‘El Palau de la Música sempre ha estat un temple per mi’

La música havia estat present a la vida de Jordi Giménez Puig des de petit, però no va ser fins que va ser més gran que s’hi va dedicar.
Gairebé per casualitat va trobar el trombó, instrument que actualment és la seva eina de treball. Jordi Giménez considera que s’ha d’estar obert a tot tipus de músiques. Però ell personalment està molt interessat en la música antiga. Demà 9 d’abril actuarà com a solista al Palau de la Música Catalana.

Revista de Ripollet: Quins van ser els teus inicis amb el trombó?
Jordi Giménez Puig: Jo vaig començar a tenir contacte amb la música des de molt petit perquè els meus pares cantaven a la Coral de Cerdanyola. Els cangurs encara no existien per això quan assajaven em duien amb ells. Jo em vaig anar nodrint amb tot això. Això em va acostar cap a la música en general. Però va ser tard, pel que fa al món musical, quan em vaig decidir a dedicar-me a la música. Hi ha molts nens que des de petits van a estudiar música i a mi em va venir de manera tardana.
RdR: Com va ser?
J.G.: Va ser perquè el director de la coral va veure que jo tenia una certa facilitat. Llavors quan a casa meva em van dir si volia fer música, ell em va orientar. Primer vaig començar a tocar el piano però tinc les mans petites i tenia traves. Ell em va suggerir el trombó i des d'aleshores jo vaig començar a prendre atenció a la música i vaig adonar-me que el trombó sempre està present al jazz, a la salsa, a la música moderna...
RdR: No hi havia un interès previ per aquest instrument...
J.G.: No, jo tampoc sabia què volia fer. Potser si hagués agafat la guitarra ara estaria fent concerts de guitarra en solitari o en un grup.
RdR: Finalment a quina edat va començar a tocar el trombó?
J.G.: Això va ser quan jo tenia disset anys. Llavors vaig entrar al Conservatori de Sabadell. Vaig provar d'entrar al Conservatori de Barcelona però estava molt ple i a més em van posar traves perquè jo ja era gran. Els hi suposava un alumne amb poc futur, jo no era el prototip de futur músic. Acostumen a agafar nens que des de petits s'hi han dedicat. Un cop feta la carrera musical, vaig marxar a França. Allà vaig acabar finalment la meva carrera. Vaig estar tres anys a França.
RdR: Va ser fructífera aquesta etapa a França?
J.G.: Si, no parlava francès així que només podia dedicar-me a la música. La manera de treballar la música que tenen als conservatoris d'allà era molt diferent de la d'aquí. A França tenen molt d'interès en que coneguis molt repertori i que amb el temps el vagis treballant. En canvi aquí es centren en una peça i es treballa profundament. El nivell d'exigència a França era més alt que el que vaig trobar aquí, suposo que també degut a la quantitat de gent que es dedica a la música allà.
RdR: Actualment en què estàs treballant?
J.G.: Actualment estic fent una sèrie de canvis professionals que acabo d'encetar. Fins ara he estat deu anys a la Cobla Sant Jordi. Estic molt satisfet perquè per mi és la millor cobla que existeix en el gènere de música per cobla que a mi m'agrada tocar. Amb aquesta cobla fem molts concerts, gravem discos i ens dediquem a enregistrar la música que molts autors notables de la música catalana han escrit i que normalment no és el repertori que més interessa a la gent. Però és un repertori que s'ha de donar a conèixer. Però ara he decidit deixar la Cobla, no per problemes amb ells sinó per un canvi professional.
RdR: I ara què faràs?
J.G.: Quan vaig estar a França vaig descobrir la música antiga, des d'aleshores he anat estudiant-la. He fet diferents 'bolos', diferents feines amb gent de prestigi com Jordi Savall. He pensat que potser puc continuar per aquí. És una línia musical que m'interessa molt.
