“Estan molt pendents de nosaltres, són els nostres àngels de la guàrdia”

La situació política i social a Veneçuela a donat molt a parlar en els darrers mesos. La voluntat de molts ciutadans d’enderrocar al president Hugo Chávez, la convocatòria d’eleccions anticipades i les manifestacions multitudinàries que han acabat amb vessaments de sang han marcat aquest país. Però més enllà de la informació que ens ha arribat està la situació real, que coneix molt bé la Rosario Cuevas. Ella és una religiosa que està desenvolupant un treball social a un dels barris més pobres de Caracas i cada tres anys torna a Espanya per visitar la seva família, que viu a Ripollet.

Revista de Ripollet: Quina és la seva feina a Caracas?
Rosario Cuevas: Treballo a una escola de Fe i Alegria, que es van construir als barris populars de Llatinoamèrica. Jo visc a Caracas però treballo a Petare, un dels barris més pobres de Veneçuela, que envolta tota la ciutat de Caracas i on viuen els que no tenen lloc a la societat. Són barris marginals de gent molt humil i hospitalària, encara que amb la situació de violència que viuen no t’obren les portes immediatament, com fa uns anys. Jo, amb d’altres religioses, treballem a una escola en que hi ha 1.700 alumnes dividits entre el torn de matí i de tarda.
RdR: És mestra?
R.C: Ara estic al capdavant del personal que treballa a l’escola. Abans sí que era professora de pre-escolar però quan vaig arribar les places ja estaven cobertes. De tota manera és difícil trobar-me a l´escola perquè també formo part de la Pastoral Social i vaig a visitar alguns malalts, tant si són catòlics com si no, això o ho tenim en compte. Els hi ajudem econòmica i moralment i ja s´han acostumat a la nostra presència, els dies que no hi anem pregunten si estem malalts. És difícil accedir a les seves cases perquè viuen als turons i has de pujar per escales que han construït ells mateixos.
RdR: Quina acollida us han donat?
R.C.: Tenim molt bona relació amb tot el barri i quan hi ha brots de violència estan pendents de nosaltres. Al principi era estrany perquè vivim a uns carrers molt estrets i sempre ens preguntaven a on anàvem. Jo pensava que eren molt curiosos però després em van dir que era per avisar-nos si hi havia baralles. Són com els nostres àngels de la guàrdia. Allà, a partir de les 7 de la tarda és millor no estar al carrer perquè hi ha baralles entre bandes. La casa on vivim està oberta tot el dia però tanquem a la nit i si hi ha enfrontaments truquem a la policia.
RdR: També visita a presos...
R.C.: Si, els dissabtes vaig a un centre penitenciari amb grups d’estudiants i altres membres de l’ONG Justícia i Pau. La situació a les presons és molt dura i el que fem és anar a parlar amb els presos. Hi ha un jove de Barcelona que quan torni la seva mare no el coneixerà perquè ha envellit molts anys. També hi ha un altre de Tarragona, de Valladolid,... Tots ells estan a la presó perquè han traficat amb drogues. Jo visito a tots però quan hi ha algun espanyol em fa nostàlgia. Al principi no volia anar a la presó però ara, els dies que no hi vaig, ho passo malament.
RdR: Ha tingut por alguna vegada?
R.C: Moltes perquè he vist coses molt desagradables. Per exemple, el dia de la Mercè és el dia dels presos i vam anar amb el cardenal a visitar els diferents pavellons. Al final de la visita ens van mostrar on dormen i encara que ja m´havien explicat que estan en condicions pèssimes, no m’ho havia imaginat tan malament. Pots parlar amb ells però ho has de fer amb molta cura perquè sempre hi ha gent que t´està escoltant, els mateixos que treballen a la presó.
RdR: Ho feu de manera voluntària?
R.C.: Si, només ens costa el desplaçament, que has d’agafar el metro i dos autobusos però et dona satisfacció perquè des que entres per la porta estan mirant per si vas a visitar-los. No tot són penes.
RdR: On ha estat abans?
R.C.: Vaig estar 4 anys a Bèlgica i a Guinea Equatorial, on van demanar voluntaris per treballar dos mesos i al final vaig anar 2 anys seguits. Va ser una experiència molt bona i a totes les que vam anar a Guinea ens van enviar després a Veneçuela, malgrat que són països molt diferents. Tinc ganes de tornar, jo ja he visitat a la meva família i ara vull tornar a la meva feina, a la meva casa.
RdR: Quines coses l´han sorprès?
R.C: Allà les dones són molt netes i es cuiden molt. Els nens també, van molt polits a escola. És un dels països en que es venen més cosmètics. No pots creure que han sortit de la barraca on viuen. Moltes passen a les 6 de la matinada molt arreglades i tornen a la nit, es treuen la roba polida i es posen a fer el dinar pel dia següent. Fan de mare i de pare.
RdR: Com ha viscut la situació política?
R.C.: Amb molt de dolor i tristesa perquè sempre hi ha sang. Al centre de Petare és on es reuneixen per anar a Caracas a manifestar-se. Jo he estat en manifestacions pacífiques però no en les de la capital. La situació és molt difícil i i si no tenen feina fan manualitats i les venen per poder subsistir. Tenen la il·lusió que les coses dolentes ja passaran i vindran situacions millors.

Rosario Cuevas,
religiosa missionera
a Veneçuela

Les dones sempre van molt arreglades i no pots creure que hagin sortit de la barraca
on viuen

Tenen la il·lusió que les coses dolentes ja passaran i vindran situacions millors