‘Jo no sóc cap criminal, perquè no li he tret ni robat res a ningú’

Que et toqui la loteria sol ser una bona notícia, però per a l’Antonio Lloreda s’ha convertit en un calvari. El cupó que s’intercanviava amb un company de feina va ser premiat amb el ‘Cuponazo’, uns diners que 19 treballadors de Sintermetal li reclamen. Després de la darrera sentència, que li és desfavorable, aquest ripolletenc ha parlat en exclusiva amb la Revista de Ripollet per explicar la seva versió dels fets.

Revista de Ripollet: Com et vas assabentar que t'havia tocat el “Cuponazo”?
Antonio Lloreda: El 7 de novembre de 2003 jo estava al meu terreny instal·lant un televisor que li havia regalat a la meva dona. Provant l'aparell, Matias Prats donava les notícies i va dir el número premiat de l'ONCE. Llavors em vaig assegurar mirant el teletext i vaig veure que tenia els dos últims números. La meva dona em va dir: “Mira, ja tens mil pessetes”. Llavors, m'hi torno a fixar i veig que tinc el número sencer i també la sèrie. Em vaig posar molt nerviós i li vaig dir a la meva dona que ens havien tocat molts milions. També li vaig dir al meu veí que viu davant i vam comprovar que el número que portava coincidia perfectament amb el número premiat.
RdR: Què va ser el primer que vas fer?
A.Ll.: Vaig trucar al meu fill per donar-li la notícia i perquè li digués al meu germà i al meu cunyat. En aquell moment, com que tinc el número del company de feina amb el que intercanvio el cupó, Blas Landeira, el truco per felicitar-lo. Li dic que li he de donar una bona notícia i ell s'espanta, perquè jo treballo en el servei de manteniment i aquella setmana estic de guàrdia a la fàbrica. Li dic que ens ha tocat l'ONCE, que a ell li ha tocat el cupó i a mi el “Cuponazo”. Ell s'alegra molt, em diu que va a comprovar el número del cupó i pengem el telèfon. En aquell moment em quedo amb els meus veïns, em truquen els meus germans i rebo vàries trucades més.
RdR: Alguna d'elles va ser d'en Landeira?
A.Ll: Van passar uns 40 o 45 minuts i em va trucar el Blas Landeira. Em va preguntar si ja estava més tranquil i li vaig dir que estava igual. Llavors em va dir: “Ja sabràs que el premi és a mitges, a repartir” i jo li vaig respondre que mai havíem parlat d'aquest tema. En el moment d'aquesta conversa estaven presents els meus veïns i la meva dona. Landeira em diu: “Tu tranquil, dilluns aniràs a la fàbrica?”. Jo li vaig dir que sí i ell em va dir que el dilluns ja parlaríem tranquil·lament a la fàbrica. Li torno a repetir que mai havíem parlat que el premi era a repartir i ell va dir: “Home, Antonio, no et posis així, dilluns parlem tranquil·lament”. Però, per tercera vegada, perquè li quedés clar, li dic: “Escolta Landeira, jo mai he parlat d'això amb tu ni penso repartir el premi amb tu”. Ell torna a dir que el dilluns ja parlarem i pengem el telèfon.
RdR: Què va passar després?
A.Ll.: Jo vaig tornar a casa meva, a Ripollet, perquè havia contactat amb la directora de la caixa on pago els meus rebuts i cobro la nòmina. Havia quedat amb ella a les 9 del matí per dipositar el cupó en custòdia, no per cobrar-lo, ja que les caixes no treballen els dissabtes.
Quan torno a casa, el meu fill està molt nerviós perquè la notícia del premi és molt forta. Ell em diu que m'ha trucat un company de feina, Juan Maza, i encara que el meu fill no li explica res del tema, aquest home li diu: “Digues al teu pare que el premi és a repartir”. Quan el meu fill m'ho diu no li dono importància.
RdR: Et van trucar més companys de la feina?
A.Ll.: Després de dipositar el cupó a la caixa, la meva dona va anar a fer la compra i jo em vaig anar a fer un cafè. Cap a les 12 o 12.30 hores torno a casa meva i allà hi ha molta gent, cunyats, cunyades, veïns, molt d'aldarull. Com que la nit abans no havíem dormit gaire pels nervis, li dic a la meva dona que ens tornem al terreny. Ja amb les bosses a la mà, rebo una trucada d'un company de feina, Ángel Ruiz, que va ser el meu encarregat. Ell em pregunta què ha passat a la fàbrica i li dic que si es refereix a allò que m'ha passat a mi, que m'havia tocat el “Cuponazo”. Però ell em contesta: “No sé que t'ha passat, però marxa de casa perquè estàs dins d'una penya de 20 persones i van a per tu”. Em vaig posar molt nerviós i li vaig dir que com em podia dir això. Ell em va tornar a repetir vàries vegades que marxés de casa i que estava ficat a una penya. Penjo i, com que ja estàvem preparats per marxar, sortim cap a la meva casa de Tarragona.
