‘La càmera és només una eina, la foto l’ha de fer el fotògraf’

Jaume Badia és el president de l'Associació Foto-cine Cerdanyola-Ripollet (AFOCER) des de fa 20 anys. Quan era molt jovenet es va interessar per la fotografia i poc a poc va anar perfeccionant el seu equip i la tècnica. Fa 30 anys que és membre d'AFOCER i ha viatjat molt i exposat en moltes ocasions. Ara al Centre Cultural podem veure ‘Una mirada al Tibet’, exposició a càrrec de Joan Buxó i Jaume Badia.

Revista de Ripollet: Quan vas començar en el món de la fotografia?
Jaume Badia: Vaig tenir la meva primera càmera amb 11 o 12 anys. No sé exactament com vaig començar, el meu pare havia fet alguna cosa de fotografia però molt per sobre. D'alguna manera, havíem parlat alguna cosa de la part tècnica de la fotografia i suposo que a partir d'aquí vaig començar a tirar fotografies.
En aquell moment anava tirant i les portava a rebel·lar. Anava veient una mica el resultat. Cada cop vaig anar agafant més interès. De fet, no he parat des de llavors. Hi ha hagut moments més intensos que altres. Buscava alguna cosa més que fer la típica foto de casament o de vacances, buscava fer fotos pel plaer de fer-les.
RdR.: Quina va ser la teva primera càmera?
J.B.: Vaig tenir una Winar que em va costar 180 pessetes. Era de format 6x9, de fet era una caixa de baquelita amb un vidre que tenia per objectiu. La qualitat era pèssima, però anava fent. Dos anys després em vaig comprar una càmera una mica més seriosa. Era una Balda alemanya, que em va costar 2.500 pessetes i feia fotos amb certa qualitat.
RdR.: Com vas entrar a l'Associació foto-cine Cerdanyola-Ripollet (AFOCER)?
J.B.: Fa uns 30 anys que hi sóc dins l'associació. L'associació es va constituir al 1969. A la meva botiga hi treballava un senyor que era l'antic president de l'associació, que en aquell moment es deia Associació fotogràfica Cerdanyola. Aquell senyor treballava aquí i em va comentar el tema de l'associació, vaig començar a anar, fèiem sortides, concursos i em vaig enganxar. Això farà 30 anys enrere i, des de fa 20 sóc el President.
RdR.: Què es fa a l'associació?
J.B.: Es fan moltes coses al llarg de l'any. Hi ha una sèrie d'activitats fixes com concursos, cada dos anys es fa la biennal Aqüeducte, que és internacional, cada any fem el concurs Vila de Ripollet, que és estatal, també es fa el concurs de l'aplec de Sant Iscle a Cerdanyola. I moltes coses més com intercanvis culturals amb d’altres països.
RdR.: Aquests intercanvis culturals amb altres països els feu amb associacions com la vostra?
J.B.: L'últim que hem fet ha estat a la Xina i s'ha fet gràcies a una invitació de l'associació fotogràfica xinesa en col·laboració amb d'altres entitats europees. A l'any 92 vam fer el primer intercanvi amb Rússia quan encara estaven “traient el cap”. Vam portar una exposició nostra que va estar exposada a la sala de columnes de marbre de l'Ajuntament de Sant Petersburg. Va ser una sortida a l'estranger que ens va satisfer molt i des de llavors hem aprofitat el fet de poder exposar a l'estranger i visitar diferents països del món.
RdR.: La biennal Aqüeducte mou moltes imatges també a nivell internacional.
J.B.: Aquest any per l'Aqüeducte hem rebut 11.500 fotografies de 60 països diferents. Llavors per poder fer una selecció ha de venir un jurat internacional de 9 persones que durant dos dies estan veient fotografies per poder destriar. En total hi ha uns 90 premis, però hi ha un d'honor absolut i la persona que el guanya, a la següent edició, se'l convida com a jurat i se li organitza una exposició a Cerdanyola.
RdR.: Ara a Ripollet teniu una exposició sobre el Tibet.
