‘Ballar sardanes en aquella època era com un mòbil de lluita’

Rosa Santacreu porta 22 anys dedicats a difondre la sardana a través de la ràdio, amb el programa “Ripollet Sardanista”. Recentment, ha estat distingida amb el premi als Mitjans de Comunicació 2004, atorgats per l’Obra del Ballet Popular de Barcelona, per la seva tasca envers la sardana. A més a més, Rosa Santacreu fa 29 anys que treballa dins l’entitat Ripollet Sardanista i així ho continuarà fent per tal que no es perdi un dels signes de la identitat cultural catalana: la sardana.

Revista de Ripollet: Ha estat distingida amb el premi als Mitjans de Comunicació 2004 per la seva tasca de difusió de la sardana a través de la ràdio. Què ha significat aquest premi per a vostè?
Rosa Santacreu: Sempre diuen que els premis són una satisfacció. Crec que els atorguen, i també potser es rep, més aviat com un esperó. Volent dir que així vas continuant, per tal que no pleguis. Un també els rep en aquest sentit. Però bé, estic molt contenta.
RdR: Però no és el primer premi que vostè rep, no?
R.S..: No, també vam rebre el premi Ràdio d’Or pel programa Ripollet Sardanista. I a més, a l’entitat Ripollet Sardanista ens van concedir un premi pel 25è aniversari, per la continuïtat de treball en la propagació de la sardana.
RdR: Vostè va començar la seva etapa a la ràdio fa 22 anys a l’Associació Ràdio Ripollet. Què li va portar a endinsar-se en el món radiofònic?
R.S.: No és que ho decidís sinó que em van ficar. Aleshores jo ja era de la junta de Ripollet Sardanista i l’Associació Ripollet Ràdio va demanar a l’entitat si hi volia participar. Llavors, un noi jove de l’entitat em va animar, tot i que jo mai havia estat davant d’un micròfon. Però ens hi vam posar, sense tenir experiència de res. Simplement ens vam posar davant del micròfon per propagar la sardana.
RdR: Què li han aportat aquest 22 anys fent ràdio?
R.S..: Sobretot una colla d’experiències. En primer lloc, temporades en què vam haver de tancar i un seguit de situacions en les que et trobes i penses: aquestes coses perquè han de passar quan una emissora treballa amb gust i amb voluntat? Ara també portàvem un any i mig sense fer el programa a Ripollet Ràdio. I nosaltres no entenem massa d’aquestes coses, anem amb la voluntat de parlar de sardanes i et trobes una mica bloquejat. Però a més, he vist que a la ràdio es recolza poc la sardana, si no hi ha un programa específic de sardanes no s’escolten.
RdR: A nivell general, creu que la sardana està prou recolzada?
R.S.: Més aviat crec que està una mica en crisi, tot i que a Catalunya no es deixarà perdre les tradicions. Però per part de les institucions si que falta recolzament. La sardana és una mica la germana pobre. Per això crec que la sardana és una tradició que hauríem d’anar transmetent a les noves generacions. Potser si es veiés que les institucions ajuden doncs hi hauria més empenta. Nosaltres hem lluitat molt per tal que a Ripollet no hi falti la sardana.
RdR: La joventut és, potser, el grup que menys sensibilitzada està vers la sardana?
R.S.: La joventut no acostuma a anar a ballar, excepte quan ballen de concurs, a la joventut li agrada competir. De cobles també n’hi ha de molt joves. Però es més per tocar, perquè els hi agrada la música, o per ballar de competició, però quan fas una audició a la Rambla o a qualsevol lloc el jovent no hi ve massa.
RdR: Aquest any és el 29è aniversari de Ripollet Sardanista. Com ho celebraran?
R.S.: Farem la festa dels 29 anys i, a més, aquest any s’erigeix el Monument a la Sardana, a la rotonda entre la Rambla Pinetons i l’Avinguda Maria Torras. El 14 de novembre serà la festa del 29è aniversari i el diumenge després hi haurà el dinar de germanor, el concert a la tarda i al matí l’acte d’inauguració del monument on hi hauran el castellers, els gegants, colles de sardanistes veteranes...
RdR: Què li diria a la població per tal que s’animés a ballar i recolzar el ball típic català?
R.S.: És una cosa molt bonica i que agermana. T’ho passes molt bé, vas a un aplec i coneixes gent i passes un dia la mar de bé.
RdR: A la seva època potser era tot diferent...
R.S.: Ballar sardanes en aquella època era una mica com un mòbil de lluita. Per dir som catalans, estem aquí a Catalunya... Era l’únic lloc on podíem expressar-nos en català, tot i que hi havia moltes pressions. Donava la sensació que no es podia ballar sardanes i llavors tothom tenia ganes de ballar-ne. Jo recordo unes etapes molt boniques quan era jove, als pobles els dies que feien sardana, era com una festa major.
RdR: En un futur, té pensat continuar amb aquesta tasca de difusió del moviment sardanista?
R.S.: Sempre que sigui per engrandir la sardana, allà on sigui hi aniré. Sí perquè m’agrada, sembla que estigui una mica ‘tocada de la ceba’ com diuen. Perquè els sardanistes és això, estem ‘tocats de la ceba’ perquè sinó no tindríem aquest deliri per ballar sardanes. Però si, allà on sigui la defensaré sempre.

Rosa Santacreu, amb el guardó membre de Ripollet Sardanista

‘Donava la sensació que no es podia balllar sardanes i llavors tothom tenia ganes de ballar-ne’