Conviure amb els residus

Arran els episodis d’olors que ha patit Ripollet en els darrers mesos, alguns procedents de l’Ecoparc-2, des de la REVISTA DE RIPOLLET hem comprovat que aquesta situació també es dóna a la planta de Zona Franca i a altres municipis de la província amb infraestructures pel tractament de residus.

A les fortes olors que es constataven al mes d'agost a la zona i que segons deien provenien de l'Ecoparc-2 de Montcada i Reixac. La Plataforma Vallès Net (PVN) va recollir aquestes queixes veïnals i les va denunciar públicament fa unes setmanes. Arran de les declaracions de la PVN, la primera tinent d'alcalde i presidenta de la Comissió de Seguiment de l'Ecoparc-2, Rosa Martín, va reconèixer que s'han produït alguns episodis d'olors provinents de la planta de tractament de residus. Per aquest motiu, i després d'una reunió entre els membres de l'Entitat Metropolitana de Medi Ambient (EMMA), la direcció de l'Ecoparc-2 i alguns regidors municipals, es va decidir elaborar un mapa d'olors del nostre municipi, així com una auditoria que determinarà perquè es produeixen aquests episodis d'olors.
De tota manera, la infraestructura de Montcada i Reixac no és l'única que genera pudors. Així ho reconeixen alguns treballadors de la Zona Franca de Barcelona, on està ubicat l'Ecoparc-1. "Moltes nits es desprèn una olor nauseabunda, però només ho notem quan l'aire ve en direcció a la nostra empresa. És impossible respirar sense que et donin nàusees per la olor, una olor que es multiplica a l'estiu amb la calor i els mosquits", explica un empleat de la zona. Quan senten aquestes pudors, aquests treballadors també opten per trucar a l'Ecoparc-1 i immediatament desapareixen les olors.
No sabem si les olors seran un dels motius pels quals l'EMMA ha decidit revisar les instal·lacions i els procediments de l'Ecoparc-1, ja que l'entitat només manifesta que la intenció és millorar alguns aspectes i ampliar l'eficàcia de la planta. Durant aquest procés, que durarà aproximadament un any, es reduirà el volum de residus que entra a la planta i només s'acceptarà la fracció orgànica dels residus municipals. Aquesta actuació ja es comença a notar al polígon de Zona Franca, tal i com manifesten alguns treballadors, sobretot del torn de nit: "Aquests darrers dies no es noten tantes olors, però no sabíem que l'Ecoparc-1 ha reduït la seva activitat".

Un futur incert dels Ecoparcs
Malgrat les revisions que s'estan realitzant a l'Ecoparc-1 i la propera auditoria que es durà a terme a l'Ecoparc-2, l'EMMA continua apostant per aquestes plantes de tractament de residus. Pròximament entrarà en funcionament l'Ecoparc-3, situat a Sant Adrià del Besòs, i que tindrà una capacitat de 260.000 tones l'any. Cal recordar que la planta de la Zona Franca té una capacitat de 300.000 tones, mentre que la de Montcada i Reixac és de 240.000. A més, el passat 27 d'octubre, l'EMMA va adjudicar la construcció de l'Ecoparc-4 a Hostalets de Pierola, al Baix Llobregat, amb una capacitat de 300.000 tones l'any i un dipòsit controlat que permetrà el tancament de l'abocador del Garraf el 31 de desembre de 2006.
Segons l'EMMA, totes aquestes actuacions completaran el pla d'infraestructures metropolitanes de gestió i tractament de residus que, a més dels 4 Ecoparcs, comptarà amb dos plantes de compostatge, un planta de transferència, una xarxa metropolitana amb més de 40 deixalleries, dos plantes de tractament de voluminosos i tres plantes de tractament d'envasos i residus d'envasos (EREs).
D'altra banda, l'EMMA està realitzant dues proves pilots utilitzant les bales de rebuig inert procedents de l'Ecoparc-1 i 2 per reconstruir el paisatge del dipòsit controlat del Garraf i de la pedrera de la Vallensana (Badalona). En aquests projectes participa la Universitat Politècnica de Catalunya, està previst que es dipositin 45.000 tones de rebuig embalat durant un any i el pressupost és de 2.940.000 euros. Segons els primers resultats, les bales de rebuig són prou estables per a la reconstrucció de zones degradades.

