‘La millor escola per aprendre a dibuixar és el metro’

Amb només un llapis i un paper, Cayetano Porras pot expressar milers d'idees. De ben petit, Cayetano Porras ja omplia de dibuixos els seus quaderns d'escola. I és des d'aleshores que va endinsar-se en el món del dibuix. Actualment, aquest dibuixant ripolletenc es dedica professionalment al dibuix i té una escola pròpia, gràcies a la qual dóna la oportunitat de tirar endavant a altres joves artistes. A través dels seus dibuixos pretén connectar amb la gent i aconseguir arrencar-los un somriure.

Revista de Ripollet: Quina és la seva trajectòria com a dibuixant?
Cayetano Porras: La meva faceta de dibuixant me la vaig trobar gairebé per casualitat. Jo vaig començar a dibuixar per hobbie, quan m'avorria. Però al cap del temps li vaig anar agafant el gust fins que sense voler, em vaig fer professional.
RdR: Va començar a dibuixar des de petit?
C.P.: De petit tenia tendència a dibuixar. A l'escola pintava tots els quaderns i va arribar un moment en que un professor meu em va saber veure la rama artística. Aquell professor m'introduïa el dibuix en la resta d'assignatures. Després vaig tenir la gran sort de poder estudiar amb J. Escobar, creador de Zipi i Zape, ell em va ensenyar moltes coses.
RdR: Va estar a una escola de dibuix amb Escobar?
C.P.: Era una escola particular. Ell escollia els seus alumnes i jo crec que li vaig caure en gràcia, perquè no m'ho explico encara. Jo vaig tenir aquesta sort i ho vaig aprofitar.
RdR: I després de molts anys com a dibuixant va decidir posar vostè en marxa la seva pròpia escola...
C.P.: No és exactament una escola, aquí hi ha una confusió. És un hobbie, jo el que he volgut és donar una oportunitat a tots aquells que tenen aquest do. Això va començar a l'escola Mare de Déu del Roser, ja que es va introduir el dibuix com a activitat extraescolar. I així vaig continuar després pel meu compte. Venen nens, els hi faig una prova i si veig que són vàlids els agafo. Podríem dir no és una escola sinó un 'caça-talents', tot i que no es ben bé això. Els nens que ja saben dibuixar venen a perfeccionar-se.
RdR: Va ser complicat trobar nens a qui els hi agradés el dibuix?
C.P.: Si que va ser complicat, però el que s'ha de fer es moure't molt. A través de concursos de dibuix que es fan aquí a la vila, com per exemple el de Can Mas, jo parlava amb aquells nens que tenien possibilitats. Vaig començar a partir d'aquí i després es va anar escampant la veu. Per torno a repetir que és més un hobbie, si jo només puc atendre a cinc nens doncs no agafo més. Si jo m'hi dediqués professionalment només a això seria diferent.
RdR: Vostè professionalment també es dedica al dibuix?
C.P.: Si, faig còmic. Treballo per una empresa d'aquí, espanyola, però editem per Alemanya, etc. Els responsables de fer el guió ens els porten i jo m'encarrego de fer el dibuix.
RdR: En la seva carrera professional s'ha dedicat a fer un altre tipus de dibuix?
C.P.: Si, són etapes. Et venen èpoques en que has de fer còmic, una altra en que fas dibuixos per a nens, etc. Una vegada que estàs en el món del dibuix ho has de tocar tot. És com a la medicina, hi ha l'especialista i l'infermer. Doncs diríem que jo sóc l'especialista del còmic. Ara el que estic provant és fer animacions i amb un petit grup de nens estem intentant fer animació amb figures retallades.
RdR: Suposo que ha de ser costós poder posar en marxa tots aquests projectes...
C.P.: Si que és difícil però també s'ha de tenir en compte quanta gent s'implica. Si decidim fer una exposició hi ha molts nens que s'impliquen. Si fos un treball que s'hagués de fer individualment no es podria tirar endavant.
