‘Teníem clar que volíem ser pares i l’adopció era una opció’

La Rosa Mª Alonso i el seu marit van decidir adoptar una nena xinesa. Tot i que l'espera i els tràmits van ser durs al principi, van obtenir el resultat que esperaven. Van quedar tan contents de la seva primera experiència com a adoptants que van decidir anar per una segona. I és que la Sara i la Ilenia, com molts altres ripolletencs, han hagut de viatjar uns quants milers de quilòmetres per ser veïnes del nostre municipi.

Revista de Ripollet: Per què vau decidir adoptar en un altre país?
Rosa Mª Alonso: Principalment, perquè aquí no hi ha nens per adoptar, les opcions que tenim aquí són nens en acollida i més endavant la possibilitat d'adoptar. El que passa és que durant tres anys tens el nen en acollida i durant aquest període qualsevol familiar, fins i tot de segon grau, pot reclamar el nen. Llavors, afectivament i emocionalment, el meu marit i jo no estàvem preparats per fer llaços emocionals amb un nen i que després te'l prenguin. No és just per nosaltres i sobretot no és just pel nen.
És per tot això que ens vam decidir per Xina, perquè l'adopció és plena i són nens que realment estan molt més necessitats. Al nostre país les institucions són molt més potents que a altres països i els nens estan en millors condicions.
RdR: Per què la Xina?
R.M.A.: Des d'un primer moment el meu marit i jo teníem clar que volíem Xina. No et sabria dir el per què. Potser per un reportatge que vam veure a la televisió fa uns anys, “Las habitaciones de la muerte”, que en el seu moment va ajudar molt a que millorés la via per adoptar a la Xina i, a més, les nenes venen molt millor, perquè una part dels diners que deixes allà van a parar a les nenes.
RdR: Quin va ser el primer pas?
R.M.A.: Vam anar a la Generalitat i ens van donar un llibre amb tots els països on es pot adoptar. La Xina és un dels que més documentació et demana però, a la vegada, és un dels més legals. No ens han defraudat mai i hem sabut en tot moment què és el que se'ns demanava, han acomplert els terminis, els imports econòmics i les taxes.
RdR: Es van acomplir les vostres expectatives?
R.M.A.: Tot va anar com pensàvem que havia d'anar. Et donen un informe de les nenes, que sol ser bastant real de com estan, després sí que és cert que en alguns casos hi ha problemes de motricitat, però això és fàcilment subsanable. Nosaltres no hem tingut cap problema.
RdR: Quines són les edats de les nenes?
R.M.A.: Solen ser nenes petites. El mínim amb que te les donen són set mesos en endavant. També depèn si té germanes o no, el barem d'edat dels adoptants, si adoptes sol o en parella. Tot això ho dictamina aquí la Generalitat. Et fan un informe psicosocial i dictamina quin tipus de nen i l'edat que pots adoptar.
RdR: Suposo que va ser una decisió molt pensada.
R.M.A.: Va ser en el moment en què vam veure que els nens de manera natural no venien. Vaig fer algun tractament de fecundació, però em vaig posar un límit. Arribat a aquest límit teníem clar que volíem ser pares i l’adopció era una opció. El que sí que recomano a les parelles que estan en aquesta situació, és que poden ser pares d'una altra forma. Et donen tantes medicines que al final t'obsessiones, i realment el fet d'adoptar és tan maco... El moment en què et posen la nena als braços és inexplicable.
RdR: Per adoptar a un país estranger cal una despesa important de diners, però repetiríeu?
R.M.A.: Les despeses econòmiques són grans i el nostre projecte de família eren dos, però no diria que no a adoptar una tercera vegada. Jo crec que són nens lluitats fins al final.