Crítiques a la gestió de residus
“Els Ecoparcs no resolen el problema dels residus, sinó l’Ecoparc de Sant Adrià no tindria una incineradora i el d’Hostalets de Pierola un abocador. El problema no és només per a les persones que viuen al costat, sinó una agressió continuada al territori. Allò que surt de l’Ecoparc no desapareix, sinó que crea un altre conflicte allà on va”, manifesta el portaveu de la PVN, Eduardo Giménez. Des de la plataforma, també consideren una estafa el projecte d’utilització de les bales per reconstruir el paisatge. “No és un període suficient per realitzar la prova, ja que s’hauria d’allargar durant 2 o 3 anys, que és quan les escombraries s’han descomposat i poden contaminar”, afegeix Giménez.
No obstant, les crítiques van més enllà de l'àmbit metropolità que es gestiona des de l'EMMA, ja que hi ha altres municipis de la província de Barcelona que també pateixen problemes relacionats amb les infraestructures de gestió i tractament de residus. Aquest és el cas de la població de Sant Martí d'Albars, situada a la comarca d'Osona, on l'Agència Catalana de Residus (ACR) va ubicar una planta de compostatge fa 6 anys i que tracta 50.000 tones l'any. Entre d'altres materials, reben els fangs de les depuradores i del clavegueram, restes de carn dels escorxadors i residus provinents de les depurades de Mataró i Sant Adrià del Besòs. Aquestes substàncies altament contaminants es recullen a una planta de compostatge a l'aire lliure, ubicada a només 1,5 km del nucli urbà. Davant dels constants episodis d'olors i de plagues d'insectes, des de fa dos anys els veïns dels municipis més afectats, Sant Martí d'Albars i de Santa Creu, van formar la Plataforma SOS Lluçanès per demanar el tancament de la planta i una millor gestió dels residus. "Ens sentim com el tercer món perquè som l'abocador de tot Catalunya. No volem aquesta planta perquè estan violant tots els principis de sostenibilitat", manifesta la portaveu de la plataforma, Cuca Obradors.
Fa un any, el conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Salvador Milà, es va comprometre a tancar la planta si continuaven les pudors, "però la seva política és buscar totes les raons per justificar que segueixi funcionant i diuen que tenen tots els permisos", afegeix Obradors. Per a SOS Lluçanès, la realitat és una altra, ja que, a més de les pudors, denuncien una problemàtica mediambiental i de salut dels ciutadans. En aquest sentit, alguns veïns expliquen que pateixen picors als ulls i a la gola, així com dolors a la panxa i al cap i que ells relacionen amb la planta de compostatge. "No només és una qüestió d'olors, sinó que les pudors són els símptomes d'un problema molt més greu: la nefasta gestió dels residus a Catalunya", puntualitza Obradors.

Un buit legal
Davant els problemes que pateixen els ciutadans, els veïns només han trobat un cert buit legal, ja que el Reglament estatal d'activitats molestes, nocives, insalubres i perilloses (RAMNIP) no s'aplica a Catalunya, tal i com es recull a la disposició addicional sisena de la Llei Catalana d'Intervenció Integral de l'Administració Ambiental. Per aquest motiu, no té validesa l'article 4 del RAMNIP, on s'estableix una distància mínima de 2.000 metres entre les indústries fabrils, perilloses o insalubres i els nuclis de població. Cal recordar que l'Ecoparc-2 de Montcada i Reixac està situat a menys d'un quilòmetre del nucli urbà de Ripollet. Amb aquesta indefensió legal, tal i com explica el portaveu de la PVN, “l’únic missatge que entén la classe política és la mobilització i la lluita al carrer”.
Aquesta lluita veïnal contrasta amb la política de gestió i tractament de residus de l’Administració catalana, que ja ha definit el seu pla d’infraestructures, malgrat les protestes ciutadanes, els episodis d’olors i les millores que s’estan realitzant a algunes de les plantes.

Les crítiques a la
gestió dels residus van més enllà de l'àmbit
metropolità

Aquesta és una de les fosses de l’Ecoparc-2