El suïcidi d'un estudiant basc que va decidir acabar la seva vida per deixar de patir les agressions, vexacions i menyspreus d'alguns dels seus companys d'institut va commocionar la societat. Una sensació que es torna a repetir en els darrers dies perquè ha començat el judici i s'han assegut al banc dels acusats set nois i una noia, tots ells menors d'edat, que li feien la vida impossible a la víctima. Tot va començar perquè van descobrir a aquest jove i als que llavors eren els seus amics fumant haixix. Li van dir a la seva mare, i aquesta ho va comunicar a la resta de pares. A partir de llavors el van considerar un delator i, per tant, un objecte de pallisses i insults on els seus companys descarregaven les seves frustacions, pors i debilitats. No oblidem que era una persona, no un objecte.
Arran el cas d'aquest jove basc, ara s'han conegut lamentables experiències similars que viuen alguns estudiants. Són joves que no volen tornar a classe, que no volen ajuntar-se amb els seus companys de classe perquè s'han convertit en els seus enemics, que prefereixen anar amb els pares perquè els hi donen seguretat. Difícil d'entendre en uns adolescents, oi?
Ara es jutja als pares, a la comunitat educativa i a la societat en general, tots són possibles culpables d'aquests casos de violència a les escoles. I paradoxalment també gairebé tots tenim una sensació de buit i de perplexitat davant aquests actes violents. Què necessiten els joves per ser feliços sense reduir a ningú? Quin ha de ser el paper dels pares i dels professors? Com hem d'actuar si ens trobem amb alguns adolescents atacant a un altre? Moltes preguntes que no tenen una resposta concreta, però que ens fan reflexionar i preguntar-nos perquè permetíem que aquell company de classe tímid i indefens rebia pallisses o vexacions sense que féssim res per ajudar-lo. O pitjor, quina classe de persona som si nosaltres érem els autors d'aquests menyspreus. O com vam superar aquella època si érem les víctimes.

Alir

alir@ripollet.vilaweb.com