‘Ara faria 101 anys que la meva
família va començar a estar al Molí’

El Molí d’en Rata ha tornat a néixer i ho ha fet com a Centre d’interpretació del patrimoni local Molí d’en Rata. Però abans de tot això el Molí d’en Rata era un autèntic molí fariner. Jaume Miret i Gasol i la seva mare van ser les últimes persones que van viure al Molí, que estava llogat per la seva família des de l’any 1904. L’any 1975 Miret va marxar del Molí. Jaume Miret està content de veure que el Molí d’en Rata no ha estat enderrocat sinó que compleix una funció dins del poble.

RdR: Com va arribar vostè a viure al Molí d'en Rata?
J.M.: Jo vaig arribar al Molí d'en Rata perquè els meus avis eren els moliners. Els meus avis es van casar el 1906 però el pare del meu avi ja havia llogat el molí dos anys abans, així que ara faria 101 anys que la meva família va començar a estar al Molí d'en Rata. Els meus avis vivien al Molí i la meva mare també, al casar-se va marxar a una casa del poble però als tres anys va tornar al Molí d'en Rata i va ser llavors quan vaig néixer jo. Vaig néixer l'any 1944 al Molí. He viscut allà durant 31 anys, al final ja només vivíem la meva mare i jo que vam estar fins l'any 1975.
RdR: En el moment en que vostè va néixer el molí encara estava en funcionament?
J.M.: Si, però jo no hi vaig arribar a treballar. Els historiadors expliquen que el molí va funcionar fins l'any 1957 però jo crec que va ser abans. A l'any 1957 jo ja tenia 13 anys i no recordo que el molí estigués en funcionament. Si que tinc nocions d'haver vist funcionar el molí, però jo vaig fer la comunió l'any 1952 i recordo que per aquella època el molí ja no anava. Per això crec que va ser fins l'any 1951 més o menys que el Molí va estar en funcionament.
RdR: Però abans que el molí s'aturés, la seva família se'n va fer càrrec...
J.M.: Si, a més també fèiem pagesia perquè totes les terres del voltant també pertanyien al Molí d'en Rata i les conreàvem nosaltres. Això ho duia el meu avi, després va passar al meu pare però a mi no m'ha agradat mai fer de pagès, només feia coses per ajudar quan em tocava. Però al morir el meu pare venia un pagès a ajudar-nos, compràvem les llavors i tot el necessari a mitges i després la collita també anava a mitges.
RdR: Després de 31 anys vivint al Molí d'en Rata, l'any 1975 van decidir marxar. Per quina raó?
J.M.: Per aquella època només hi vivíem la meva mare i jo. Però era una casa molt antiga que no reunia les condicions i tampoc érem els propietaris sinó que la teníem en lloguer, no hi havia aigua corrent... En definitiva, la casa es va anar deteriorant i vam considerar que havíem de fer una despesa molt gran per poder condicionar-la, a més la casa no era nostra i els propietaris no ens l'haguessin volgut vendre mai. Per aquesta raó vam decidir comprar un habitatge propi dins del poble.
RdR: Però tot i això, la seva família va pensar en algun moment comprar el Molí d'en Rata?
J.M.: Si, crec que els meus pares ho havien comentat però els propietaris no van voler vendre. Els propietaris de llavors eren ja uns hereters i tenien molts problemes amb aquesta propietat, eren hereters de vàries branques i no estava gens clar res.
RdR: Després que vostès marxessin què va passar amb el Molí d'en Rata?
J.M.: La meva mare i jo vam deixar de viure al Molí l'any 1975 però vam mantenir les claus fins l'any 1982 o 1983. Els propietaris van deixar de passar-nos el rebut de l'arrendament, però jo vaig assabentar-me que el propietari del Molí era el que havia fet una gasolinera a les terres properes al Molí així que vaig anar a donar-li les claus del Molí d'en Rata. Nosaltres vam tancar el Molí i hi vam posar reixes per tal que ningú pogués entrar i fer-lo malbé. L'any 2000 em van trucar des de l'Ajuntament i em van explicar que ara eren ells els propietaris del Molí d'en Rata i volien reconstruir-lo i formar també una escola taller. Ells no tenien claus, el Molí portava 25 anys tancat i jo vaig anar amb ells per tornar a entrar, com que no teníem claus vam haver d'entrar per una finestra.