RdR: Allà et vas trobar més tranquil?
A.Ll.: Cap a les 21 hores ens posem a sopar i el meu cunyat em pregunta si tinc clar què ha passat amb el cupó. Quan em diu això veig l'oportunitat d'explicar-li la trucada que he rebut de l'Ángel Ruiz i allò que m'ha dit. Llavors, el meu cunyat em diu que al migdia estava a un bar i el senyor Landeira estava celebrant el premi amb vàries persones i dient-los: “Tranquils, tranquils, que he parlat amb el Lloreda i repartirà”. El meu cunyat sap qui és físicament el senyor Landeira però no el coneix.
Sabent això, truco a Landeira i li dic: “què és el que estàs dient a la gent?”. Ell només em contesta: “Tranquil, tranquil” i jo li dic, enfadat, que com que tranquil i en quin moment he parlat jo de penya amb ell. Tenim una conversa gens agradable i ell només em repeteix: “Tranquil, tranquil”, i acabem penjant el telèfon.
RdR: Tornes a parlar amb el senyor Landeira durant el cap de setmana?
A.Ll.: Això va ser dissabte i el diumenge, durant el dinar, rebo una trucada d'Andrés Echevarría que em va amenaçar dient-me que van per mi, que ho tinc tot perdut i que no vull repartir. Jo li explico el tracte que tinc amb Landeira però no vol entrar en raó i torna a repetir que ho tinc tot perdut i que el dilluns, a primera hora, hi ha una reunió a la fàbrica. Li dic que jo no podré assistir per motius personals que no tenen res a veure amb el premi, ja que he de portar el cotxe a la ITV i anar al dentista a fer-me una neteja de la boca, però que aniré a la fàbrica a la meva hora de feina, a les 14 hores, i pengem.
Abans d'aquesta trucada, el diumenge al matí, el meu germà Ángel, que treballa amb mi, em fa una visita al terreny i em diu que a la fàbrica estan parlant d'una penya. Jo li explico el que m'ha passat amb l'Ángel Ruiz i ell també està present durant la trucada del senyor Echevarría. El meu germà em dona entre vuit i deu noms de la suposada penya.
RdR: En quin moment vas creure necessària l'ajuda d'un advocat?
A.Ll.: El diumenge a la nit vaig contactar amb el meu advocat i li vaig explicar què passava. Ell m'aconsella que el dilluns no vagi a treballar.
El dilluns al matí, el senyor Landeira va parlar amb la direcció de l'empresa i a mi em van fer fora. El mateix dilluns, els 17 o 18 treballadors que formen part de la suposada penya van anar a denunciar-me. L'empresa no va autoritzar que tots deixessin el seu lloc de treball per anar al jutjat, així que primer van anar set o vuit persones i la resta, com que no els deixaven, es van emprenyar i van marxar darrera d'ells sense permís. El primer grup que em va anar a denunciar no coneixia als altres que, suposadament, també formaven part de la penya. Ho sé perquè tinc testimonis.
Un altre problema és que el senyor Landeira era Cap de producció de l'empresa i té autoritat sobre molta gent. Hi ha persones que sabien moltes coses i que no han volgut parlar per por a represàlies i a perdre el seu lloc de feina.
RdR: El jutjat de Cerdanyola va arxivar el cas...
A.Ll.: El premi em va tocar el 7 de novembre i, el 2 de gener del 2004, la jutgessa de Cerdanyola va arxivar el cas perquè no va trobar causa penal sobre mi. Llavors ells van recórrer i es va veure que la jutgessa no va redactar del tot bé l'informe i va posar que si se'm reclamava alguna cosa havia de ser per la via civil, no penal. Van recórrer l'arxivament, reclamant quatre anys de presó i una multa de 60 euros diaris durant un any. Automàticament, això va anar a parar a l'Audiència de Barcelona perquè havien demanat la màxima pena per a mi.
RdR: Com va anar el judici a l'Audiència de Barcelona, el darrer que s’ha celebrat?
