‘Quan s’acaba vénen a fer-te petons i a demanar-te que no marxis’

La majoria, quan arriben les vacances, només pensa o quin país nou pot descobrir o la diversió i el relax que trobarà en el seu destí estiuenc habitual que pot ser la platja o la montanya. La Mireia Domènech té 19 anys i ella les vacanes les passa en un lloc poc habitual: el Raval de Barcelona. Ella prefereix dedicar les vacances de l’agost a donar diversió i “carinyo” a uns nens que viuen unes circumstàncies bastant diferents a la seves. A l’hivern és monitora d’un esplai de l’Eixample, a l’estiu canvia totalment de contexte i es trasllada al Raval. Dues realitats ben diferents.

Revista de Ripollet: Per què has decidit dedicar les teves vacances a fer de voluntària en un esplai del Raval?
Mireia Domènech: Perquè sempre m'ha tirat això d'ajudar a la gent. I en aquest cas, al Raval, és gent que ho necessita de veritat. A l'hivern faig de voluntària en un altre esplai amb nens de l'Eixample, i també m'agrada molt, però el cert és que allà els nens no tenen tantes necessitats.
RdR: És el primer estiu que dediques a l'esplai del Raval?
M.D: No, de fet és el segon anys.
RdR: I què t'aporta una experiència així?
M.D: En treus moltes coses bones, aprens moltíssim dels nens. Una experiència així et fa plantejar moltes coses. En el meu cas he après a valorar molt més la família perquè en molts casos aquests nens tenen el pare o la mare lluny, en un altre país, o bé per altres circumstàncies no tenen els dos pares amb ells. Llavors valores la importància de tenir al família a prop i unida.
RdR: I quines activitats feu a l'esplai?
M.D: Dos dies a la setmana anem d'excursió, fem tallers, ens dutxem tots amb la manguera, jocs i també anem a la piscina perquè molts d'aquests nens no saben nedar.

RdR. I quines diferències hi ha entre l'esplai de l'Eixample i el del Raval?
M.D: La psicologia és la mateixa, són nens. A tots els has de motivar i treballar perquè els hi agradin els jocs i les activitats que els hi plantegis. També has de participar-hi i involucrar-t'hi. D'altra banda, però, el context també els marca molt. Per exemple, els nens de l'Eixample no es conformen amb poca cosa, a casa tenen de tot i tot tipus de joguines. En canvi al Raval es conformen amb poc, en el sentit material de la paraula. Al Raval també t'agafen molt més carinyo i et valoren molt més. Quan has passat 15 dies amb ells et donen petons.
RdR: Què t'han ensenyat els nens del Raval?
M.D: Altres realitats i altres maneres de viure. També tradicions diferents, maneres de cuinar d'altres països, paraules i cultura.
RdR: I quan han passat els 15 dies quina valoració en fas de les teva feina al Raval?
M.D: La part negativa és que amb 15 dies no aconsegueixes tot el que t'agradaria. Hauries volgut que haguessin après hàbits d'higiene, de comportament... A més surten d'aquí i arriben a casa seva, on en la majoria de casos, hi ha una realitat absolutament diferent. Però sí que aconsegueixis que quan et venen a demanar quelcom et diguin si us plau i gràcies. Milloren una mica i són una mica més feliços. S'ho han passat bé i han marxat amb un somriure. I sobretot ets feliç quan et diuen que s'ho han passat bé i que no volen marxar.
RdR: Què és el més difícil?
M.D: Que et facin cas perquè estan acostumats a fer el que volen. No et veuen com el guia. Costa que et respectin i, a vegades, t'insulten. Això t'enfonsa una mica. Però t'animen a seguir altres coses com que vinguin i et facin un petó.
RdR: Què és el que més t'ha sorprès com a monitora dels nens del Raval?
M.D: El primer que jo venia de l'Eixample i allà et fan molt més cas. Que passessin de mi. Després quan et tenen més confiança i t'expliquen com viuen, que són un munt de germans i cosins vivint a la mateixa casa. Com viuen t'impacta.
RdR: I algun cas que t'hagi colpit especialment?
M.D: Una vegada vam castigar dos nens perquè es portaven molt malament sense anar al Telepizza. Els vam deixar en una classe perquè reflexionessin. Quan vaig entrar estaven jugant i els vaig preguntar a què jugaven. Em van contestar que eren dos traficants de cocaïna i que els estava perseguint la policia. Tenien només 8 anys. Un altre cas que em va colpir força va ser un nen que trobava a faltar molt el seu pare, feia set mesos que no el veia perquè estava tancat a una presó de Perú.
RdR: Recomanaries la teva experiència?
M.D: Jo la recomanaria, a vegades ho passes malament però els nens t'ho agraeixen molt. Quan s'acaba a vegades ploren i venen a fer-te petons i a demanar-te que no marxis.

Mireia Domènech, monitora d’esplai d’un grup de nens del Raval

Al Raval t’agafen més carinyo i et valoren molt més, quan han passat els 15 dies et donen petons

El més difícil és que et facin cas perquè estan acostumats a fer el que volen