‘Em porto la satisfacció d'haver treballat pel poble de Ripollet’

Després de 21 anys al càrrec, el proper 17 de setembre Josep Gabarra deixarà de ser el Jutge de Pau de Ripollet. Ell tanca aquesta llarga etapa amb la satisfacció personal d'haver ajudat a molts ripolletencs, més enllà de les tasques que tenia encomanades. De tota manera, ara que està fora del jutjat, continuarà col·laborant amb les entitats locals, com ha fet sempre.

Revista de Ripollet: Recorda quan el van nomenar Jutge de Pau?
Josep Gabarra: Jo no volia ser Jutjat de Pau, perquè havia estat sis anys a l'Ajuntament com a tinent d'alcalde de Governació, durant la Transició, i estava escarmentat; mai havia estat en política i em van passar de tot. Però llavors, el President de l'Audiència Territorial de Barcelona, que em coneixia, em va dir que el nomenament de Jutge de Pau demostraria que no havia tingut res amb la justícia. Així que ho vaig acceptar pensant que serien només quatre anys.
RdR: On estava ubicat el Jutjat de Pau?
J.G.: A un local molt petit a l'antic Ajuntament. Tenia quatre metres quadrats i, de vegades, algun dels treballadors del jutjat s'havia d'anar al bar o sortir al carrer perquè no hi cabíem. Després, amb l'alcalde Carles Ferré vam arribar a un acord per arreglar el Jutjat i, finalment, em van donar el local actual, que era de Protecció Civil. Encara estem aquí i hem anat aguantant el xàfec perquè som el parent pobre de l'Administració, tenim un pressupost molt baix; sempre estem demanant o pagant algunes coses perquè els diners destinats no arriben.
RdR: Al principi, feia les mateixes tasques que ara?
J.G.: Inicialment venia algunes hores per signar els naixements o quatre coses més, però cada cop ens donen més competències. Com que els jutjats d'instrucció estan col·lapsats, també fem judicis de faltes. Així que he hagut de fer alguns cursets de reciclatge. Si ara hagués d'entrar fent el que faig avui, m'hauria fet por i hauria dit que no.
RdR: Creu que cal ser llicenciat en Dret?
J.G.: Cada quatre anys es presenten les instàncies per ser Jutge de Pau i jo m'he trobat amb una noia que era advocada i es volia presentar. Justament a la Revista de Ripollet em van preguntar què em semblava que ella fos llicenciada quan jo no tenia aquest títol. Els hi vaig dir que era com si en una construcció un arquitecte vol posar totxos, no és la seva funció. El meu avi era pagès, i sempre valorava les gallines pels ous que posaven, no perquè tinguessin un plomatge molt maco. Estava capacitat per fer la tasca que he realitzat perquè només es necessita una mica de sentit comú, de ganes i voluntat. A més, he pogut ajudar a molta gent; encara que fer content a tothom és impossible. Per exemple, ara fem judicis de faltes i no es pot quedar bé amb les dues parts. De tota manera, crec que aquests judicis els haurien de realitzar al jutjat d'instrucció o que els jutges vinguessin de fora perquè jo em trobo a la gent pel carrer un dia abans del judici.
RdR: Cada cop teniu més feina..
J.G.: Sí, abans fèiem el registre civil: certificats de defunció, de naixement, inscripcions... També ens enviàvem les cartes de citació per enviar a la gent o els cridàvem per prendre'ls declaració. Però clar, aquí arriben les cartes no només de Ripollet i cada cop tenim més papers, encara que el personal és el mateix que fa 21 anys. Així que estem col·lapsats.
RdR: Alguns veïns et demanen altres ajuts.
J.G.: Algunes persones pensen que el Jutge de Pau és l'Àngel de la Guarda i et demanen consells o que intervinguis en problemes familiars, i has de parlar amb un i altre. També venen alguns que han rebut una citació del jutjat i no saben què fer, els veig atabalats i els hi acompanyo a Cerdanyola. Rep a tothom amb un somriure a la boca. Els hi dono consells i busco la pau i la convivència.
RdR: És difícil fer de mediador?
