‘Sense nervis, una obra de teatre no surt igual de bé’

Amb només onze anys Femi Mate i Aurora Lledó van començar a fer teatre. Van formar part de la companyia local La Careta, fins que els seus membres van començar els seus camins per separat. Durant un temps aquestes actrius van baixar de l’escenari. Ara però, han tornat. Femi Mate ha posat en marxa de nou La Careta, de la qual és directora i actriu, Aurora Lledó ha tornat com actriu. El proper 12 de març estrenaran ‘La Casa de Bernarda Alba’ al Teatre Auditori.

Revista de Ripollet: Quins van ser els seus primers passos en el món del teatre?
Aurora Lledó: Jo vaig començar amb 11 anys a la Companyia Amics del Teatre, dirigida aleshores pel senyor Domènec Torras. Aquest senyor va anar pels col·legis buscant nois i noies per fer teatre. Després, dins d'Amics del Teatre, un grup de joves vam formar el Col·lectiu La Careta. A partir de la mort del senyor Torras, vam deixar de formar part d'Amics del Teatre i vam començar a fer teatre per separat, amb un nou director que era Joan Manel Prongué. Llavors va començar a venir gent de Cerdanyola, com la Femi, i vam començar a fer obres. Però va arribar un moment en que la companyia va desaparèixer i he estat gairebé 20 anys sense fer teatre. Però fa dos anys vaig tornar, vaig fer 'Aquí no paga ni déu' de Dario Fo amb el grup La Marfanta on hi ha antics companys de La Careta.
Femi Mate: Jo també vaig començar a fer teatre amb 11 anys però al GAT de Cerdanyola. Amb 16 anys vam conèixer a Joan Manel Prongué, que dirigia La Careta, i un grup dels infantils del GAT ens hi vam incorporar. Després cadascú va anar pel seu camí. Llavors jo vaig estar amb un grup de Barcelona que es diu Àgora durant tres anys. Més tard vaig marxar a Anglaterra amb el grup Telón. A Anglaterra vam fer molt Lorca. Després vaig tornar i he estat gairebé set anys sense pujar a un escenari. Fa aproximadament dos anys vaig tornar a Ripollet, vaig estar buscant La Careta i hi vaig trobar La Marfanta, vaig estar un any amb ells. Després un grup d'amics que érem de l'antiga Careta ens vam plantejar tornar a posar-la en marxa.
RdR: A Londres fèieu moltes obres de Lorca. Agrada molt aquest autor allà?
F.M.: A Londres l'únic grup en espanyol que hi havia era Telón, llavors ens demanaven molt que féssim Lorca perquè allà és un autor molt reconegut, conegut i molt estimat. A la gent, sobretot als estudiosos de la llengua espanyola, els hi agrada molt Federico García Lorca, evidentment perquè l'estudien. Les seves obres tenien molta acceptació. A més fèiem també petits tallers a les escoles, on explicàvem l'obra de l'autor.
RdR: Va ser difícil engegar la primera Careta?
Aurora Lledó: No va ser difícil perquè érem un grup de joves i amics que ho fèiem tot amb molta il·lusió. Teníem ganes de fer coses noves. A més érem molta gent.
RdR: Però va arribar un moment en que tot això es va trencar?
A.L.: Cadascú va agafar el seu camí. Jo personalment em vaig casar, vaig tenir fills i no tenia tant de temps. A més el nostre director va marxar també fora d'aquí.
RdR: És difícil que una companyia de poble aconsegueixi donar el pas i convertir-se en una gran companyia?
F.M.: Això depèn de l'aspiració que tingui cada companyia. Si l'aspiració que tu tens és la de hobbie i dins d'això fer-ho el millor possible. Si el teu objectiu és, sent amateur, arribar a ser professional, has de treballar molt dur. En el nostre cas, les nostres aspiracions són la de ser un grup amateur.
RdR: Quins canvis noteu a l'hora de fer teatre entre abans i ara que heu tornat a començar?
