Can Clos

Època de construcció: segle XVII
Tipologia original: Casa de pagès
Estat actual: Desapareguda
Situació: Plaça de Can Clos
Descripció: Aquesta casa pairal, enderrocada la passada dècada per a fer arribar el carrer dels Afores fins a la plaça que duu el seu nom, pot enganyar pel seu aspecte humil o vulgar. Aquesta finca era propietat d'una de les famílies terratinents i pageses amb més propietat de tot Ripollet: els Clos. Aquest llinatge comptava amb una masia als afores, encara molt més antiga (anomenada per això Can Clos Vell) hores d'ara també desgraciadament desapareguda. S'explica que els Clos, en una època de moltes guerres, el segle XVII, van decidir de fer-se una vivenda al protegit casc urbà. La bastiren amb totes les estances necessàries per a la vida a pagès: cavallerissa, paller, graner, varies dependències per al premsat del raïm i l'obtenció i fermentació del vi, i l'esplanada del davant (actual plaça) que els feia les vegades d'era. Tota l'estructura murària de l'edifici era de maó. Si n'observem el dibuix ens podem fer una idea força propera de l'aspecte de les vivendes del Ripollet anterior al segle XIX, en que l'aspecte funcional ho era tot, i la decoració i les parets i angles estrictament rectes no existien.

De portes endins

Aquesta casa amaga una història de la que el poble n’ha fet quasi una llegenda. Fa referència al seu darrer habitant, Ezequiel Clos i Fatjó, l’últim de la nissaga Clos -una família que va viure en aquesta casa des del segle XVII-. Hereu d’una important fortuna, Ezequiel, que es va llicenciar en dues carreres, patia alguns desequilibris mentals. L’origen de la seva bogeria és tot un misteri, però els rumors que circulen pel poble apunten una decepció amorosa. Es clar que hi ha qui defensa que va ser un minyona la que el va enverinar, amb petites dosis, que anava barrejant amb els menjars. El destí, tot sempre la rumorologia popular, d’aquesta minyona i dels qui formaven part del complot que volia acabar amb el seny de l’Ezequiel i així poder-se quedar amb la seva fortuna, és una altra història. Diuen que tots els implicats van acabar morint de forma violenta. El pobre jove Clos va acabar sent tancat en una institució mental, però en va sortir i va tornar a Ripollet. No obstant, diuen que van tornar-lo a venir a buscar, en plena nit, i sense fer soroll, per evitar les protestes dels veïns. El poble va sortir a defensar aquest ripolletenc, era molt estimat, i els del sanatori se’n van anar amb les mans buides.. Va viure a la casa dels seus avantpassats fins l’any 1949. Sempre sota la vigilància i la cura d’en Xapa. L’Ezequiel era molt conegut al poble, als infants els agradava empaitar-lo i, fins i tot, entraven a casa seva. El jove Clos no els feia cap mal, i l’únic que els demanava era una cigarreta.