A.Ll.: El judici es va celebrar el dia 23 de maig, vaig declarar jo i alguns dels testimonis d'ells. A les 15.30 hores el judici es va parar i es va reprendre al dia següent. Quan va acabar, vaig marxar amb una bona impressió perquè el meu advocat va poder, més o menys, demostrar que aquella gent només sabia mentir. I ara, quan ha sortit la sentència, el passat 19 de juny, ha estat desfavorable per a mi.
RdR: Suposo que no t'ho esperaves, després de la sentència del jutjat de Cerdanyola.
A.Ll.: Jo no m'ho esperava, perquè, com vaig dir al judici, crec que els únics que han mentit han estat ells i el seu advocat. Crec en la justícia i al final em donaran la raó, perquè la tinc i sóc l'únic que he dit la veritat. Aquest judici s'ha guiat per 19 persones que han mentit, fins i tot, a la seva pròpia família no li han dit la veritat. Per por, pel que sigui, perquè ells sabien que no existia la penya.
RdR: Per què dius què no existia la penya?
A.Ll.: La penya no existia perquè, temps enrere, un dia va passar el senyor Landeira al costat del meu banc de feina i em va veure amb uns números de l’ONCE que jo jugava amb cinc companys més de manteniment. Em va comentar que ell portava cupons per a uns quants de la feina, sense especificar-me ni quants ni per a qui. Llavors em va proposar que ens intercanviéssim el número que jo portava de manteniment amb el número que ell portava per a uns quants treballadors. Li vaig dir que aquella setmana no podia ser perquè jo només tenia els sis números que jugàvem, que nosaltres els deixàvem guardats a l'empresa i que teníem l'acord de repartir si algun cop ens tocava un premi gran. Tots els cupons es guardaven junts, no sortien de la fàbrica, i estaven a un lloc que coneixíem els sis per si tocava.
RdR: Però després us intercanviàveu els cupons...
A.Ll.: Al final vaig accedir a intercanviar el número amb el senyor Landeira, de manera particular, i comprava set números en lloc de sis. El setè el pagava jo de la meva butxaca i l'intercanviava setmanalment amb ell. Durant molts anys jo li donava un cupó net, tot per a ell, i, en canvi, el que ell em donava, jo l'he de repartir amb 18 persones. Això és just?
RdR. En algun moment us vàreu intercanviar el cupó per diners?
A.Ll.: Durant el judici van haver moltes diferències amb el senyor Landeira perquè deia que en el temps de vacances ell em guardava els números i que, quan jo venia de les vacances, li pagava en metàl·lic. Però jo mai li he pagat en diners, sempre ens intercanviàvem el cupó. Durant les vacances em solia dir que quedàvem quatre a la fàbrica i que no comprava números, així que no es jugava. El que sí m'havia fet alguns cops és que arribava el divendres i em deia que no havia pogut comprar els cupons perquè havia estat de viatge.
Normalment, jo comprava els cupons per als meus companys de manteniment i ells me'ls pagaven els dimecres perquè jo pogués comprar-los el dijous. A mi m'agradava que, abans de la celebració del sorteig, els números estiguessin guardats al seu lloc, a la fàbrica. Per això, en moltes ocasions, jo li donava a Landeira el cupó abans del divendres i, algunes setmanes, ell no me'l donava perquè havia estat de viatge i no l’havia comprat.
RdR: És a dir, si Landeira no comprava el cupó, aquella setmana la suposada penya no jugava...
A.Ll.: Si ell marxava de viatge no comprava el cupó, però jo sí que li donava el meu, el que jo jugava amb els companys de manteniment. A vegades em deia: “Te'l pago?” i jo li deia que no, que total, per dos euros, i no passava res. Hi ha una sèrie de coses que demostren que aquesta penya no existia.
Angel Lloreda: És que si hagués existit, el dia que Landeira va trucar al meu germà per dir-li que havia de repartir el premi, quan el meu germà es va negar, li hauria d'haver dit que existia una penya al darrera. No ho va fer perquè la penya no existia.
RdR: Tu també treballes a Sintermetal, tampoc havies sentit parlar de la penya?
Angel Lloreda: Aquesta penya no existeix perquè el meu germà treballa a manteniment, es mou per tota la fàbrica i mai ha sentit res de penyes. Ell no diu que no existeix la penya per quedar-se amb els diners, sinó perquè realment no existeix. Nosaltres defensem la inexistència d'aquesta penya per diferents motius. Per exemple, el senyor Landeira comprava 20 cupons i es preocupava, d'una banda, de vendre'ls tots i, de l'altra, de quedar-se el primer i últim cupó per saber quines sèries tenien. Un cop venuts els números, ell sí coneixia als compradors, però aquests no es coneixien entre ells perquè a Landeira no li interessava. Alguns dies, si a ell li convenia, es quedava amb els cupons que no volia vendre i tenia quatre o cinc a la butxaca.