RdR: Guarda molts records de la seva estada al Molí d'en Rata?
J.M.: Si, nosaltres hem ballat, hem rigut, hem plorat... dins el Molí. Han estat molts anys els que vam viure allà, jo ara tinc 61 anys i he viscut més anys al Molí que a la casa on estic ara. Recordo que quan vam marxar l'autobús va començar a passar per davant del Molí i quan la meva mare i jo anàvem en autobús al passar per allà, la meva mare deia que no el volia veure. I quan estàvem buscant habitatge, alguns dels que vam anar a veure tenien terrassa des d'on es veia el Molí d'en Rata i la meva mare deia que no el volia veure, que si marxava del Molí era per no veure'l. Però a mi no m'ha fet mai res tornar a veure'l, fins i tot quan arriba gent nova m'agrada ensenyar-lo.
RdR: Queden molt poques construccions d'aquest tipus al poble...
J.M.: És de les poques que ha sobreviscut. Santiago Figueres, un poeta de Ripollet, té un poema molt maco que parla sobre el Molí d'en Rata. Però parla de la seva desaparició perquè està fet l'any 1986 quan s'enderrocaven aquest tipus de construccions per fer blocs de pisos. Es tenia la idea de que també havia de desaparèixer. Ara al veure'l sento satisfacció.
RdR: Li ha agradat com ha quedat el Molí d'en Rata després de la seva reconstrucció?
J.M.: Si perquè és completament igual, han mantingut el seu aspecte. El que passa és que és una casa que es va construir amb diversos materials com la pedra, els totxos, rocs... i això no té tanta consistència. Per aquesta raó han hagut d'arreglar les parets i pintar-les. Però em sembla bé perquè era necessari fer-ho.
RdR: El que si que ha canviat molt ha estat l'entorn?
J.M.: Si, ara el Molí es veu petit i baix quan abans era molt alt. Ara han pujat les terres i el Molí es veu més petit, fins i tot per entrar s'ha de baixar i abans l’entrada quedava arran de carrer.
RdR: El passat 17 de setembre es va inaugurar el Centre d'interpretació del patrimoni local Molí d'en Rata i vostè hi va ser present. Com va viure aquest moment?
J.M.: Em va agradar molt. Quan vaig arribar hi havia molta gent però l'alcalde i els regidors em van dir que em posés a primera fila perquè vaig ser l’última persona que va sortir del Molí i la primera que entrava. Jo els hi vaig dir que sempre serà casa meva, tot i que ja se que no ho serà mai.
RdR: Li agrada que ara se'n hagi fet un museu?
J.M.: Si, m'estimo més això que no que l'haguessin enderrocat. D'aquesta manera es busca la història i també em sento útil per poder explicar les meves vivències dins d'aquesta casa.
RdR: Recorda que algú de la seva família li expliqués perquè es deia Molí d'en Rata?
J.M.: Si, la meva àvia m'havia explicat que abans hi havia uns moliners que tenien molts nens i els hi deien els ratolins i finalment al moliner li deien 'en Rata'. Per aquestà raó la gent deia anem al Molí d’en Rata.
RdR: Sempre ha estat molt arrelat al moviment cultural i social del poble...
J.M.: Si, he fet teatre a Amics del Teatre durant molts anys, a més vaig ser un dels fundadors de Ripollet Sardanista, també vaig començar un programa a la ràdio sobre sardanes amb Rosa Santacreu... Em vaig dedicar a anar arreu de Catalunya ballant sardanes i donant a conèixer Ripollet. Molta gent em coneix com Jaume el de Ripollet.

Jaume Miret va viure al Molí d’en Rata des de l’any 1944 fins el 1975

‘Era una casa molt antiga que necessitava una
gran despesa econòmica per condicionar-la ’

‘El Molí d’en Rata és una de les poques
construccions d’aquest tipus que ha sobreviscut’