No parlarem de la percepció que el Conseller Huguet exposà unes jornades enrere en que feia un paral·lelisme entre la situació de la comunitat jueva prèvia a la II Guerra Mundial, i les relacions entre la resta de l'estat espanyol i Catalunya, però ho podríem raonar abastament explicant com, a títol d'exemple, a un restaurant de Burgos no varen voler servir a un grup de catalans precisament per ser-ne, de catalans. Però avui, com deia aquell, no toca. El títol de l'article respon als dos temes que tractarem.
D'una banda manifestar la repugnància que fan aquells que troben en el color de la pell un fet per diferenciar negativament qualsevol persona. Un jugador de futbol es guanya prou bé la vida com per anar més enllà de com transcorre la seva vida personal, la seva condició li assegura certa immunitat en aquest sentit. El veritable problema el té aquella persona que té por a expressar-se fora del seu cercle més proper, que té por de veure's intimidat si passeja sol, que té por a allò que hauria de ser del tot normal. És tot això el que aconsegueix fer la quadratura del cercle impedint una integració normalitzada i racional a qualsevol persona. Menysprear a una persona pel seu color evidencia la part més fosca i acomplexada de la nostra societat, altrament coneguda com “primer món” tot i que demostrem tot el contrari.
Aquesta contradicció es troba al mateix nivell que la d'aquells que demanen a la Generalitat soterraments, hospitals amb llits en terminis impossibles, nous CAPS, més serveis, per després dedicar-se a recollir signatures en contra de l'eina que ens ha de servir per obtenir més recursos. Totes aquestes reclamacions necessiten una inversió que ha de sortir d'uns ingressos, que a la seva vegada venen regulats pel finançament que sortirà de l'Estatut. Si no s'aprova un bon Estatut, prioritat a la qual no és aliè únicament el PP, podrem continuar demanant, però demanarem impossibles. Sort que això és força fàcil d'entendre.

Secció local d'ERC