RdR: Quants cupons tenia la nit del sorteig que va tocar el “Cuponazo”?
Angel Lloreda: En concret, la nit del sorteig tenia sis cupons a la butxaca. En el cas que no hagués tocat, el dilluns els hi hauria dit als que li compraven: “Ei, que no ens vam veure el divendres i no et vaig poder donar el cupó” i els hi cobrava el dilluns, quan ja havia passat el sorteig. Per a ell, era una manera de jugar sense gastar gaires diners. A ell mateix no li convenia que hi hagués una penya com déu mana.
RdR: Creus que ell s'ha inventat l'existència d'una penya?
Angel Lloreda: Quan va trucar al meu germà i no el va convèncer de repartir el premi, es va preocupar de crear la penya aquella mateixa nit. Va trucar als que li compraven els cupons i els hi va dir que Lloreda tenia la sèrie. Així tothom va estar d'acord en crear la penya per rebre 50 milions més. No és com han dit alguns mitjans de comunicació, que fa 20 anys que la penya existeix. El que sí es veritat és que fa varis anys que aquest home porta els números a la fàbrica, però no són una penya. Repeteixo, perquè no li convé a Landeira perquè si realment fos una penya, aquest subjecte no podria manipular les butlletes al seu caprici. El més trist de tot és que al meu germà se l’està jutjant com si fos un delinqüent i un avariciós i el primer delinqüent i avariciós d’aquesta història és Blas Landeira García. Que si aquella nit hagués lograt enganyar al meu germà, ell hauria cobrat 548 milions de pessetes i la resta no haurien cobrat ni un duro. Només haurien cobrat aquells que tenien el seu cupó, però aquells als que ell no els hi va donar la butlleta no haurien cobrat res, ja que els hauria cobrat ell. Aquest era el seu joc i que no pensi que enganya a tothom.
RdR: Antonio, quan et van readmetre a Sintermetal? Perquè ara tu estàs treballant allà...
A.Ll.: Davant la pressió que hi havia a l'empresa vaig estar 10 mesos de baixa. El dilluns després del sorteig el meu advocat em va aconsellar que agafés la baixa, ell va trucar a l'empresa per parlar amb la directora sobre la meva situació i el primer que li va dir és que jo ja no treballava allà. D'aquesta manera em vaig assabentar que m'havien fet fora. Però després de la conversa que va tenir el meu advocat amb la directora em van tornar a admetre, sabent que jo presentaria la baixa en el moment oportú.
En una festa que es va fer al Nadal, la directora li va preguntar al meu germà per mi i li va dir que només sabia una part del tema. Quan el meu germà em va dir això, jo vaig demanar una entrevista amb ella i el 7 o 8 de febrer me la va concedir i li vaig explicar la meva versió de la història. Ella no va fer cap comentari al respecte, només em va dir que estigués de baixa el temps necessari i que les coses acabarien solucionant-se.
RdR: Durant aquest temps, com ha estat la situació dins l'empresa?
A.Ll.: Dins l'empresa he tingut molts problemes. He rebut moltes amenaces de mort, al carrer, dins l'empresa i, fins i tot, en llocs públics, amenaces a mi i a tota la meva família. Ho he portat de la millor manera possible, encara que alguns moments han estat molt durs. Per exemple, a la meva filla, que en aquella època tenia 14 anys, la vigilaven a l'escola. O quan vaig començar a treballar, a l'empresa, oferien diners perquè em matessin. També insultaven a la meva mare que, quan va passar això, tenia 74 anys. A mi i a la meva família ens han dit de tot.
RdR: Què has fet davant les amenaces?
A.Ll.: Vaig fer fotos d'unes amenaces que van escriure al lavabo de la fàbrica i les vaig lliurar al meu advocat. Vaig demanar permís a l'empresa per treure uns butlletins de feina i els vaig portar a una grafòloga. Aquesta dona em va dir que es podia demostrar que coincidia la lletra dels butlletins amb la de les amenaces del lavabo i es podia comprovar qui ho havia fet. Li he posat una querella criminal a Francisco Calero, que treballa a la fàbrica, i que, segons la grafòloga, va escriure les amenaces.
Els Mossos d'Esquadra també han revisat aquesta escriptura amb unes proves de cal·ligrafia que li han fet a ell. Com que no tenim proves suficients el cas està arxivat, però els meus advocats han recorregut i estem a l'espera d'anar a un altre plenari a Sabadell.
