‘A la gent els hi fa por escoltar la paraula càncer’

Per Pepita Troses poder ajudar als altres sempre ha estat molt important i el poder fer-ho l’ha fet sentir-se satisfeta. Per aquesta raó va decidir entrar a la delegació a Ripollet de l’Associació espanyola contra el càncer, Durant 45 anys Pepita Troses ha ajudat als malalts de càncer en tot allò que ha pogut dins l’associació, de la qual ha estat presidenta durant 20 anys. Ara la Cèlia Sastre li ha pres el relleu.

RdR: Quina va ser la seva trajectòria fins arribar a l'Associació espanyola contra el càncer?
P.T.: Els meus inicis estan a Aspasur i Creu Roja. En les campanyes que s'organitzaven jo participava, fent recollida de donatius. Després d'haver treballat dins d'aquestes dues organitzacions, vaig passar a Mans Unides. Però abans de arribar a Mans Unides ja havia estat dins l'Associació espanyola contra el càncer.
RdR: Com va arribar a ser presidenta d'aquesta associació?
P.T.: Una de les presidentes que hi havia va plegar, la senyora Brull, i va quedar la junta desfeta. Els meus companys deien que havia de ser jo i finalment va venir la Junta provincial de Barcelona i em van proposar de ser presidenta. He estat 20 anys de presidenta, fins ara que he decidit deixar-ho però no ha estat per ganes sinó per altres motius.
RdR: Amb què es queda d'aquests 45 anys de treball?
P.T.: Hem lluitat molt. He tingut bona gent al costat, la senyora Ribas, la senyora Maria Dolors Cisa... i molta més gent. He tingut gent que m'ha ajudat molt i crec que jo també amb elles. Hem passat estones molt divertides i alegres i no he tingut mai cap problema en 45 anys. Al contrari, totes hem anat sempre molt unides.
RdR: Quines eren les seves activitats com a presidenta de la delegació de Ripollet de l'Associació espanyola contra el càncer?
P.T.: Sempre que s'organitzaven congressos les presidentes havíem d'anar-hi. Aproximadament cap a l'any 2000 es va fer un congrés internacional al Palau de Congressos de Madrid. Allà em van fer un homenatge també, em van posar una insígnia. Ara fa dos anys, vam tornar a un altre congrés a Madrid. Les presidentes estem presents als actes oficials. Però jo tenia molt clar que moltes coses no les acceptava perquè jo sempre he dit que no m'agrada sortir. Jo sóc molt de casa.
RdR: Quin és l'esperit que mou a les persones d'aquesta associació?
P.T.: Ajudar en tot el que sigui necessari, recaptar diners per poder ajudar. Ja sigui per xerrades, conferències, com per exemple les de deixar de fumar, o per ajudar a malalts. Ara hi ha moltes ajudes a persones que realment ho necessiten. També hi ha una psicòloga que ajuda a tota aquesta gent. L'associació recull tot per ajudar: per cures, gent que necessita que vagi algú a ajudar a casa, etc. Els diners que es recullen també es donen a l'Associació espanyola contra el càncer. Està orientat a donar un suport a aquesta associació per tal que tiri cap amunt, que es puguin comprar més coses, realitzar més experiments...
RdR: Perquè aquests diners també van destinats a la investigació....
P.T.: Si. Fins i tot es fan beques per nois que volguessin anar a estudiar. A més actualment s'ha avançat molt, abans potser recaptaven quaranta o cinquanta mil pessetes i ara ja arribàvem al milió.
RdR: Quines vies de recaptació utilitzen?
P.T.: Posant cinc taules al poble i anàvem 'envestint' la gent. Jo des de la meva taula al carrer Calvari també vigilava les senyores, que no hi hagués cap problema amb els cotxes. Érem molt descarades perquè hi ha gent molt generosa però també gent molt ingrata. Moltes vegades ens deien que havíem de demanar un preu fix per la cinta i jo sempre havia dit que un et donaria més i un altre menys. Un recompensava l'altre, jo mai exigia que fessin una cosa així. Quan et preguntaven que ens havien de donar, contestava que la voluntat. Només que posessin deu cèntims cadascú els pots estarien plens. Era qüestió d'estar des de les deu del mati fins a les dues de la tarda amb la guardiola.
