‘En l’art la clau està en mirar, i a partir de la mirada arribarem a rebre’

La mirada com a eix fonamental per entendre l’art i, a partir d’aquí, sentir. Aquesta és la idea que defensa el pintor Josep Guinovart. Un artista total profundament compromès i crític amb la societat que ens envolta. En mig d’aquest món caòtic, Guinovart ha volgut acostar-nos el mar al Ripollet per fer-nos recuperar de la nostra memòria el blau d’un record viscut o anhelat.

Revista de Ripollet: Per què memòria del blau?
Josep Guinovart: No és més que tot aquest mar de memòria, tot aquest mar que tots portem a dins. És aquest mar que passa que passa per moltes situacions de la trajectòria de la persona, tots tenim un pensament sobre el mar. És aquest mar subjectiu, no és el mar de tornar-se bronzejat, és el mar de la contemplació, el mar fa pensar, com el foc. Tota aquesta trajectòria que avarca un moment de l’individu, inclús aquest mar del que mai l’ha vist.
RdR: Què té el mar per vostè que li hagi volgut dedicar una exposició?
J.G.: Jo he viscut a Castelldefels però el però el primer mar que vaig conèixer va ser el de Tarragona. No és que tingui una idea del mar diferent a la que tenen els altres, però el pintor, el músic i el poeta el tradueixen amb el seu llenguatge i el que no té la capacitat d’utilitzar un llenguatge, té la capacitat de rebre de l’autor una sèrie de situacions. En definitiva, el pintor, no perquè tingui molts recursos sinó perquè les seves vivències són múltiples, intenta sempre portar allò que sent a la confrontació amb l’espectador.
RdR: I en aquest confrontació, creu que l’espectador entén allò que li vol transmetre?
J.G.: No és tracta d’entendre, és una qüestió de sentir. És un error plantejar la pintura, la música o la poesia per entendre. Què vol dir entendre música? seria aquell que sap les notes, però això no és necessari perquè tú pots portar la partitura; per tant, l’art no s´ha d’entendre, s’ha de sentir. Les preguntes, doncs, són unes altres, si una obra et fa sentir o no, si estàs obert o no. A la pintura és un element fonamental la mirada, quan més mirem, més hi entrarem. És un aprenentatge on cada llenguatge té la seva tirania, la seva necessitat, és a dir, tu has de llegir la poesia, has d’escoltar la música i has de mirar la pintura.
RdR: Vostè que els hi diria a tota aquella gent que mira una obra d’art contemporani i pensa que no l’entén?
J.G.: Hi ha gent que està més predisposada a un altre tipus de llenguatge. Quan una persona hem pregunta: hi això què significa? jo els hi responc que s’acostin i ho mirin bé, que vagin com van els nens, sense prejudicis, s’hi ha d’anar de bona fe. És cert que de vegades et poden donar gat per llebre, en tot passa, depèn de la propaganda, dels interessos de mercat... però la clau està en entrar a mirar, i a partir de la mirada arribarem a rebre. És com aquell que un dia mira una posta de sol, quanta gent hi ha al món que no miren una posta de sol?
RdR: Però en els temps que corren tot això que diu és molt difícil, no tenim temps per a res.
J.G.: No tenim temps, vivim amb un ritme amb el qual és molt complicat tenir temps, és un moment molt materialista, tanmateix, no hem de tenir por de parlar de l’espiritualitat. L’home en aquests moments està sotmès als espais de consumisme, per això passa el que passa. És un moment molt caòtic, és demostra en la política, estem vivint un moment de molta regressió, l’individu pateix una manipulació tremenda.
RdR: Per això ha volgut fer una mostra a Sitges sobre la guerra d’Iraq?
J.G.: És tracta d’una exposició que té dues parts, una part sobre el mar i una altra que es refereix a l’Irak. És una mostra que està dins d’aquest compromís que jo crec que és essencialment necessari, aquesta consciència que jo crec que té tot artista. No per fer un pamflet, però és un motiu que actualment ens ha de sensibilitzar molt per veure precisament a on estem, és a dir, en mans de la mentida, en mans de la distorsió. La guerra ha estat innecessària, amb això no vull dir que defensi a Saddam, però quants dictadors hi ha al món? el que succeeix és que no hi ha petroli i a l’Iraq sí.
RdR: Creu que els intelectuals comparteixen amb vostè aquest compromís?
J.G.: Hi ha molts que sí, el gran drama és que vivim en una societat molt hipotecada. Desgraciadament aquest capitalisme salvatge ha hipotecat a tothom, té la capacitat de canviar a l’individu i crear-li necessitats materials, que la gent se senti miserablement propietària, però en el fons no s’ha de confondre tot aquest espai de materialisme amb la felicitat. No obstant, el sistema ha creat una màquina que és molt difícil de parar. Cal que la gent prengui consciència de les seves limitacions, cal que vegi que això no porta a res. Crec que estem arribant al límit perquè sortir d’aquesta hipoteca és molt difícil, fins que l’home no es plantegi a què estem disposats a renunciar, seguirem patint aquesta situació. No podem creure que som molt rics, quan realment som molt pobres. Sortir del sistema suposa la marginació perquè no s’han establert alternatives clares. Això ens afecta a tots però jo sempre dic que no s’ha de perdre mai el criteri crític.
RdR: Tornant a la seva pintura, com definiria la seva trajectòria pictòrica?
J.G.: Em trobo en un moment on tinc un gran camí viscut al darrera però és que jo sóc una mica nòmada, se per on vaig però tampoc tinc tanta seguretat per dir a on vull arribar. La persona que té massa seguretat és aquella que creu que té la veritat i amb això jo no hi crec massa. Un dels camps més possibles per la creativitat són els espais de la inseguretat.
RdR: Però això angoixa...
J.G.: Sí però l’art també es mou en una dualitat de passar de l’angoixa al goig, és una constant situació d’espais d’angoixa i d’espais de satisfacció. Hi ha un dia que et lleves i penses que no vals per a res i te’n vas a dormir pensant que ets molt bo, segurament no és veritat ni una cosa ni l’altra. Una altra de les coses importants és que va errat aquell que pensa que ja ha arribat a on volia.

Josep Guinovart, pintor

‘El pintor intenta sempre portar allò que veu a la confrontació amb l’espectador’