Les petites coses de cada dia
Llegeixo amb interès el reportatge publicat en aquesta Revista la setmana passada sobre el funcionament del Centre de Dia per a gent gran. El factor temps (fa vuit mesos que es va inaugurar) serveix per mirar les coses amb certa distància i avaluar-les. En el cas del Centre de Dia, sembla que tot va força bé, tot i que queden per polir algunes mancances que en vuit mesos ja haurien d’haver quedat resoltes. És el cas del transport dels seus usuaris o de l’assistència mèdica ‘in situ’. Però el que més m’ha sobtat és la demanda que hi havia de servei de perruqueria, una demanda que, per cert, ja ha quedat satisfeta. Això em fa recordar un dels curtmetratges que formen part del polèmic (i molt recomanable) documental Hay motivo. Era el que firmava la directora Isabel Coixet, dedicat a la precària situació que passen molts dels nostres avis. El personatge protagonista era un jove observador de les petites coses de cada dia, que havia detectat com en els últims anys les dones del barri ja no anaven tant a la perruqueria. Abundaven els cabells blancs en detriment dels rejovenidors tints. Les minses pensions a les que continuen condemnats els nostres jubilats obliguen a retallar en luxes. Per això m’ha agradat que les àvies del Centre de Dia hagin demanat tenir perruqueria. Tindran la cara colrada d’arrugues, els óssos mòlts per l’artrosi i la butxaca castigada per unes pensions que fan riure, però la dignitat no es perd mai, sobretot amb un cap ben arreglat.
Alir