RdR: Es sent satisfet del seu treball amb els nens?
C.P.: Si, sempre m'ha agradat treballar amb nens. Jo crec que en part sóc també una mica nen. De vegades els hi estic explicant alguna cosa i acabo canviant cromos amb ells. Una forma de guanyar-se'ls es posar-te a la seva altura. Sento molta satisfacció quan els veig aprendre.
RdR: Aquí al poble també podem veure treballs seus propis?
C.P.: Per exemple, la mascota del futbol sala Ripollet és un disseny meu. Es tracta d'un pollet. També he il·lustrat un llibre de Santiago Figueres. O el logotip d'un gimnàs d'aquí del poble. I altres treballs que ara no recordo.
RdR: Com li arriba l'oportunitat de fer aquestes il·lustracions?
C.P.: Jo crec que això arriba de manera espontània. Sempre porto un paper i un llapis a la mà i vaig dibuixant. Per exemple, per al gimnàs Bun-Kay vaig fer varies proves i el pollet que està actualment va agradar. A més, també m'agrada col·laborar amb les entitats. Per exemple, també he il·lustrat el primer logotip del Setrill. Però és com un treball d'amic.
RdR. Un dibuixant neix com a tal o qualsevol persona pot aprendre a ser-ho?
C.P.: Jo crec que les dues coses. Però clar, el que ja neix sàpiguen dibuixar ho té més fàcil. A aquesta persona els hi has d'explicar les coses només una vegada. En canvi, a qui no sap li has d'explicar tres o quatres vegades. A través de la pràctica es pot aprendre. És com a l'escola, tothom pot aprendre, hi haurà qui es queda a la ESO i qui arriba a la universitat.
RdR: El dibuix és només pràctica o també teoria?
C.P.: Les dues coses. Si a la pràctica no hi ha una base de teoria no arribem a res. Jo et puc dir que això és ombra però si no t'explico en que es basa no podràs aprendre-ho. La teoria és fonamental. però s'han de combinar les dues coses.
RdR: Per tant, són necessàries les escoles de dibuix per donar aquesta teoria?
C.P.: Si, a mi em fa gràcia quan vas a una botiga i trobes quaderns del tipus: "Aprèn a dibuixar". Si no hi ha ningú que t'expliqui com es fa tot allò que és mostra, és molt difícil que puguis aprendre.
RdR: Acostuma a participar als concursos de dibuix del poble?
C.P.: No ja que en el concurs destinat als adults m'he trobat en la situació que també participaven diversos alumnes meus. Per aquesta raó vaig decidir que no. Però pel que fa a concursos per als més petits si que tenim un grup, anomenat Grup SIM de Còmic, hem participat fins el campionat de Catalunya. Són nois que treballen molt.
RdR: Què és el Grup SIM de Còmic?
C.P.: És un grup de dibuixants del poble. Va començar amb l'objectiu d'anar a concursos en grup i sobretot que aparegués el nom de Ripollet. Però aquests nens s'han anat fent grans i a més hi ha problemes per reunir-se perquè no disposem de local. Aquest grup continua en actiu però falta una mica més. A mi m'agradaria tornar a engegar-ho amb força, per exemple agafar un grup de gent que cadascú fes una activitat i perquè no, poder arribar a editar alguna cosa.
RdR: Què és el que més li agrada dibuixar?
C.P.: El còmic, concretament el còmic humorístic. Hem d'obrir-nos a la gent, tristesa i problemes ja en tenim prou. La millor escola per aprendre és el metro, jo m'assec i dibuixo tota la gent que veig. Allà t'adones que la gent necessita alegrar-se. Per això els meus dissenys són en la línia humorística perquè és una forma d'alegrar la gent, no cansa i queda molt bé.

Cayetano Porras és un caça-talents de joves
dibuixants locals

‘Vaig tenir la gran sort de poder estudiar amb J.Escobar, creador de Zipi i Zape, ell em va ensenyar moltes coses’

‘També soc una mica nen. De vegades els hi estic explicant alguna cosa i acabo canviant cromos amb ells’