La difícil digestió de tanta desgràcia
Em sento fatal. En el moment que escric aquest article continua a l’alça el recompte de víctimes que va provocar el “tsunami” de l’oceà Índic, curiosa paraula japonesa que se’ns ha fet tristament familiar. Per ara, el balanç provisional ja ultrapassa els 80.000 morts, però possiblement quan estigueu llegint aquestes ratlles ja s’hagin superat els 100.000. O potser més i tot. I em sento fatal perquè no sé si tots plegats ens n’adonem de la magnitud de la tragèdia. Cent mil persones mortes equival a liquidar la població de Ripollet, de Cerdanyola i de Montcada alhora. Estem parlant d’una de les tragèdies més grans del segle, d’una de les fractures més cares que la natura ens està cobrant pels nostres excessos. I em sento fatal perquè crec que no veiem res. O no volem veure res. No veig la conscienciació dura i profunda que vam viure fa uns anys amb el desastre que va provocar el Mitch a Centre-amèrica. Mentre repasso els diaris, a cada pàgina de desgràcies s’intercala una que ens recomana els últims models de telefonia mòbil, d’electrodomèstics o les incipients rebaixes. Em sap greu que les converses de la gent de carrer siguin sobre trivialitats i foteses, el que demostra la teoria aquella del mort quilomètric. A més lluny està, menys ens importa. Em sento fatal sempre que hi ha desgràcies a països pobres, surt l’etern debat de si es podria haver evitat, de perquè ningú no va avisar del desastre que els sobrevenia a tota aquella gent, de que no hi havia prou mitjans, de què hagués passat si l’amenaça fos sobre Europa o els Estats Units. Fa ràbia pensar que sempre reben els mateixos, que no són res comparats amb els dos o tres mil turistes que estaven allà, prenent el sol, i que de cop i volta valen més que els altres cent mil desgraciats que es van veure sorpresos per la gran onada mentre pescaven, o recollien te amb els fills, o intentaven obtenir algun dòlar entabanant el “guiri” de torn. Durant mesos aniran sortint cadàvers que el mar tornarà després d’haver-los empassat. Serà el record constant, com una gota malaia.
Alir