‘A nivell del poble, vam col·laborar tots i de manera desinteressada’

Antonio Pozo, com molts altres ripolletencs, mai oblidarà la Riuada de l’any 1962 que va patir el nostre municipi. El van avisar per anar a ajudar a un familiar seu que estava en perill i, amb una gran decisió, va intentar
auxiliar a tots aquells que estaven atrapats per l’aigua. Fins i tot va prestar el seu habitatge, al carrer Calvari, per crear una casa de socors i hospedar aquelles famílies que ho havien perdut tot.
Encara avui es pregunta si podia haver fet alguna cosa més. Sempre ha estat vinculat al moviment veïnal de Ripollet i va ser fundador de la primera AAVV al poble.

Revista de Ripollet: Com recordes la riuada del '62 a Ripollet?
Antonio Pozo: Jo vivia al carrer Calvari i alguns que estaven al bar del cinema Cot van venir a dir-me que un familiar meu, que vivia al carrer Maragall, estava en perill. Llavors vam baixar jo, el meu germà i un amic per intentar salvar-lo i l'aigua baixava amb molta força. Ens ajudàvem dels cables elèctrics per arribar a les persones que ens demanaven ajut. Alguns es van salvar, per sort, i a d'altres se'ls va endur el riu. Havia una mare amb dos fills i van morir els tres. A ella i al nen més petit els van trobar prop de la via del tren de Montcada. Era difícil ajudar perquè l'aigua baixava amb materials de cases que es va emportar i també arbres, i no podíem accedir-hi.
RdR: Eren veïns del carrer Maragall?
A.P.: Allà havia una torre i després hi havia habitatges molt precaris que havien construït algunes persones que van arribar a Ripollet des de fora de Catalunya. L'aigua es va emportar totes aquestes cases. També es va emportar una torre construïda on actualment està l'institut Lluís Companys. Era espantós allò que veiem. I tothom va col·laborar molt. A més, recordo que era de nit i un ferraller va portar el seu camió per tenir llum amb els focus. L'aigua ens va deixar totalment nusos i ens va provocar infeccions a la boca i altres parts de cos. Vam estar alguns dies sense anar a treballar.
RdR: Vàreu reaccionar ràpid...
A.P: L'aigua arribava fins a les escales del carrer Sant Enric i encara que baixava amb molta força no vam tenir por, sinó que vam decidir actuar. Volíem salvar al màxim de persones que ens demanaven ajut. L'aigua venia de Sabadell, de Castellar i d'altres pobles. Baixava molta i el riu no estava ben acondicionat. Els arbres van taponar el pont, que era molt petit, i llavors es va desbordar. Avui dia no passaria això.
RdR: Vas prestar la teva casa...
A.P.: Si, a algunes famílies que havien perdut la seva. Al carrer Calvari, on jo vivia, es va crear una casa de socors i es van acollir diferents matrimonis. Havia un passadís molt llarg on dormien i l'exèrcit va portar mantes i altres materials. Jo i la meva dona vam anar a casa del Bernabé Estapé, al carrer Tamarit, on vam estar més d'un mes. Va ser molt traumàtic, no podíem oblidar el que havíem vist i teníem por. Fins i tot la meva dona amb la nostra filla van marxar una temporada al poble perquè estava molt nerviosa.
RdR: Van haver ajuts externs?
A.P.: Va venir l'exèrcit i diferents ambulàncies, però quan es va recuperar l'accés a Ripollet. La carretera propera a l'Aismalibar va estar tallada durant un temps i Santiga també. Però a nivell del poble van col·laborar tots, dins les seves possibilitats, i a més sense tenir en compte les diferències polítiques i de manera totalment desinteressada. El mossèn de Ripollet també es va portar molt bé i a l'antic sindicat es van dipositar els cadàvers. L'enterrament va ser conjunt amb els pobles del voltant.
RdR: I la visita de Franco?
A.P: Molt oportunista. Va ser rebut perquè era Franco. Una cosa és la política i una altra la humanitat.
RdR: Què no oblidaràs mai?
A.P: A més de la pèrdua de la meva família, mai m'oblidaré d'un matrimoni que ens demanava ajut. Ella estava embarassada i no podíem entrar a casa seva. Ara encara et preguntes si podries haver fet més però llavors estaves impotent. També recordo un home que vam treure de casa seva el meu germà i jo. Es va quedar paralitzat i no feia cap esforç per sortir, semblava que esperava que se l'emportés l'aigua.
RdR: Us volien homenatjar...
A.P: Si, ens van cridar des de la parròquia per oferir-nos treball si no teníem feina i volíem donar-nos una medalla però jo no vaig anar a recollir-la. No ho vam fer per protagonisme, sinó perquè s'havia d'ajudar. Sobren totes les medalles perquè les vides no les recuperes.
RdR: Sempre has estat vinculat al moviment associatiu...
A.P: Vaig participar en la fundació de la primera AAVV, la de Sant Andreu, al carrer Casanovas. I després va sorgir la de Maragall. A la de Sant Andreu vaig ser president dues vegades.
RdR: És fort el moviment veïnal?
A.P: Si, però és difícil de coordinar. Jo crec que la Federació d'Associació de Veïns hauria de regular, però cadascuna defensa els seus propis interessos. El treball no és només fer excursions sinó aconseguir beneficis pel poble.

Antonio Pozo, va
prestar el seu ajut
a la Riuada del ‘62

‘Al carrer Calvari, on jo vivia, es va crear una casa de socors i es van acollir diferents matrimonis’

‘Recordo un home
que es va quedar
paralitzat i semblava que esperava que se l’emportés l’aigua’