Can Patarruga

Època de construcció: segle XVIII.
Tipologia original: Casal agrícola .
Estat actual: Desapareguda.
Situació: Xamfrà del c/Calvari amb c/Montcada.
Descripció: (prové de la setmana passada)
Tot centrant-nos en les característiques de la casa pairal de Can Patarruga, hem de dir que va ser construïda a imatge i semblança de l’anterior residència dels Llobet, el Mas Llobet de la Serra. Efectivament Can Patarruga presentava una distribució funcional pròpia dels masos, amb planta baixa, pis i golfes.
A la planta baixa, accessible des del pati tancat de davant de la casa, hi havia un rebedor, cuina, menjador, celler, quadra i un petit rebost. És molt curiós de poder llegir fil per randa tots els estris diversos que allotjaven aquestes estances, tal com queden curosament anotats en un inventari fet a la casa a mitjans segle XIX. La cuina, per exemple, contenia: un morter de marbre, una escumadora, graelles, olles, cassoles de ferro o terrissa, un calamastech (eina per a remenar les brases del foc) una olla d’aram (material molt apreciat) cullerots, plats de terrissa, palanganes...
El primer pis contenia les habitacions, situades al voltant d’una gran sala central, que era la estança principal de la casa. Allà és on hi havia, segons la llista que hem citat abans, una “cómoda”, una escopeta de caça, un sofà “de ceps”, un mirall decoratiu amb marc de fusta, dos orinals... i el quadre de Sant Antoni, llegat familiar, que segurament provenia del Mas Llobet de la Serra.
Finalment, les golfes emmagatzemaven els sacs del gra collit als camps, a més de servir d’improvisat dormitori per a visites.
(continua la propera setmana)

De portes endins

(prové de la setmana passada)
Tot entrat el segle XIX, i passant els anys, es van anar succeint diverses generacions de Llobet portant les regnes de Can Patarruga. Després de l’Aleix Llobet ens trobem al seu fill Anton Llobet i Olivé. Sembla que l’Anton va morir prematurament (abans de 1814) i de forma repentina, ja que no havia fet testament. Tot i això, l’herència passà per complet al seu fill Aleix Llobet i Viver, que al ser menor de 25 anys (la majoria d’edat de l’època) va haver de comptar amb dos tutors o curadors majors d’edat, en Francisco Viver i en Domingo Corominas, per a gestionar el patrimoni familiar.
El destí va voler que també el jove Aleix morís de sobte, als 22 anys, en 1827, deixant com a hereva universal a la seva filla única Maria Llobet Artadó, nascuda mesos abans de la seva mort. La situació era crítica, sobretot per a la vídua de l’Aleix, la Gertrudis Artadó, ja que havia de tirar endavant les propietats de la seva filla, encara en edat lactant, fins que aquesta no arribés a la majoria d’edat, amb l’agravant de no comptar amb cap home a la família per a que treballés les terres familiars.
El que va fer la Gertrudis fou una notable jugada que els garantiria la supervivència: va pactar el matrimoni de la seva filla Maria amb en Camil Llobet, un nen dos anys més gran que aquesta. En Camil era fill d’en Josep Llobet i Miró, un llaurador vidu de St. Quirze sense massa propietats. En el pacte firmat, els dos futurs consogres, la Gertrudis i en Josep, van acordar que mentre els dos nens fossin menors en Josep treballaria les terres de Can Patarruga i mantindria a mare i filla. A canvi, en Josep s’assegurava el futur del seu fill Camil al garantir-li el matrimoni amb Maria, hereva d’un considerable patrimoni.
Per cert, la coincidència del cognom Llobet en les dues famílies sembla pura coincidència, però no podem descartar que Gertrudis anés a buscar a uns parents llunyans del seu difunt marit per a assegurar la continuïtat del llinatge.
Finalment l’any 1839 es va celebrar la boda entre Maria Llobet i Artadó i Camil Llobet i Domènech, quan comptaven amb només 12 i 14 anys respectivament.
(continua la propera setmana)