RdR: Aquesta música antiga que t'interessa s'acostuma a escoltar encara o ha estat oblidada?
J.G.: Estic tocant música dels segles XVI i XVIII. La majoria d'aquesta música està encara tancada en capses a les esglésies. Hi ha molt repertori que ni es coneix, ni s'ha tocat des de la seva estrena, que va ser potser fa 300 anys. Va ser una música per l'ocasió i després es va guardar. Ara quan es treuen discos de música un es pot preguntar com potser que es treguin discos de música antiga i sigui nova. Doncs perquè des de llavors no s'ha tocat mai més. Amb els grups que toco ara ens dediquem a rescatar música i donar a conèixer el nostre passat. A Europa ja feia molt temps que havia entrat aquesta música, però malauradament el nostre país va 50 anys enrera pel que fa als aspectes artístics.
RdR: Quines causes van provocar això?
J.G.: Tot això va passar per un tancament cultural a l'època de la dictadura. Però no era la primera vegada que passava, ja va passar a l'època de Felip II. Això va portar també algun avantatge i és que aquí vam fer música que no es feia a la resta d'Europa. Ells van tenir un canvi i nosaltres no, nosaltres només vam tenir una evolució.
RdR: La seva tasca de recerca de música antiga també li ha permès també conèixer tota aquesta història antiga...
J.G.: Per poder entendre que estic fent i fer entendre aquesta música necessito saber quan i en quin context va passar. No només cal entendre aquella música sinó entendre com la tocaven en aquell moment, quina era aquella gent... Normalment no era una música que es fes per ser escoltada sinó que era música per un fet concret, per exemple un fet cortesà.
RdR: Tocar el trombó requereix molt d'esforç?
J.G.: Si, però com tot forma part d'una pràctica. Tocar un instrument de música requereix un entrenament. Jo ho poso al costat d'un ballarí, nosaltres hem d'estar molt en forma per poder executar uns certs malabars que hem de convertir en música. El mateix fa una ballarina, té mil hores de força, elasticitat... per finalment fer una cosa que no sembli això. Hem de fer exercicis diaris, com una rutina. A més no només es tracta de fer malabars sinó que s'han d'enllaçar, hem d'interpretar la música. Aquesta interpretació s'aconsegueix escoltant molta música.
RdR: Tot i que has tocat moltes vegades al Palau de la Música, aquest 9 d'abril serà la primera vegada que actuaràs com a solista. Com t'ho has plantejat?
J.G.: Si serà la primera vegada que sóc l'estrella, que apareix el meu nom en gran al cartell. M'ho plantejo il·lusionat i alhora m'ho agafo amb molt de respecte perquè és una responsabilitat gran. Al sortir allà la responsabilitat és meva perquè he de fer de solista, tu sols ho has de fer tot. L'adrenalina i el risc és equivalent a un que ha de saltar en paracaigudes. Però clar ho faig perquè vull i aquest és un risc que agrada. He de reflectir tota la meva trajectòria, tot i que ja ho he anat fent durant totes les meves actuacions però abans era una peça d'un grup, ara sóc jo sol. El Palau sempre ha sigut com una catedral per mi.
RdR: Tocar al Palau és senyal de que tens un reconeixement en el món musical?
J.G.: Evidentment. Dins del món de la cobla ja vaig provocar un canvi històric que em va popularitzar. Tradicionalment es tocava el trombó de pistons però el que a mi m'agradava era el trombó de vares. Jo trobava que es podien fer moltes coses amb el trombó de vares. Vaig començar a tocar el trombó de vares i això va suposar una gran revolució en el món de la cobla. De seguida, molts música van seguir-me.

Jordi Giménez Puig va començar a tocar el trombó quan tenia 17 anys

‘Al Conservatori de Barcelona em van posar traves perquè els hi suposava un alumne amb poc futur’

‘El risc que suposa tocar al Palau de la Música és equivalent al de saltar en paracaigudes. Però és un risc que agrada’