‘La gent no s’adona dels problemes que viu una persona amb mobilitat reduïda’

Les persones amb mobilitat reduïda han de superar diàriament barreres arquitectòniques, barreres que passen desapercebudes per a molta altra gent. Xavi Casas posarà en marxa el programa de ràdio ‘Espai Vital’, destinat especialment als malalts crònics i persones amb mobilitat reduïda. Casas pateix esclerosis múltiple i pretén que la seva veu arribi a la gent per tal de fer-la reflexionar. Aquest projecte és també una ajuda per a ell ja que es torna a posar davant d’un micròfon després de sis anys sense fer-ho.

Revista de Ripollet: Quin és el principal objectiu d’Espai Vital?
Xavi Casas: L'objectiu principal és donar a conèixer malalties i persones que passen desapercebudes. Potser malalties que són més rares o diferents i la gent no les entén. No m'agrada dir discapacitats sinó persones amb mobilitat reduïda. És important saber que aquestes són persones iguals que la resta i, per tant, tenen els mateixos drets i deures. Jo he pensat en ells a l'hora de fer el programa.
RdR: Generalment, la gent no s'adona dels problemes que pot arribar a tenir una persona amb mobilitat reduïda, veritat?
X.C.: Efectivament. De fet, una barrera arquitectònica per una persona sense problemes no és el mateix que per a una persona amb mobilitat reduïda. La primera podrà aixecar la cama i superar la barrera però, per exemple, les persones amb esclerosis múltiple només podem aixecar una mica les cames, ens esforcem però no ho aconseguim. La gent no s'adona d'aquests problemes perquè no els viu.
RdR: Quan i com va sorgir la idea d'Espai Vital?
X.C.: Fa cinc o sis anys, aproximadament des que jo tinc la malaltia, vaig començar a pensar en aquest projecte perquè jo volia arreglar el món, com tots els joves. Amb aquest programa jo tenia la possibilitat de fer-ho, és una via d'escapament per tal que la meva veu s'escolti. Si aconsegueixo petites coses per mi ja serà un gran pas.
RdR: Amb quins col·laboradors comptaràs al programa?
X.C.: Jo no faig el programa sol sinó que és una cosa de conjunt. Comptaré amb Gema Moncho, Manel Ibarro o per exemple Alexandra Bosch, que és estudiant de periodisme i crec que és important que vagi practicant de cara al seu futur. A part d'aquests hi haurà altres col·laboradors. La gent del programa és per a mi gent molt vàlida. Aquest programa no és qualsevol cosa, potser la veu no és la millor però els continguts i tot allò que direm ho seran.
RdR: Hi haurà participació dels oients?
X.C.: Si, serà un programa en el qual donarem els telèfons per tal que la gent pugui participar. La participació consistirà en que la gent escolti el programa i en concret les preguntes que faig, després podran posar-se en contacte i contestar en posteriors programes. No és un programa en directe sinó enregistrat, per aquesta raó pot passar una setmana des que jo faig la pregunta fins que surt la resposta. A més, poso una adreça de correu (radioespaivital@telefonica.net) on els oients podran deixar missatges i jo els hi contestaré i fins i tot els hi puc trucar.
RdR: Hi haurà doncs un contacte directe amb els teus oients...
X.C.: Totalment, jo crec que aquest contacte és una de les parts més importants del projecte. Si la gent no escolta el programa i no envia correus, és a dir, no respon, el programa no servirà de res.
RdR: A través d'aquest programa esperes aconseguir resultats visibles en quant a millores al poble, sensibilització, etc.?
X.C.: A Ripollet no hi ha cap associació destinada a aquest tipus de malalts així que hem de treballar dins el programa mancomunat. A Cerdanyola, Montcada i Reixac i Barberà si que hi ha aquest tipus d'associacions. D'aquesta forma, treballarem de manera conjunta les associacions i la gent del programa per aconseguir resultats.
