Divendres a la tarda
- Què fem aquesta nit?
- Hi ha alguna cosa al Teatre?
- Sí, però no sé què fan
- Doncs anem-hi
- Però, què fan?
- No ho sé.
- Hi doncs, anirem així, sense saber que ens tro barem?
- Aquesta és la gràcia, deixar-se sorprendre, de
coses previsibles ja n'està plena la vida

Podria ser una raó per acostar-se al Teatre. N'hi ha de moltes altres, però aquesta no és de les menys importants. Les persones que trien anar al Teatre un divendres de funció a la nit, no sempre surten satisfetes del que han vist (massa pesat, massa llarg, massa curt, massa esperpèntic, massa racional, massa lent, massa ràpid....), però la majoria de vegades si ho fan. La majoria de vegades el que han vist ha estat nou, sorprenent. La majoria de vegades han trobat una idea, una frase, una situació, un so, un moviment, que els ha captivat, que els ha cridat l'atenció i els ha fet enganxar-se a la butaca fins que la funció o el concert ha acabat.
No sempre sabem la raó per la que passa això, però si tinguéssim un focus dirigit al pati de butaques cada pocs segons descobriríem un lleu somriure en la cara d'algun espectador. No són grans rialles (de vegades, sí), ni són accions generals (de vegades, també) són gestos particulars que demostren que allò que passa a l'escenari ens és proper, té alguna cosa a veure amb nosaltres.
I, el més sorprenent de tot, és que això passa fins i tot quan no ens ha agradat l'espectacle. Perquè descobrir que ens agrada i que no per nosaltres mateixos, al marge del que hagin pogut dir els diaris, les revistes o la televisió, també és una sorpresa. Del Teatre mai surts amb la sensació d'haver perdut el temps, sinó amb la impressió d'haver descobert coses noves.
Sorprenent, veritat?

Associació d’Espectadors
del Teatre del Mercat Vell