No poder tornar a casa
La
nostra casa està plena de records, de imatges, de fotografies,
de totes aquelles coses que ens pertanyen i a les que tenim una especial
estima, i no tant pel seu valor econòmic sinó pel seu
alt component sentimental. Potser no som conscients cada dia, no ho
valorem cada cop que obrim la porta i entrem a la nostra llar. Però
fets com el del barri del Carmel de Barcelona ens fan plantejar-nos
que aquell espai, més gran o més petit, més nou
o més vell, és una part de la nostra vida.
Què passa quan ens treuen el nostre lloc? Quan ja no tenim la
nostra principal ubicació? Doncs que nosaltres mateixos també
estem perduts. Alguns dels veïns volen accedir als seus habitatges
per rescatar alguns objectes, una petició denegada per manca
de seguretat. Potser els seus blocs de pisos continuen en peu, però
ningú els hi garanteix que es mantinguin així. I, mentrestant,
els polítics discuteixen sobre qui ha de dimitir o qui ha d'assumir
la responsabilitat d'uns fets que encara no s'han aclarit. L'únic
que es coneix és la realitat: que un bloc es va enfonsar i d'altres
també aniran a terra. L'arribada del metro al Carmel, una suposada
millora pel barri, ha significat tot el contrari. I ara, qui els hi
tornarà a totes aquestes persones les seves cases?
S'imaginen haver de deixar el seu habitatge sense res? Es posen en la
pell d'aquests veïns del Carmel?
Si es així, també poden compartir la sensació dels
immigrants que han hagut d'abandonar-ho tot, la seva llar també,
per buscar una "vida millor". Milers de nouvinguts que actualment
fan cues de moltes hores als ajuntaments dels seus municipis per demanar
un document que els hi permeti regularitzar la seva situació.
Persones que volen aconseguir els mateixos drets i deures que la resta
de ciutadans i que s'han establert molt a prop de nosaltres per construir
una casa que s'anirà omplint de records, d'imatges i de fotografies
del passat, del present i, per què no, del futur.
Alir