Can Grases

Època de construcció: primera meitat del s. XVII.
Tipologia original: Masia.
Ús actual: Habitatge.
Situació: Ctra. de Santiga (prop de Barberà).
Descripció: És un dels dos exemplars supervivents al municipi de masia catalana, una tipologia d’edifici lligada a l’explotació agrària d’una extensió de terreny que s’anomenava mas. En el cas de Can Grases, es tracta d’una construcció de planta baixa més dos pisos datable del segle XVII, provablement ampliada en diverses fases, i restaurada recentment, en 1974, per transformar-la en un confortable habitatge amb prestacions modernes. Tot i així conserva els murs de càrrega originals, bastits amb grans còdols procedents del llit del riu, i els sostres de la planta baixa, resolts amb volta de pedra. També a la planta baixa es conserva la maquinària agrícola (premsa, cubs...) amb que es premsava i transformava la collita de raïm de les terres del mas en vi.
Just davant de la façana principal (dibuix) es disposa un pati tancat amb un mur de pedra, on també dóna una petita capella d’època barroca, de planta rectangular i sostre de teula a dues aigües. L’existència de la capella demostra fins a quin punt les masies, situades fora dels nuclis urbans, podien arribar a ser autosuficients, fins i tot en l’aspecte espiritual.

De portes endins

El primer propietari conegut de Can Grases és Ermenegildo Grases, com testimonia un document de 1667, en el que queda constància de la consagració de la capella de la masia, a llaor de la Puríssima Concepció de la Mare de Déu.
La família Grases, de la que desconeixem la procedència, van vendre finalment l’immoble i tota la finca agrícola el 1838 a la família Pons. Els Pons procedien del poblet de Das, a la Cerdanya, i van realitzar una gran inversió amb la compra de varies finques agrícoles , entre elles Can Grases. Els Pons hi residien des de el dia de St. Joan fins a l’època de verema. La resta de l’any uns masovers tenien cura de la finca.
La riquesa de les terres de Can Grases n’han permès una intensa explotació agrícola (sempre de secà, la majoria de vinya), fustera i hidràulica al llarg dels anys. De fet, eren diversos veïns de la vila els qui conreaven i treien profit d’aquestes terres, pagant un quart de la seva collita a la família propietària. D’això se’n diu conrear en règim de parceria. Pel que fa a l’explotació hidràulica, tenim constància d’una antiga font natural prop del riu (Font del Roure) i d’una mina realitzada el 1888 que portava per primer cop aigua potable al nucli urbà, procedent dels aqüifers subterranis de Can Grasses.
La família Ginesta, descendents directes dels Pons, i que en són els actuals propietaris, van deixar la vivenda de Barcelona per passar a residir permanentment a la masia el 1974.