RdR: Però la gent acostuma a respondre de manera positiva a aquesta campanya, no és així?
P.T.: Bona prova és que al principi recaptàvem quaranta mil pessetes i ara anem pel milió. També ens ajuda l'Ajuntament i algunes donacions. La gent responia però també et trobaves amb gent descarada, però no compta perquè ja ho sabem, són coses que has d'acceptar i estar disposada. Però jo sempre continuava amb la meva guardiola.
RdR: Creu que la gent està prou informada del que significa el càncer?
P.T.: Jo crec que sí. Però tot i això els follets que els hi donem no els llegeixen. Considero que és important informar-se i assessorar-se bé, venir a preguntar-nos què fem, cap a on es destinen els diners... Crec que d'informació hi ha, la gent no pot queixar-se. Una altra cosa que fem des de fa tem és repartit unes targetes on posa: Escolta Càncer, i un número de telèfon. Trucant pots demanar un metge, una psicòloga i explicar el teu cas. Perquè és ara quan la gent comença a obrir-se sense vergonya. Jo crec que el càncer no és una cosa que t'hagis d'amagar, tant és morir d'una cosa com d'una altra. Jo moltes vegades havia pensar perquè no treure aquest nom de càncer, potser la paraula tumor...
RdR: Considera que la paraula càncer fa por?
P.T.: Si, fa por. Jo sempre he tingut aquest lema, no ho he proposat mai però ho he comentat moltes vegades, a la gent jo crec que els hi fa por la paraula càncer. Moltes persones es queixen perquè no els han informat en el moment d'anar-se operar.
RdR: S'ha de parlar de manera més oberta del càncer, també amb els malalts?
P.T.: Si però llavors també et preguntes si t'ho acceptaran. De vegades son persones de l'entorn, de la família les que no volen que els malalts estiguin assabentats de tot. Ens hem trobat amb gent que ens ha dit que perquè hem dit al malalt que té càncer, que potser enganyant-la no s'hauria desanimat. Ara potser hi ha més informació i la gent ho acceptarà més, però fins ara ha estat amagat.
RdR: Falta potser saber que és una malaltia que es pot superar?
P.T.: Si, per aquesta raó disposàvem d'una psicòloga que els hi feia visites per tal d'explicar-los tot. Però tot i això, hi ha molta gent que no ho accepta. Ara si que es coneixen més casos de persones que s'han curat. Hi ha molta informació, ho veig a la televisió o a la premsa, surten noticies sobre nous descobriments...
RdR: Perquè considera que es ara quan s'ha començat a parlar de manera oberta?
P.T.: Perquè la gent s'ha conscienciat més. Ara es fan més coses que no pas anys enrere, també la gent respon més ara. La gent en parla, nosaltres també ho expliquem... i quan saben de casos en que els malalts es curen, doncs s'anima. Però encara continua havent gent que no accepta que un dels seus familiars ha tingut càncer, simplement diuen que han estat malalts. Jo sempre he dit que si a mi em passés voldria que m'ho diguessin.
RdR: Sempre ha estat molt relacionada al voluntariat...
P.T.: Sempre m'ha agradat ajudar. A més ho fet sempre de manera directa, les coses que he fet sempre han estat de tu a tu. Amb aquesta ajuda em sento plena, he treballat amb molta il·lusió i moltes ganes tant a Creu Roja, com a Mans Unides, Aspasur i l'Associació espanyola contra el càncer. Això m'ha omplert de joia.

Pepita Troses, ex-presidenta de la delegació de Ripollet de l’Associació Espanyola Contra el Càncer

‘Hi ha gent molt
generosa però també gent molt ingrata,
un compensa l’altre’

‘Moltes vegades he
pensat perquè no treure la paraula càncer, potser hauríem de dir
simplement tumor’