RdR: Com és la relació, dins la fàbrica, amb els companys que t'han acusat?
A.Ll.: Dins l'empresa jo arreglo les màquines que les persones que m'han acusat fan servir. No em parlen ni em diuen res, així que em fan un favor, però em causen molts problemes. Sento molta pressió per estar treballant amb aquesta gent que m'ha posat davant de la justícia com si fos un criminal. I jo no sóc cap criminal, perquè no li he tret ni robat res a ningú.
RdR: Com has viscut el fet de treballar amb ells després de conèixer la darrera sentència?
A.Ll.: Malament. El dimecres 19 de juliol la meva dona em va trucar a la feina cap a la una del migdia per dir-me que anés a Barcelona perquè els meus advocats anaven a recollir la sentència. Com que no em donava temps a arribar, els advocats em van dir que anés al despatx. A la fàbrica ja s'havien assabentat i el dimecres a la tarda alguns ja ho estaven celebrant. El dijous 20 de juliol alguns fins i tot van portar cava i pastes per celebrar-ho. Jo el dijous tenia torn de matí i vaig anar a treballar, el dia 21 vaig demanar un dia personal i el dilluns següent vaig començar les vacances. I quan s'acabin tornaré a treballar perquè és el meu mecanisme de subsistència.
RdR: Fins a on voleu arribar, fins al Tribunal Suprem o més enllà?
A.Ll.: Vaig parlar amb els meus advocats i els hi vaig dir que no tenia ni un duro per pagar-los i ells em van dir que no m'havien demanat res. Per sort, he trobat un bon gabinet que m'ha recolzat en tot i m'han dit que hem d'arribar fins al final. Ara, segurament, recorrerem la sentència i espero que a Madrid em donin la raó que avui m'han tret.
RdR: Què t'ha semblat el tractament del teu cas en els mitjans de comunicació?
A.Ll.: Aquesta noticia va tenir un gran impacte informatiu perquè en aquell moment hi havia eleccions a Catalunya i el príncep Felip començava a festejar amb la Letizia. La meva notícia va canviar els diaris de la nit al dia i amb mi es van cegar, em van dir de tot. Fins i tot que m'havien vist a diferents ciutats d'Espanya, però no era cert perquè, el mateix dimecres després del sorteig, jo vaig anar a declarar voluntàriament davant la jutgessa de guàrdia de Cerdanyola.
RdR: És cert que han acomiadat a quatre treballadors de Sintermetal?
A.Ll.: El dia que estaven celebrant la darrera sentència, els mitjans de comunicació van dir que havien fet fora a quatre companys però això no és veritat. Només han acomiadat al senyor Landeira perquè, segons la informació que tinc, va voler enganyar a l'empresa. La resta de companys que han marxat de l'empresa ho han fet amb una indemnització de 35 milions de pessetes. Uns altres van arribar a un acord per l'edat i els han prejubilat i, un altre, també de la famosa penya, ha estat acomiadat perquè volia fer una vaga perquè feien fora al senyor Landeira. Estic segur que a Landeira l'han acomiadat amb motius suficients.
RdR: Suposo que hi ha molta gent que també t'ha donat suport.
A.Ll: A la fàbrica, tret dels que els hi va tocar el premi, gairebé tots em donen la raó. Hi ha molta gent que em coneix i sap com sóc. La gent del carrer també m'ha recolzat molt.
Loli Lloreda: El meu germà s'ha sentit recolzat per la gent i per nosaltres, perquè això no ha acabat, nosaltres no pensem tirar la tovallola i es farà legalment el que s'hagi de fer per recórrer. Anirem a Madrid i el que faci falta. Lluitarem fins a l'últim moment. Jo seria incapaç d'agafar 50 milions que no són meus i ells saben que aquests diners no són seus.

Antonio Lloreda,
premiat amb el ‘Cuponazo’ de l’ONCE el 7 de novembre de 2003

‘Landeira em va dir:
“ja sabràs que el premi
és a mitges, a repartir”, però mai havíem parlat
d’aquest tema’

‘Crec en la justícia i al final em donaran la raó, perquè la tinc i sóc l’únic que he dit la veritat’

‘Jo li donava un cupó net, tot per a ell, i, en canvi,
el que ell em donava l’he de repartir amb
18 persones. Això és just?’

‘He rebut moltes amenaces de mort, al carrer, dins l’empresa i, fins i tot,
en llocs públics’

‘A la fàbrica, tret dels que
els hi va tocar el premi,
gairebé tots em donen la raó’