J.B.: L'associació fotogràfica xinesa ens va convidar perquè ells celebraven l'aniversari de l’ocupació del Tibet. Van convidar a 100 fotògrafs de tot el món i d'Espanya només anàvem dos. Vam estar 15 dies fent fotografies juntament amb fotògrafs xinesos. Així que la mostra de l'exposició és una part molt petita del que vam fer, però clar l'espai és limitat.
RdR.: Què és el que més et va impressionar del Tibet?
J.B.: El Tibet és un lloc que tota la vida m'havia fet gràcia el fet d'anar-hi, perquè has sentit tantes coses místiques que et desperta la curiositat. El que passa és que quan arribes allà te n’adones que el món s'està fent petit i hi ha coses que ja ni al Tibet et sorprenen. Evidentment encara queden molts vestigis antics com els monestirs, els monjos budistes, la manera de viure de la gent. Però que ara ja s'està començant a perdre. Des que van arribar els xinesos els hi ha portat també el progrés i això ha fet que s'hagi transformat la vida que tenien d'aïllament i recolliment, i s'estan internacionalitzant molt ràpidament. És molt maco però ara ja pots veure anuncis de Coca Cola, veus a gent amb mòbils, que és una cosa que et sorprèn molt perquè tu penses que preferiries que encara anessin en carros però ells van molt millor en cotxe.
RdR.: Potser el Tibet és un país del qual no tenim una idea clara de la realitat que es viu allà.
J.B.: Vas amb la idea de que aquella gent està allà perduda a les muntanyes i per exemple, la majoria de construccions que veus són de plantes baixes i els edificis alts que veus són o quarters militars xinesos o centrals telefòniques. Poc a poc els hi arriben tots els avenços, també concessionaris de cotxes. És lògic que la gent vulgui viure millor però clar tu vas amb una idea i et sobta una mica.
RdR.: Tens un negoci propi, com has combinat la teva feina i la teva afició?
J.B.: Moltes vegades és inevitable que hores de feina les hagis de dedicar a l’afició. Perquè si hem d'organitzar alguna activitat com la biennal Aqüeducte, que porta molta feina, llavors li he de dedicar més hores.
RdR.: T'has plantejat mai dedicar-te professionalment a la fotografia?
J.B.: He intentar no fer-ho, perquè llavors perdria tot l'encant que té la fotografia. Jo faig les fotos que vull en el moment que vull. En el moment que hagués de fer fotos professionalment hauria de fer les imatges que em diuen i segurament no m'agradaria.
RdR.: Tens algun fotògraf o fotografia preferida?
J.B.: Hi ha moltes fotos que m'agraden i com a fotògraf, valoro molt el reportatge. Com a reporters que jo he admirat sempre estan el Cartier Bresson i el Robert Kappa. Van estar tota la vida fent fotografies a llocs molt arriscats i, després de tota una vida fent imatges tens un currículum fotogràfic impressionant.
RdR.: Ara què la fotografia digital està en alça, tu ets dels que segueixes preferint la fotografia analògica?
J.B.: Personalment, el tema digital me'l vaig plantejar ja des d'un principi, vaig tenir clar, des del primer dia, que acabaria fent-se tot en digital. El que mai hauria pensat és que anés tan ràpid, perquè actualment si una persona no va amb una càmera digital sembla un antiquat. M'ho vaig prendre amb calma, perquè les primeres digitals que van sortir no donaven una qualitat molt bona. Sabia que el canvi brutal es produiria en el moment que les càmeres digitals donessin la qualitat que estaven donant les analògiques, pel mateix preu, i que les copies donessin la mateixa qualitat en analògic i també el preu fos el mateix. Això ha passat en només 3 anys. Però no ens enganyem la càmera és només una eina, la foto l’ha de fer el fotògraf.

Jaume Badia és president d'AFOCER des de fa 20 anys i fins al 9 de juliol es pot visitar
l’exposició ‘Una mirada al Tibet’ al Centre Cultural

‘El Tibet és molt maco però ja pots veure coses com un anunci de Coca-Cola o gent amb telèfons mòbils’

‘La meva primera càmera va ser una Winar de format 6x9 que em va costar
180 pessetes’