‘La concentració de Harleys de Ripollet és de luxe’

En Llorenç Teixidor és un apassionat de les motos i amb només set anys ja havia pujat a la seva primera moto. Va obrir el segon taller de motos que va existir a Ripollet. Un dels seus somnis era tenir una Harley Davidson i fa pocs anys el va acomplir. Ara va a totes les concentracions de Harleys que pot, com la que es celebra a Ripollet, on va rebre el premi al motero més matiner a la darrera edició.

Revista de Ripollet: Quan va començar la seva afició per les motos?
Llorenç Teixidor: Una de les primeres motos en la que vaig muntar era una que havien fet servir els italians quan van venir a donar suport durant la Guerra Civil. Eren unes motos aerotransportables, petites, i servien per enllaçaments. Portaven un motor d'un cilindre de dos temps i només tenien una marxa o dues. Hi havia un veí que en tenia una i jo, amb sis o set anys, anava amb ella pel passadís de casa seva. Allò feia molta fumera, perquè portava un motor de benzina que cremava molt d'oli, però m'agradava molt. Des de llavors, i fins que em vaig casar, no vaig deixar mai les motos. Després va haver un període de temps que no vaig agafar la moto, aproximadament uns 20 anys. I ara utilitzo poc la moto, faig uns 3.500 o 4.000 km a l'any. Surto més quan vaig a les trobades que cap altra cosa.
RdR.: Vostè va obrir el segon taller de motos a Ripollet...
Ll.T.: Sí, tenia el taller a la via que ara és el carrer Pau Casals. El primer taller a Ripollet va ser el del Mingo i després el vaig obrir jo.
RdR.: Es va iniciar molt jove en la seva afició per les motos; en aquella època deuria aprendre l'ofici com a aprenent.
Ll.T.: Als 14 anys vaig sortir del col·legi i el mestre pràcticament et buscava feina, però a mi no m'agradava perquè era a la Redosa. Em volien per fer dibuix tècnic, però jo vaig dir que no, que no m'agradava. Li vaig dir al meu pare que el que jo volia era arreglar motos. Ell era molt tolerant i li va dir a un amic seu, l'Agustí Valls, que era representant de la casa DSA de motos angleses molt bones, i jo cada dia m'esperava a la carretera de Barcelona, amb la carmanyola, a que em passés a buscar.
RdR.: Al principi no li deixarien fer gaire cosa.
Ll.T.: Sobretot netejava. Però és una llàstima que s'hagi perdut la condició d'aprenent. Jo porto tota la vida amb la sensació de que sempre sóc aprenent, perquè sempre estàs aprenent. Tot evoluciona més ràpid que no pas un mateix. Ara mateix, si em posen davant una Montesa, una Bultaco, una MS1, encara me’n recordo de coses, però si em posen una Honda CBR, no sabria per on començar. Tot canvia molt.
RdR.: Què és el que més li agradava de treballar amb les motos?
Ll.T.: M'agradava molt el fet d’obrir i mirar, anar treballant. Encara ara, per poc que puc, intento fer algunes cosetes. Intento també conservar les eines, però es que ni físicament puc perquè una moto pesa molt. Però si es fon una bombeta, miro de canviar-la, aprofito per netejar el vidre per dins i ho torno a muntar. Quan vaig comprar la moto, em venia amb unes bosses de pell al costat, que jo vaig treure i vaig haver de posar-li uns cargols, que els vaig encarregar fer, perquè sinó, entre que els demanes a la casa, triguen molt. Així que em vaig distraure fent alguna coseta.
RdR.: Ha tingut moltes motos; per què ara una Harley Davidson?
Ll.T.: Perquè se suposa que, com amb els cotxes, et marques una fita que quan ets gran és quan pots arribar a aconseguir, perquè de jove no m'hagués pogut comprar una Harley. Ara, al fer-te gran, busques alguna cosa que s'assembli més a la teva manera de ser, tranquilot, poc a poc, i una Harley és un estil de vida. És una moto que és ingrata, la que tenia abans, una Honda Shadow; era ploma, fina, dolça... En canvi, quan engegues la Harley fa molt de soroll i quan poses la primera ho sent tothom. Però és una moto que està feta per la mentalitat americana, és grossa, gasta molt, però a mi ja m'està bé pel que la faig servir.
