‘Vaig estar tres dies que, del xoc, no me’n recordava de res’

Les riuades del 1962 van afectar Ripollet i altres municipis propers. La Maria Teresa ho va viure en primera persona. Amb 13 anys, la van haver de treure de casa mig ofegada i, a causa de l'aigua, va perdre dos germans. El passat 12 de juliol, ella i l'alcalde de Ripollet van descobrir la placa de l'escultura ‘Llevantada’, una obra en honor de la força dels ripolletencs per aixecar-se després del desastre produït per aquests aiguats.

Revista de Ripollet: Quin record tens de la riuada?
Maria Teresa Giménez: Tenia 13 anys. Quan va venir la riuada jo estava a l'habitació. El meu germà dormia en una altra i, quan va entrar l'aigua, la meva mare va agafar els meus germans i els va portar cap a fora, i l'aigua se'ls va emportar. Llavors ella i el meu pare van venir cap a la meva habitació. Allà ens vam quedar els tres. Als meus dos germans l’aigua se’ls va emportar i es van ofegar.
RdR: Els havien avisat que hi hauria alguna riuada?
M.T.G.: No, no ens havien dit res. Va començar a ploure cap a les 11de la nit i a les 12 ja va venir l'aigua, que va entrar de cop. La meva mare es va aixecar i va dir: “Hi ha aigua a terra, aixequeu-vos”. I quan jo em vaig aixecar, va entrar tota l'aigua de cop. A mi em va deixar a la meva habitació i llavors em vaig quedar a dalt amb el matalàs i m'agafava al llum. No em podia bellugar perquè em tocava el cap al sostre. Jo sentia a la meva germana i al meu germà com cridaven i els meus pares estaven amb mi a l'habitació. Ells tampoc paraven de cridar. Llavors per allà passaven uns veïns que, en un principi, van pensar que no valia la pena obrir perquè ja sortia l'aigua per la porta, però en sentir a la meva mare van trencar la porta i van treure la meva mare en primer lloc, el meu pare i després jo.
RdR: Com van ser els dies posteriors a la riuada?
M.T.G.: Vaig estar tres dies que, del xoc, no me’n recordava de res; no era ni jo. Vaig estar tres dies que anava amunt i avall, però no me'n recordo. El dia de l'enterrament la meva mare em va voler portar al cementiri, i la gent li deia: “No, no la portis”, perquè jo estava molt malament. El metge sempre deia: “quan passi l'enterrament l'haurem de portar a un centre perquè aquesta nena no està bé”. Llavors, quan em van portar al cementiri, i amb els crits de la meva mare, em vaig com despertar. Jo recordava el moment en què em van treure de l'aigua. I no me'n recordava de res més fins el dia del cementiri, com si hagués estat tres dies dormint. En aquell moment, vaig veure com ficaven als meus germans al nínxol. Suposo que devia tenir un xoc o alguna cosa així. Vaig estar molt de temps dins de l'aigua i estava mig ofegada, suposo que això va fer que estigués d'aquella manera.
RdR: Van rebre molta ajuda dels veïns?
M.T.G.: Sí, uns veïns estaven al bar Faró jugant a cartes i van sentir que plovia molt. Van anar baixant i, llavors, amb cordes, ens van treure fora. Als meus germans els van treure més tard, a la matinada. Estava tan fosc que no es veia res.
RdR: Suposo que la casa va quedar destrossada...
M.T.G.: Els dies següents no vam poder entrar a la casa. Un senyor que tenia una matalassera ens va recollir allà al carrer Calvari i, després, un noi de València que també vivia al carrer Calvari i amb el que treballava la meva germana, ens va recollir. Ens vam anar a viure allà fins que ens van donar la casa i hi vam poder anar a viure. La gent del poble es va portar molt bé. Molta gent venia a casa a veure els meus pares i alguns nois que havien cobrat les hores extres venien i li posaven a la butxaca de la meva mare. Va ser impressionant. Anàvem pel carrer i la gent li posava diners a la meva mare a la butxaca.
RdR: També van perdre molts records.
M.T.G.: Nosaltres ens vam quedar sense res i ens van prendre tot el que va quedar a la casa. En aquell temps, la meva mare venia camises de senyor, perquè el meu oncle tenia una fàbrica de camises, li portava cada mes i ella les venia. Llavors tenia a casa tots els diners del mes de setembre. Vam trobar la caixeta, que era de ferro, però els diners no hi eren a dins. Ens ho van prendre tot. Va haver-hi alguns que es van aprofitar de la situació. Això sí, la gent del poble seria incapaç de fer una cosa així.
RdR: Quant temps van trigar a recuperar-se de tot això?
M.T.G.: Uns dos anys. Fins que ens van fer la casa vam estar vivint al carrer Calvari, a una casa que ens van deixar. I amb els diners que ens van anar donant vam anar arreglant la casa. Després, jo vaig aprendre perruqueria i vam situar-la a la casa.
RdR: Hi va haver alguna altra casa afectada?
M.T.G.: En aquell carrer era l’única casa. Vivíem tres famílies, els amos a dalt (el seu fill també es va ofegar perquè vivia al soterrani), però els més afectats vam ser nosaltres. Era una casa molt gran. A la part baixa hi havia dos habitatges. Al carrer de dalt hi havia més cases, en les que va entrar aigua, però no va passar res. Van perdre moltes coses, però no hi va haver morts.
RdR: Dels records que tenien a casa van poder recuperar alguna cosa?
M.T.G.: D'això no vam poder recuperar res, ni fotografies ni res. Amb l'aigua es va fer tot malbé i tot es va perdre.
RdR: Els seus pares en aquells moments van haver de tirar endavant amb tot.
M.T.G.: Ho van passar molt malament, perquè van perdre dos fills de cop a la riuada. A ells els va costar molt superar-ho. Sort que encara em tenien a mi, però a les nits ploraven molt.
RdR: El seu marit també va viure les riuades.
M.T.G.: Sí, però ell ho va viure d'una altra manera. Ell vivia al carrer Sant Sebastià i estava a la Creu Roja. Va ajudar molt a la gent, però no es va veure afectat.
RdR: El passat 12 de juliol es va inaugurar el monument ‘Llevantada’ en honor de la capacitat dels ripolletencs de recuperar-se de les riuades. Què li va semblar la iniciativa?
M.T.G.: Em va semblar molt bé i em vaig emocionar una mica, però em vaig quedar parada de que no m'avisessin. Me'n vaig assabentar per altres persones, jo no sabia que inauguraven res. Llavors, quan em van dir que inauguraven l'estàtua, vaig trucar l'Ajuntament. Em van dir que ho sentien, però van insistir en què hi anés. Sort que hi vaig anar perquè era l’única. Quan vaig arribar a l'acte, la noia amb qui havia parlat em va presentar l'alcalde i em van preguntar si volia descobrir la placa, i vaig dir que sí. Però si no hi hagués estat jo a la inauguració, no hi havia ningú més dels familiars que queden dels afectats; l’única que hi estava era jo. Em vaig quedar una mica parada, perquè m'hagués agradat que hi anés més gent.

Maria Teresa Giménez va viure les riuades del 1962 amb 13 anys.

‘Va començar a
ploure cap a les 11
de la nit i a les 12 ja va venir l’aigua, que va entrar de cop’

Escultura ‘La Llevantada’

‘No vam poder
recuperar res, ni
fotografies. Amb l’aigua
es va fer tot malbé’