RdR: Està en projecte el fet de crear una associació d'aquest tipus a Ripollet?
X.C.: Jo no seré qui la creï, crec que de moment ja he fet prou per divulgar el que diuen la resta d'associacions. Estaria bé que algú d'aquí creés una associació destinada a aquests malalts perquè hi ha molts a Ripollet. Un cop estigui muntada, jo m'encarrego de difondre-la. Però primer s'ha de muntar perquè sinó estic sol, necessito gent que em recolzi.
RdR: Per part de les institucions si que veus aquest recolzament?
X.C.: Quan jo parlo d'institucions em refereixo als mitjans de comunicació de Barberà, Montcada, Cerdanyola i Ripollet, així com dels seus alcaldes. De moment m'han donat el suport per tirar endavant el programa però com respondran a partir d'aquí no ho sé. Si finalment no fan alguna cosa més, no podrem avançar.
RdR: El primer programa que s'emetrà ja està enregistrat. Estàs satisfet amb el resultat?
X.C.: Si. El programa va comptar amb els alcaldes o regidors dels quatre ajuntaments. Ara, potser perquè comencem, la gent està força implicada i vol ajudar-me en tot el que calgui. De fet, Ripollet adapta les seves instal·lacions per acollir aquest programa. Estic satisfet amb el resultat, després de sis anys d'haver deixat la ràdio és el primer cop que faig locució. No ha quedat com hauria de quedar un programa de ràdio però jo tenia les ganes de fer-ho i només per això em sento satisfet.
RdR: Aquesta veu és la d'una persona que sap realment el que significa patir una d'aquestes malalties, creu que això li permetrà arribar més a la gent?
X.C.: Si, això és molt important. Qualsevol malalt crònic amb una malaltia degenerativa té problemes de comunicació, es tanca en si mateix. El programa pot ser una via d'escapament perquè ens truquin, perquè parlin, perquè vegin que la seva malaltia no és tan greu com els hi sembla. D'aquesta manera s'adonaran que som molts els malalts, que no estem sols.
RdR: Fa cinc anys que vas deixar la ràdio...
X.C.: Jo he exercit com a periodista a Ripollet i Cerdanyola principalment. A Ripollet vaig portar el magazine del matí a la ràdio i ens ho vam passar realment bé. Cinc anys enrere, quan vaig agafar la malaltia, ho vaig deixar però em vaig seguir mantenint en el mitjà treballant com a tècnic de so. Ser tècnic de so m'ha permès moure'm i continuar al pols de l'actualitat. Tot això ha permès que no m'enfonsi. Ara és quan he dit que havia de tornar a la ràdio i estic molt content de fer-ho.
RdR: Aquesta tornada ha estat difícil?
X.C.: Jo crec que les coses s'han de fer amb empenta. Ha estat complicat dir-li al meu cap el que havia de fer. El més important és fer-ho amb ganes, sinó no cal fer les coses. Quan m'aixeco em dic a mi mateix que haig de tenir força i durant el dia m'ho repeteixo. A la ràdio em passa igual, hi ha moments en que em pregunto què faig però em dono ànims i torno a engegar.
RdR: Diàriament sentim parlar de càncer, de alzheimer i altres malalties, però poques vegades rebem informació en quant a l'esclerosi...
X.C.: Esclerosi múltiple sona molt malament, quan t'ho diagnostiquen et preguntes realment què és el que et passa. Quan et diuen que tens càncer ja saps que és i que vindrà després, però quan et diuen que tens esclerosi la primera pregunta és: això que és? Cal informar-se i adonar-se que és una malaltia de la que es pot sortir. Crec que d'uns anys ençà s'està coneixent més sobre aquesta malaltia, gràcies a campanyes com el Mulla’t.

Xavi Casas , locutor de ràdio i tècnic de so, posarà en marxa el
programa de ràdio ‘Espai Vital’

‘Estaria bé que es creés una associació per als malalts crònics a Ripollet perquè hi ha molts’

‘Quan et diuen que tens càncer ja saps que és, però si et diuen que tens esclerosi penses: això què és?’