Passejar, veure i mirar
És
curiós. Quan passem pels carrers del nostre poble no ens adonem
de la quantitat d'història que tenim al voltant. La veiem, però
no la mirem. M'hi ha fet pensar la secció d'aquesta Revista anomenada
"Les dues cares de la façana", un espai molt encertat
on se'ns descriu arquitectònicament edificis antics del poble,
adjuntant una breu història dels que van ser els seus propietaris.
Quan ens parem a llegir l'article, busquem la imatge d'aquella casa
en la nostra memòria i ens sorprenem a nosaltres mateixos pensant
la de vegades que hi hem passat per davant sense molestar-nos en fixar
la mirada en alguns dels detalls d'aquestes façanes carregades
d'històries anònimes. És el cas de moltes de les
cases que encara s'arrengleren a la banda dreta tot baixant el carrer
Calvari. O la de la 'misteriosa' casa que durant dècades va coronar
el Parc Maria Lluïsa Galobart, nom d'una de les persones que van
habitar aquella majestuosa mansió d'estiu. I diem misteriosa
perquè va estar molts anys en runes, mig esfondrada, amb aquella
pàtina estranya que el temps diposita a les coses abandonades.
Igual passa amb l'antic Casino, a cavall entre el carrer del Sol i el
carrer Verge de la Salut. El que ara identifiquem com unes parets velles
amb finestres cegues resulta que va ser un dels centres socials ripolletencs
més importants de la primera meitat del segle XX. Ara recordo
la casa de Pedra, al carrer Balmes. Vaig tenir l'oportunitat d'entrar-hi
un parell de cops fa molts anys i la imatge que em queda és com
la d'un castell, amb estances molt amples, escales llargues, una sala
de jocs per nens, parets gruixudes i una olor molt particular, com de
flors. Aquesta casa no va tenir tanta sort com d'altres (poques) que
encara podem veure dretes als nostres carrers. Val la pena fixar-nos
en aquestes 'dues cares de la façana', per saber posar noms i
cognoms a les cases, per entendre-les com un bagul de records anònims
i, sobretot, per aprendre a respectar-les.
Alir