J.G.: Depèn de les persones. Normalment ha sortit bé i mai han recorregut un judici de faltes, i això per mi també és un orgull.
RdR: Què s'emporta d'aquests 21 anys, la satisfacció personal?
J.G.: Sempre que he fet coses al poble ha estat per la satisfacció personal, mai per sortir a la foto.
RdR: Va pensar que estaria 21 anys al càrrec?
J.G.: No, pensava que amb quatre anys tindria prou però després em va picar una mica perquè un dia, parlant amb l'alcalde Carles Ferré, em va dir que jo havia estat escollit a dit. Després em vaig presentar a l'Ajuntament, em van escollir per unanimitat i m'han renovat tots aquests anys, així que no era tan dolent.
RdR: Recorda el Ripollet de fa 21 anys?
J.G.: El recordo de més abans, de quan es va produir la riuada del 1962. Jo estava al carrer Calvari i vaig ser dels primers que vaig arribar al Molí d'en Ginestar per treure, amb cordes, a la gent que havia quedat atrapada per l'aigua. A Ripollet vivia un senyor que es diu Baceño que va treure als morts de Cal Picadet, al fill el va treure de sota el llit i jo el vaig ajudar a treure'l per la finestra. D'aquest senyor no en parla ningú però va ser un dels que més va ajudar.
RdR: També va formar part de la Creu Roja de Cerdanyola-Ripollet.
J.G.: Vaig estar 12 anys com a vice-president i em vaig fer càrrec del parc mòbil. Estàvem a la seu actual, que era l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, i, quan vaig sortir d'allà, a l'època de la Transició, els hi vaig deixar 10 vehicles de transport sanitari nous. La primera ambulància la vam comprar gràcies a l'ajut d'algunes empreses com Aiscondel i Uralita, i els ajuntaments de Cerdanyola i de Ripollet van pagar dos més. Ara penso si ha valgut la pena, però tinc la satisfacció que vaig gaudir fent-ho.
RdR: Ara continuarà col·laborant amb la gent i les entitats de Ripollet?
J.G.: Sóc el soci número 14 del Club de Futbol Ripollet, també del Club Bàsquet Ripollet i d'altres entitats esportives i culturals. Sempre he col·laborat i ho continuaré fent. Hi ha gent agraïda i d'altres que no. Hi ha alguns que venen a demanar-te alguna cosa que altres vegades els hi has fet, però que en aquell moment no pots, i només es recorden d'aquell dia.
RdR: Alguns veïns de Ripollet recorden que compraven de fiat a la teva botiga del carrer Calvari.
J.G.: Venien del poble, es vestien allà i ho anaven pagant de mica en mica i al mateix preu. No tot era el negoci, perquè alguns ho compraven un any i ho pagaven al següent, així que no guanyava l'augment.
RdR: Trobarà a faltar a la gent del Jutjat de Pau?
J.G.: Sí, però crec que em trobaran a faltar més ells a mi. En aquests 21 anys ha passat molta gent i, dels primers que van entrar, encara em feliciten pel meu sant i per Nadal. Això vol dir que els hi he atès bé i ells també a mi.
RdR: Ara, a què dedicarà el seu temps?
J.G.: A les meves aficions, m'agrada caçar i tinc una casa al Montseny amb el meu hort i el meu jardí. I també em podré dedicar més a la família, que algunes vegades no ho he fet prou.
RdR: Donaria algun consell al nou Jutge de Pau?
J.G.: Que es carregui de paciència, que haurà de dedicar moltes hores, que tingui humilitat i voluntat de servei a la gent. El Pere és una bona persona i amb un caràcter molt senzill, només ha d'aprendre perquè, quan entres, els que més saben són els funcionaris, i són els que més t'ensenyen. Per ser Jutge de Pau només és necessari tenir voluntat, sentit comú, saber dir que no algunes vegades i, sobretot, saber escoltar per després decidir.

Pere Soms
substituirà a Josep Gabarra com a Jutge de Pau

‘Alguns pensen que el Jutge de Pau és l’Àngel de la Guarda i et demanen consells o que intervinguis en problemes familiars’

‘Per ser Jutge de Pau només és necessari tenir voluntat, sentit comú, i saber escoltar per després decidir’