‘Van ser un temps de molta gana i de molt treballar’

Moltes vegades es parla sobre el que es va viure als camps de concentració. Però en realitat ni molts dels familiars dels presoners dels camps saben què va passar realment. Maria Montesinos és filla de Juan Montesinos, un dels cinc ripolletencs que van morir al camp de concentració de Mathaussen. El pare de Maria Montesinos va marxar a treballar a França un cop va acabar la guerra per por que l’empresonessin. Però finalment va ser empresonat i enviat a Mathaussen, on va ser executat.

Revista de Ripollet: Qui era el seu pare?
Maria Montesinos: Per davant de tot era molt bona persona. Treballava com a barber al poble.
RdR: Per què va haver de marxar de Ripollet?
M.M.: El meu pare va haver de marxar cap a França amb “la retirada”. Quan es va acabar la guerra molts homes van marxar a treballar a França, el meu pare va ser un d'aquests.
RdR: Va marxar per pròpia voluntat?
M.M.: Aquí deien que si es quedaven els podien agafar, empresonar-los i matar-los. En aquella època es sentia dir això. La meva mare es va espantar i li advertia que el podien agafar i empresonar-lo, tot i que no havia fet res. Però finalment ell va decidir marxar cap a França.
RdR: Què va passar llavors amb vostè?
M.M.: La meva mare i jo ens vam quedar vivint aquí, a Ripollet.
RdR: Durant tot aquest temps en que ell va estar treballant a França van rebre notícies d'ell?
M.M.: No sé si va escriure alguna carta, jo d'això no me'n recordo perquè era petita però suposo que la meva mare devia rebre alguna. Però quan el van agafar presoner a França vam deixar de rebre notícies, ja no vam saber res més. Fins que al cap de molt de temps vam rebre una postal que venia d'Alemanya que deia que no contestéssim fins que no tinguéssim notícies d'ell, estava escrita en alemany. Va ser a través d’aquesta carta que vam saber que el meu pare estava presoner en el camp de concentració de Mathaussen.
RdR: Saben per què el van agafar presoner?
M.M.: No, mai ho vaig saber i la meva mare tampoc ho sabia. Nosaltres no sabíem, ni hem sabut mai, si ell simpatitzava amb algun partit concret ni quin va ser el motiu que van posar per empresonar-lo.
RdR: Gràcies a la postal van saber que estava a un camp de concentració nazi, però després d'aquella postal no van rebre cap notícia més?
M.M.: No, la meva mare no sabia si era viu o mort, no teníem cap informació. Però al cap d'uns anys per mediació d'una família que estava a França, que també havia marxat amb "la retirada" amb el meu pare, vam rebre notícies. Aquesta família ens va escriure una carta i ens va dir que no busquéssim res sobre el meu pare perquè ells havien vist les llistes dels executats i el meu pare figurava a la llista dels morts en un camp de concentració. Al cap de molts anys, l'any 1956, quan jo ja estava casada i era de viatge de nuvis va venir la policia a buscar a la meva mare com a dona de Juan Montesinos per dir-li que cobraria una indemnització que provenia d'Alemanya i que s'havien d'arreglar uns papers.
RdR: La seva mare i vostè mai van poder fer res per poder ajudar-lo?
M.M.: No, no teníem informació. Abans no era com ara que molta gent sap el que passa i ho pot dir. Quan va venir la policia per tal d’arreglar els papers jo ja tenia 24 anys, fins aleshores no vam poder fer res, principalment perquè no hi havia informació.
RdR: És ara quan han trobat més informació...
M.M.: Si, no ha estat fins ara que hem sabut quan va morir exactament, ara hem descobert que va morir al gener del 1941. El ripolletenc Josep Teruel va ser qui es va posar en contacte amb mi perquè ell estava buscant informació sobre el tema per ajudar-nos.
RdR: Quan tot això va passar vostè era molt petita, quin record té del seu pare?
M.M.: Jo era molt petita i ell va marxar al front molt aviat, però me'n recordo molt de quan el meu pare venia del treball. Nosaltres vivíem al centre de Ripollet, en una casa propera a la Capella de les Germanes Dominiques. Quan tornava de la barberia i ja anava per una pujada propera a casa nostra, començava a xiular. Jo al sentir-lo em ficava sota la taula jugant i ell a l’entrar sempre deia: “On està la nena?” Perquè ell sabia que jo estava sota la taula amagada. Aquest record el tinc molt present. També recordo que una vegada quan tenia un permís durant la guerra va caure un avió proper a les muntanyes del voltant i ell va dir que marxava cap allà. Jo tenia 8 anys quan ell va marxar a França, per això no tinc molts records.
RdR: Gràcies a la informació que s'ha recuperat ara es sap que hi ha cinc veïns de Ripollet que van morir en camps de concentració. Llavors sabien que el seu pare no era l'únic veí de Ripollet que estava presoner a un camp de concentració?
M.M.: Si, ho vam saber quan la policia va venir a buscar-nos per tal d'arreglar els papers i poder cobrar perquè també els hi van dir a una altra família de Ripollet i les dues famílies teníem el mateix advocat.
RdR: Com ha viscut l'homenatge que finalment s'ha fet al seu pare i als altres quatre veïns de Ripollet que van morir a camps de concentració?
M.M.: Molt bé, això també m’ho va explicar en Josep Teruel i em sembla una bona idea. Em vaig posar molt contenta. Després, el dia de l'homenatge em va agradar molt, va ser tot molt bonic. Jo crec que un homenatge com aquest és històric, quan nosaltres ja no siguem aquí encara estarà el monument en record d'aquestes víctimes.
RdR: La història del seu pare va marcar la seva vida?
M.M.: No, jo era molt petita i ben bé no sabíem que estava passant. El que si que puc dir és que recordo que eren temps de gana i de molt treballar. Quan només tenia 12 anys vaig haver de començar a treballar, tot i que també recordo que jugava molt. Abans aquí no hi havia indústries així que la meva mare havia de treballar molt i a molts llocs: al camp, rentant per les cases, etc. Era una situació difícil perquè estàvem la meva mare i jo soles i havíem de mirar de tirar cap endavant.

Maria Montesinos, filla d’un dels veïns de Ripollet que va morir a Mathaussen

‘Quan nosaltres ja no siguem aquí encara estarà el monument en record
d’aquestes víctimes’

Juan Montesinos

‘Quan el van agafar
presoner a França
vam deixar de rebre
notícies d’ell’