La Generalitat no et deixa adoptar dos de cop, perquè diuen que és molta feina. Potser és veritat però a qui li venen bessons ha de tirar endavant com pugui. Així que, quan vam poder, vam anar a buscar la segona.
RdR: Quant temps us van fer esperar per poder adoptar a la Sara i l’Ilenia?
R.M.A.: Amb elles hem tingut els dos extrems. Amb la Sara vam esperar 15 mesos i, en canvi, amb la Ilenia només 6. Són el mínim i el màxim que es pot esperar per adoptar quan els papers ja són a la Xina.
RdR: Quins passos s'han de seguir per poder adoptar?
R.M.A.: Quan vam decidir adoptar vam trucar al 012 i ens van derivar a Benestar Social, on et fan una entrevista i t'informen de com funciona el tema de l'adopció. Et diuen quins són els països en què es pot adoptar que es troben dins el conveni de La Haya i, més endavant, et fan l'informe psicosocial, ja que si no tens aquest certificat d'idoneïtat no pots adoptar de manera legal. L'únic que em molesta d'això és que a Catalunya aquest informe es paga i, en canvi, a la resta d'Espanya no, i això no és just.
RdR: I com es decideix si ets apte o no per adoptar?
R.M.A.: A part d'aquestes entrevistes, després venen a casa unes persones que decideixen si ets apte o no per adoptar. Tot això és protocol, perquè ningú pot decidir si seràs o no bon pare o mare. És cert que s'ha de passar perquè sí que hi ha gent que no està preparada i cal un organisme que decideixi.
RdR: Hi ha més d'una opció a l'hora d'adoptar en un mateix país?
R.M.A.: A la Xina concretament hi ha dues maneres de fer-ho: a través d'ECAI, que són unes associacions tutelades per la Generalitat on et fan tot el seguiment i en tot moment estàs acompanyada, o bé per lliure.
El meu marit i jo vam decidir que en tot moment volíem assessorament i recolzament per part d'algú, així que ho vam fer a través d'ECAI. Quan vam repetir també ho vam fer per ECAI i estem molt contents.
RdR: Quin és l’últim tràmit que s’ha de passar?
R.M.A.: Finalment, hi ha dos informes de seguiment, que també et cobra la Generalitat. Un als sis mesos d'arribar, per veure com s'ha adaptat la nena i un altre, a l'any d'arribar que consisteix en informes mèdics, si van a l'escola o no i visita psicològica de la nena.
RdR: Hi ha gent que opina que a la Xina potser són una mica cruels pel fet de haver-hi tantes nenes abandonades.
R.M.A.: S'ha d'entendre que el govern xinès no deixa tenir més d'un fill. Normalment les mares deixen a les nenes en llocs públics on saben que les recolliran i, fins i tot, s'esperen a que les nenes siguin recollides sota l'amenaça de pena de mort si les agafen. Solen deixar una nota dient que volen que les nenes siguin adoptades. Al nostre país, en canvi, tiren els nens al contenidor d'escombraries, això sí que és cruel.
RdR: Què li diries a una persona que vol adoptar?
R.M.A.: En primer lloc, vull animar a la gent que es fan fecundacions in vitro i no obtenen resultats, que es plantegin que hi ha una altra manera de tenir fills. A més, amb el tractament no et garanteixen cap resultat. Les estadístiques són molt relatives, a qui li va bé, perfecte, però hi ha molts casos que van malament i llavors entres en un cercle sense fi.
I per a qui estigui dubtós de si adoptar o no, que no s'ho pensin dos cops, és increïble.
RdR: Què ha estat el millor de tot el procés?
R.M.A.: Jo sempre dic que he passat el millor de la maternitat, perquè m'he estalviat la panxa, els quilos, el part i els punts

La Sara i la Iliana tenen 3 i 2 anys respectivament i van ser adoptades per una parella de Ripollet.

‘A Xina l’adopció és plena i són nens que realment estan més necessitats
que al nostre país’

‘He passat el millor de la maternitat, perquè m’he estalviat la panxa, els
quilos, el part i els punts’