F.M.: Jo tinc molta por. Ara no som tan lliures, tots treballem, tots tenim família...
A.L.: Jo crec que ara costa més anar a assajar per les condicions personals de cadascú. Ara no tenim temps, tots tenim les nostres responsabilitats personals.
RdR: Creieu que la por a l'escenari mai es perd?
F.M.: Precisament, ara jo tinc por de sortir perquè durant molt de temps el vaig perdre. Quan vaig perdre la por a sortir ja no tenia al·licient, no sentia el cuc a l'estómac. I per això, ara sóc més poruga a l'hora de sortir. Estic millor com a directora.
A.L.: Els nervis no es perden mai. Ara tinc menys nervis a l'hora d'assajar però el dia de l'obra clar que tinc nervis. A més l'obra no surt igual si no tens nervis, has d'estar en tensió i després a l'escenari es van perdent aquests nervis.
RdR: Què us passa pel cap quan esteu sobre l'escenari?
F.M: A mi em passa a l'inrevés del que diu Aurora, jo entro molt tranquil·la però una vegada estic allà començo a posar-me més nerviosa.
A.L.: A l'escenari penso en tot, calculo tots els moviments. Miro al públic però no el veig mai, veig a la gent però no la identifico. Estic pendent de què he de dir i també dels moviments dels altres.
RdR: I quan s'acaba l'obra...
F.M: Quan acaba l'obra primer em sento bastant eufòrica però al cap d'un quart d'hora et sents molt xafada.
A.L.: Si, et sents molt cansada com si tinguessis un buit.
RdR: Hi ha bona qualitat en els grups de teatre amateur de poble?
F.M.: A tots els grups que conec hi ha qualitats heterogènies, és a dir, dins el grup hi ha gent molt vàlida, gent que comença ara, gent amb experiència, etc. Hi ha de tot. El gran problema dels directors és aconseguir que totes aquestes diferències siguin homogènies i que s'aconsegueixi una qualitat acceptable. Però és difícil a nivell amateur perquè normalment els actors no es posen realment en la situació, no ho donen tot fins l'últim mes. És una lluita constant.
RdR: El teatre està prou fomentat en la nostra cultura?
A.L.: No, jo no crec que es fomenti el teatre. Està molt més fomentat l'esport. A més el teatre t'ha d'agradar molt perquè la gent té molta por al ridícul. No hi ha molta ajuda. Tot i que fa uns anys el teatre, com a activitat extraescolar als col·legis, tenia molt bona acceptació, fins i tot faltaven places perquè s'apuntaven molt nois. Però ara gairebé no s'oferta.
RdR: Què és el que falla?
F.M: Jo crec que la base. Perquè els nens petits no poden entrar a una companyia fins els 18 anys. Hi ha un període d'anys perduts.
A.L.: A més, el teatre requereix molta atenció, estar assegut i no només sentir sinó també escoltar. I ara, sobretot els joves, estem acostumats a un altre tipus d'imatges.
RdR: Hi ha molts obstacles a l'hora de poder representar una obra en un teatre?
F..M: A Ripollet no hi van haver problemes a l'hora de buscar el dia per fer l'obra, posat que som una entitat del poble. Però els problemes arriben perquè només hi ha el Teatre Auditori, i aquest teatre està molt demanat. És molt difícil poder fer qualsevol cosa de manera continuada pel que fa a assaigs, un dia pots assajar però al següent no... Considero que fa falta un altre teatre.
A.L.: O si més no, tenir un lloc polivalent. Així el Teatre Auditori estaria més enfocat al teatre. I així, tenir un altre lloc per poder fer conferències i altres tipus d'activitats que ara es fan a l'Auditori perquè no hi ha cap altre lloc.

Femi Mate i Aurora Lledó
tornen a pujar
als escenaris

‘Actualment estan més fomentades altres
activitats, com l’esport, que no pas el teatre’

‘A Ripollet faria falta un altre teatre perquè l’Auditori no pot fer front a totes les
activitats que es fan’