Cal Meros o Mero

Època de construcció: finals segle XIX
Tipologia original: vivenda i botiga
Estat actual: Seu de la Societat Coral “el Vallès”
Situació: Plaça de Can Clos
Descripció: Aquesta casa destaca per la bellesa de les seves proporcions, sobretot de la façana. Una famíla menestral la va aixecar entre finals segle XIX i principis del segle XX, distribuint la vivenda al primer pis i deixant l´espai de la planta baixa per a obrir un negoci que regentaria la propia família : una botiga de queviures. L´estructura de l´edifi és la típica de murs portants fets de maó i pedra i amb biguetes i revoltons. La façana, totalment simètica, compta amb tres obertures a la planta baixa, enmarcades amb motllures, i tres obertures al primer pis, dos d´elles balcons. Corona la casa un frontis de perfil moldejat amb formes noucentistes i tres esculturetes de motius vegetals en forma de pinyes de pi. Actualment hi ha en aquest frontis un mosaic de ceràmica amb l´emblema dels Cors Clavé, als quals pertany la Societat Coral “el Vallès”, actual propietària de la casa.

De portes endins

Els baixos d´aquesta finca contenien fins a mitjans segle XX una antiga botiga de queviures. Aquest tipus de comerços eren molt diferents dels supermercats que hi ha repartits pel Ripollet actual. Molts dels productes es venien a granel, com els cereals o les llegums, disposats en sacs; o com el vi, que calia anar a buscar amb un porró de casa i que la dependenta, la Dolores, o la seva filla Carmeta, omplia amb el vi d´alguna de les botes guardades al celler, en una casa colindant. La botiga era també tocineria, perquè venien tot tipus de productes procedents del porc. Els porcs els compraven a algun pagès del poble i les dones de la família, després de dur-los al “matadero” de la Rambla (situat on ara hi ha el Centre Cultural) en feien tot seguit botifarres, llardons, cansalada... i tot tipus de derivats que després venien a la botiga. Cal Meros era, juntament amb Cal Tano (carrer del Sol) els comerços que proveien de menjar el centre del poble.
De la Carmeta, la filla de la família propietària, s´explica que de tant en quan se li girava una mica el cap, i que algun cop va espantar els veïns intentant tirar-se daltabaix de la finestra del primer pis de la casa. A mitjans segle XX la casa passà a mans d´una altra família, que va tancar la botiga. Més tard la Societat Coral “el Vallès” la va convertir en la seva seu, i fins ara la conserva en molt bon estat.