Can Samaranch (III)

De portes endins

(prové de la setmana passada) La causa per la que en Mario Capella va salvar-se de ser executat és que va acudir a la seva ajuda un oficial afí al “alzamiento” al que ell mateix havia operat. A l’assabentar-se de la situació del doctor, l’oficial es va fer portar per dues infermeres des de la clínica, on encara estava convalescent, fins a trobar el integrants del Comitè que volien afusellar el doctor. Allà els va convèncer del que el Dr. Capella no entenia de bàndols polítics i que tractava a tots els malalts, sense excepció. Així, un cop alliberat, en Mario Capella va marxar amb la seva família al Masnou (i no a Mataró, com vam dir la passada setmana).
Per cert, entre la gent que va assaltar la torre de Can Samaranch un cop que fou abandonada pels del Comitè, hi havia Antònia Gorchs Farré. L’Antònia assegura que la gent que va colar-s’hi només volia “recollir el menjar que hi havia a dins: oli, sucre, mistos i pastilles joanoles”, en un intent raonable de sobreviure a la mancança de queviures que havia provocat la guerra. També ens relata el panorama que es van trobar a dins: “tot ja estava destrossat, amb llibres de medicina i vidres per terra i quiròfans trencats”.
Un cop acabada la guerra, la família Capella-Samaranch van tornar a Ripollet. Es van trobar amb la desoladora imatge de les dues torres (la clínica i la casa del seu davant, on residien) totalment saquejades. Però l’adversitat no els va fer defallir, així que van tornar a afincar-se a la seva torre, i van comprar dues casetes annexes a la clínica, que proporcionaren l’espai necessari a Mario Capella per a allotjar la seva col·lecció d’obres d’art i poder-la mostrar còmodament als amics. No sabem si aquesta va ser la primera galeria privada d’art que va existir a Ripollet.
Amb els anys aquests immobles van passar a mans de la filla del dr. Capella, Elígia Capella Samaranch, amb motiu del seu matrimoni. L’Elígia (que va ser batejada amb el nom de la protagonista de Quo Vadis) s’havia casat amb en Josep Llonch i Salas, un empresari sabadellenc que fabricava llana per a roba d’home. El sr. Llonch va ser alcalde de Ripollet entre 1941 i 1943. De fet el seu pare ja havia estat diputat a les Corts de Madrid, a més de president del Banc de Sabadell, però en Josep va caure en política com per accident i sense vocació. Tot i això és dels alcaldes més recordats per les seves entranyables excentricitats. Expliquen, per exemple, que un dia va exclamar: “aquest poble no mereix que el seu alcalde surti per la porta de l’Ajuntament”, i acte seguit va abandonar el consistori saltant per la finestra, això sí, de la planta baixa.
Pel que fa a la clínica, l’antiga residència coneguda com Can Samaranch, ja només feia la funció de magatzem domèstic o sala polivalent per a usos de la família Llonch-Capella, que residia a la torre nova, i que es coneixia com a Can Llonch. Can Llonch va ser objecte d’una reforma exterior, amb afegiment de riostres i balconades de fusta per assemblar-se a les cases de Normandia, regió que havia enamorat a Josep Llonch amb motiu d’un viatge. És per això que també se l’anomenava “la caseta de xocolata” per l’aspecte de conte que va assolir.
A finals dels anys 60 la família es va traslladar a Barcelona i les torres de Ripollet van quedar buides, fins que van ser venudes uns anys més tard. La antiga clínica, que abans havia estat Can Samaranch, va ser substituïda per una escola per a deficients psíquics, i més tard per l’actual ambulatori. L’espai de Can Llonch l’ocupa avui dia el Casal d’Avis.