El Pont de pedra

Any de construcció: 1910.
Tipologia original: Pont per a vianants i vehicles.
Estat actual: Desaparegut.
Situació: Travessant el riu a l’alçada de l’actual pont de vianants de la Ctra. de l’Estació.
Descripció: La construcció d’aquest pont en substitució de l’anterior pont de ferro va respondre a la necessitat de facilitar el cada cop més intens trànsit de vehicles entre Ripollet i el barri de Can Tiana.
Tot i l’hem titulat com a “Pont de pedra”, fent honor al nom amb què era conegut entre els ripolletencs, el fet és que aquesta obra estava feta de maó, pedra i altres materials de farciment a parts iguals. Això abaratia força el preu de la construcció, alhora que es reservava l’ús de la pedra al revestiment exterior, per donar-li un caire més noble.
El pont salvava la distància entre els dos marges del riu per mitjà de dos arcs escarcers, que partien dels cossos laterals de suport i s’unien al centre en un tallamars. El revestiment dels cossos laterals i del tallamars presentava, a més de la pedra, una capa de morter que simulava carreus de pedra.
El pont va patir una ampliació a mitjans del segle XX, en la que es van afegir dues voreres laterals en voladís, per reservar l’espai central a dos carrils per a vehicles.

De portes endins

Aquest segon pont en la història del nostre poble va donar resposta a la necessitat creixent dels ripolletencs de tenir bones comunicacions cap al Barri de Can Tiana i Cerdanyola.
Precisament va ser construït en un moment d’auge en el creixement de Ripollet, a les dècades de 1910 i 1920, època en la que es van obrir nous carrers, es van construir gran nombre d’habitatges, es va estrenar un edifici nou per a l’Ajuntament, i fins i tot es va construir un Celler Cooperatiu per part dels viticultors locals en un solar molt proper al pont.
Uns anys més tard a la construcció del pont, es van plantar, a desig popular, dues fileres d’arbres a banda i banda del camí que anava des del casc urbà de Ripollet fins al pont, per a fer més agradable el pas per aquesta via, sobretot en època estival, quan cau un sol de justícia.
El pont de pedra va suportar estoicament diverses crescudes del riu en època de pluges. Les més recordades són la de l’agost de 1926 i la del febrer de 1944. La crescuda del setembre de 1962, però, va malmetre greument els fonaments del pont, que no van ser restaurats a temps per a resistir una nova avinguda d’aigua al novembre d’aquell mateix any, i que va destruir definitivament aquella històrica construcció.