb un grup ampli al llarg de tant dies no és gens fàcil. Tenim la sort de que hi ha molt bona gent i que tothom sap estar en el paper que li correspon. L'èxit podria estar en les coses senzilles. Que tot funcioni el més "normal" possible.
RdR: El dia abans de la final el pare de Pepu Hernandez va morir, et va comunicar la notícia?
J.C.: Ens va comunicar la notícia només als ajudants, pel matí, el dia de la final. Va dir que estava preparat per afrontar el partit i que no volia dir res a ningú més fins després del matx. I així va ser.
RdR: Què et va semblar que no els hi notifiqués als jugadors?
J.C.: La decisió em va semblar molt correcta. Estàvem davant d'una final i necessitàvem una total concentració dels jugadors. Aquests van valorar molt positivament la decisió de Pepu.
RdR: També ets comentarista de bàsquet a Catalunya Ràdio, què tal l'experiència?
J.C.: Estic a Catalunya Ràdio des que vaig deixar de jugar. Va ser la primera feina que em van proposar just quan vaig anunciar que em retirava. Ara també participo en una tertulia d'esports en el programna "Força esports" del dilluns. L'experiència ha estat del tot positiva. Sempre estaré agraït a Santi Carreras quan va pensar en mi per aquestes col·laboracions. Arrel d'això em van sortir altres feines relacionades amb els mitjans de comunicació. Escric en el "9 Esportiu" (ja fa més de quatre anys) comentaris sobre la lliga ACB i sobre l'Eurolliga. Ha estat una experiència que també valoro molt. M'agrada i m'ha servit per perdre la por al català escrit, ja que vaig rebre una educació en llengua castellana i no veia mai el moment d'escriure en català. També soc comentarista de partits de bàsquet a TVE, tant de lliga ACB com d'Eurolliga. Col·laborar amb els mitjans s'ha convertit amb el meu "hobby". M'ho passo bé i "m'obliga" a estar informat d'allò que més m'agrada, el bàsquet. Fins i tot he renunciat a alguna oferta de treball que em feia abandonar les col·laboracions amb els mitjans.
RdR: Quina relació mantens amb els veterans de Ripollet?
J.C.: Menys de la que voldria. Fa poc vaig participar en un partit contra el DKV de veterans. Ara bé, contra el Barça, que es va disputar en el mes de maig no vaig poder assistir. Això va com va. M'agradaria jugar tots els partits possibles, però en un esport d'equip no és fàcil trobar un dia que vagi bé a tothom.
RdR: Què et falta per fer?
J.C.: No busco ni persegueixo cap objectiu en concret, només intento fer coses que m'agraden.

Joan Creus, segon entrenador de la Selecció Espanyola de Bàsquet

‘Vaig jugar fins
els 42 anys perquè
m'agradava el que feia, estava bé físicament i mentalment’

‘Si algú, algun dia té la possibilitat de ser
campió del món li
recomanaria que ho intenti amb totes les forces’