RdR.: Participa a diverses concentracions de Harleys que es fan durant l'any, com la de Ripollet.
Ll.T.: Participo en unes tres o quatre a l'any, de les que es fan més pròximes. Recordo que l’any passat, per la Costa Brava, un noi que tenia un fill malalt es va posar en contacte amb l'associació i el vam anar a veure; va ser una cosa molt emotiva. Quan surts és maco, perquè els nens pugen a les motos i els pares els hi fan fotos, a mi m'agrada perquè veus que s'ho passen bé.
RdR.: En tot aquest temps que porta amb les motos haurà fet moltes amistats.
Ll.T.: Tinc amistats que són molt sinceres; en el món motero hi ha molta col·laboració. Només que et quedis una mica endarrere ja ve algú per preguntar si passa alguna cosa o si vols que es quedi al darrere amb tu. Quan es fa la trobada a Ripollet es pot dir que és una concentració en majúscules, és de luxe. Vindran més o menys motos, però està molt ben organitzat, els temps molt ben marcats, el recorregut és tranquil i després ens van portar a un restaurant a Matadepera que estava molt bé. A més, van sortir a ballar uns que feien country i van fer que es creés un ambient molt maco. A les tres edicions que s'han fet a Ripollet hi he estat i crec que totes han estat molt bé. A més, estic content que em convidin a participar.
RdR.: Quin ha estat el viatge més llarg que ha fet en moto?
Ll.T.: No he fet viatges gaire llargs, però quan treballava a la casa Mondial, de motos italianes, vaig estar poc més d’un any provant motos i cada dia anava de Mataró fins a Collbató o pujava a Montserrat, depenent del dia. Cada dia feia aquest viatge i sempre amb la mateixa moto, però amb diferent motor. Cada dia em canviaven el motor i jo, en una fulla de ruta, apuntava les coses que havia notat que feia. Mai anava més lluny de Montserrat, perquè les motos llavors tenien molts més problemes que ara i jo portava sempre una bossa amb eines, per arreglar la cadena, embragagatge, de tot una mica. Era molt divertit.
RdR.: Mai li ha picat la curiositat per la competició?
Ll.T.: En una edició de les 24 hores, cap a l'any 54, jo estava molt il·lusionat en participar-hi. El meu cap ho va proposar i tenia una moto fabricada aquí i una altra que la va anar a buscar a Itàlia, que havia guanyat un campionat del món. La van portar en una caixa de fusta i jo tenia tantes ganes de treure-la, que hagués arrencat la fusta amb les dents. Vam anar a provar-la a Vic, perquè hi havia una recta i volíem saber la seva velocitat punta. Aquestes motos no portaven velocímetre, només tenien un compte voltes, però venia un expert que sabia calcular la velocitat màxima segons una sèrie de factors. Sé que va arribar a 178 km/h, mai havia corregut tant. Aquesta moto va córrer les 24h i l'altra, que era més senzilla, no va arribar a córrer perquè als entrenaments es va espatllar i no va haver manera d'arreglar-la. La carrera va ser tota una experiència, perquè vaig acabar endarrere, però m'ho vaig passar molt bé. A més, recordo que hi havia un carro que portava un dipòsit ple de Cola Cao i contínuament estava bevent Cola Cao.
RdR.: Ha patit algun accident?
Ll.T.: La veritat és que pocs. El més greu va ser un que vaig tenir perquè un taxi es va saltar un semàfor. Em vaig salvar gràcies al casc, que es va partir per la meitat. Crec que és molt important portar-lo posat. Vaig estar amb commocions a l’Hospital del Mar.

En Llorenç va ser el motero més
matiner a la 3a
Trobada de Harleys

‘Participo en tres o quatre de les concentracions més pròximes que es fan
durant l’any’

‘Em vaig salvar
d’un accident gràcies
al casc, que es va
partir per la meitat’