Fa temps que des de la nostra comissió venim reclamant que es faci justícia, que els nostres familiars que van morir o desaparèixer, fins i tot els qui varen patir per defensar la democràcia i la legalitat republicana, siguin recuperats i homenatjats per la nostra població, és el menys que es pot fer. Però vet aquí que hom descobreix quan tracta amb els polítics locals, el seu partidisme, tot es mira amb doble intencionalitat. Un exemple clar és quan proposem que els carrers i places de Ripollet reflecteixin el periode democràtic republicà -l’únic que tenim a la història d’aquest pais i un referent per l’actualitat-. Doncs resulta que com que s’associa republicanisme amb ERC, i com que la majoria d’alcaldes d’aquell periode eren d’aquest partit: ERC, els polítics locals creuen que no interessa reivindicar aquells periodes i aquells alcaldes democràtics perquè això seria donar protagonisme a aquest partit que ara quí és minoritari. La cultura actual dels polítics d’aquest pais està moldejada per la intolerància de la dictadura, tant la dels que la defensaren -no cal dubtar-ho en aquest cas- com la dels qui s’en oposaren. Pensen que recuperar el passat és recuperar el partidisme d’un partit, s’obliden que el periode republicà és l’únic referent democràtic per a tots els partits que avui tenim. Per tant, com proposava Derrida -filòsof francès recentment traspassat- els polítics es reinventen a si mateixos fora de qualsevol ideologia o història. Pitjor seria pensar que tots s’han apuntat a la fi de la història d’en Francis Fucuyama, i amb ells comença tot. El grau d’intelectualitat de la gent que es mou en política avui es demostra molt baix, per no dir innexistent, i no diem el posit ideològic; no acabem de distinguir quines diferències hi ha entre els d’esquerra i els de dreta.
Elfriede Jelinek, escriptora austriaca, recenment guardonada amb el premi nobel de literatura escriu: “La increïble injusticia que resulta de que uns estiguin morts i d’altres no, de que per alguns el temps s’hagi acabat i per altre encara no -i, en els nostres països, els uns van fer les coses de tal manera que per a d’altres tot s’acabà per sempre- aquesta injustícia ens condueix, a nosaltres, els vius, a una autodestrucció permanent, per més que hagim perimid, per més que ens acarnitzem en permaneixer aquí, en deixar petjades grogues sobre la neu profunda. Per més que ens sumem a la comunitat europea o festejem pretesos anys commemoratius. Si, aquesta injustícia ens porta a estar morts en vida”. Podriem subscriure aquestes paraules de Jelinek. Els polítics actuaran per partidisme i rèdit polític, però mai per reparar l’enorme injustícia que pesa sobre els morts oblidats víctimes de la manipulació del feixisme, manipulació que encara vol fer-se present i insisteix en presentar les víctimes com a botxins i els botxins com a víctimes.

Comissió en Memòria de les Víctimes
del Feixisme de Ripollet