|
Antonio
Pozo, com molts altres ripolletencs, mai oblidarà la Riuada de
l’any 1962 que va patir el nostre municipi. El van avisar per anar
a ajudar a un familiar seu que estava en perill i, amb una gran decisió,
va intentar
auxiliar a tots aquells que estaven atrapats per l’aigua. Fins i
tot va prestar el seu habitatge, al carrer Calvari, per crear una casa
de socors i hospedar aquelles famílies que ho havien perdut tot.
Encara avui es pregunta si podia haver fet alguna cosa més. Sempre
ha estat vinculat al moviment veïnal de Ripollet i va ser fundador
de la primera AAVV al poble.
Revista de Ripollet: Com recordes la riuada del '62 a Ripollet?
Antonio Pozo: Jo vivia al carrer Calvari i alguns que estaven
al bar del cinema Cot van venir a dir-me que un familiar meu, que vivia
al carrer Maragall, estava en perill. Llavors vam baixar jo, el meu germà
i un amic per intentar salvar-lo i l'aigua baixava amb molta força.
Ens ajudàvem dels cables elèctrics per arribar a les persones
que ens demanaven ajut. Alguns es van salvar, per sort, i a d'altres se'ls
va endur el riu. Havia una mare amb dos fills i van morir els tres. A
ella i al nen més petit els van trobar prop de la via del tren
de Montcada. Era difícil ajudar perquè l'aigua baixava amb
materials de cases que es va emportar i també arbres, i no podíem
accedir-hi.
RdR: Eren veïns del carrer Maragall?
A.P.: Allà havia una torre i després hi havia habitatges
molt precaris que havien construït algunes persones que van arribar
a Ripollet des de fora de Catalunya. L'aigua es va emportar totes aquestes
cases. També es va emportar una torre construïda on actualment
està l'institut Lluís Companys. Era espantós allò
que veiem. I tothom va col·laborar molt. A més, recordo
que era de nit i un ferraller va portar el seu camió per tenir
llum amb els focus. L'aigua ens va deixar totalment nusos i ens va provocar
infeccions a la boca i altres parts de cos. Vam estar alguns dies sense
anar a treballar.
RdR: Vàreu reaccionar ràpid...
A.P: L'aigua arribava fins a les escales del carrer Sant Enric
i encara que baixava amb molta força no vam tenir por, sinó
que vam decidir actuar. Volíem salvar al màxim de persones
que ens demanaven ajut. L'aigua venia de Sabadell, de Castellar i d'altres
pobles. Baixava molta i el riu no estava ben acondicionat. Els arbres
van taponar el pont, que era molt petit, i llavors es va desbordar. Avui
dia no passaria això.
RdR: Vas prestar la teva casa...
A.P.: Si, a algunes famílies que havien perdut la seva.
Al carrer Calvari, on jo vivia, es va crear una casa de socors i es van
acollir diferents matrimonis. Havia un passadís molt llarg on dormien
i l'exèrcit va portar mantes i altres materials. Jo i la meva dona
vam anar a casa del Bernabé Estapé, al carrer Tamarit, on
vam estar més d'un mes. Va ser molt traumàtic, no podíem
oblidar el que havíem vist i teníem por. Fins i tot la meva
dona amb la nostra filla van marxar una temporada al poble perquè
estava molt nerviosa.
RdR: Van haver ajuts externs?
A.P.: Va venir l'exèrcit i diferents ambulàncies,
però quan es va recuperar l'accés a Ripollet. La carretera
propera a l'Aismalibar va estar tallada durant un temps i Santiga també.
Però a nivell del poble van col·laborar tots, dins les seves
possibilitats, i a més sense tenir en compte les diferències
polítiques i de manera totalment desinteressada. El mossèn
de Ripollet també es va portar molt bé i a l'antic sindicat
es van dipositar els cadàvers. L'enterrament va ser conjunt amb
els pobles del voltant.
RdR: I la visita de Franco?
A.P: Molt oportunista. Va ser rebut perquè era Franco.
Una cosa és la política i una altra la humanitat.
RdR: Què no oblidaràs mai?
A.P: A més de la pèrdua de la meva família,
mai m'oblidaré d'un matrimoni que ens demanava ajut. Ella estava
embarassada i no podíem entrar a casa seva. Ara encara et preguntes
si podries haver fet més però llavors estaves impotent.
També recordo un home que vam treure de casa seva el meu germà
i jo. Es va quedar paralitzat i no feia cap esforç per sortir,
semblava que esperava que se l'emportés l'aigua.
RdR: Us volien homenatjar...
A.P: Si, ens van cridar des de la parròquia per oferir-nos
treball si no teníem feina i volíem donar-nos una medalla
però jo no vaig anar a recollir-la. No ho vam fer per protagonisme,
sinó perquè s'havia d'ajudar. Sobren totes les medalles
perquè les vides no les recuperes.
RdR: Sempre has estat vinculat al moviment associatiu...
A.P: Vaig participar en la fundació de la primera AAVV,
la de Sant Andreu, al carrer Casanovas. I després va sorgir la
de Maragall. A la de Sant Andreu vaig ser president dues vegades.
RdR: És fort el moviment veïnal?
A.P: Si, però és difícil de coordinar. Jo
crec que la Federació d'Associació de Veïns hauria
de regular, però cadascuna defensa els seus propis interessos.
El treball no és només fer excursions sinó aconseguir
beneficis pel poble.
|

Antonio
Pozo, va
prestar el seu ajut
a la Riuada del ‘62
‘Al
carrer Calvari, on jo vivia, es va crear una casa de socors i es van acollir
diferents matrimonis’
‘Recordo
un home
que es va quedar
paralitzat i semblava que esperava que se l’emportés l’aigua’
|