Torna la censura?
Avui reflexionem sobre l’onada d’hipòcrita puritarisme que ens arriba des de l’altra banda de l’Atlàntic. Des d’aquí, la polèmica creada després que la cantant Janet Jackson hagi ensenyat un pit davant 90 milions de persones ens pot sonar a broma americana. Molts haureu dit allò de “què exagerats que són aquests americans...”. Però més enllà de valoracions tòpiques, parem-nos a pensar si és normal que una societat que es considera la més avançada del món s’escandalitzi per una situació com aquesta, estigui o no preparada. Suposem que no és gaire normal, i el pitjor de tot són les conseqüències. La gala dels Grammy (els Òscars de la música) va ser transmesa per televisió amb cinc minuts de retard perquè així els realitzadors tinguessin temps de retallar-editar-pixelar-emmudir qualsevol comentari i/o imatge “fora de lloc” (fora de lloc pels americans, és clar). I el mateix faran amb la cerimònia dels Òscars (pobre Michael Moore, que cru ho tindria aquest any per dir totes les veritats que va escopir l’any passat contra el president Bush!). Això només té un nom: censura, les antípodes de qualsevol societat que es consideri plural. No ensenyem un pit per televisió, perquè és pornografia, però si podem programar Rambo en horari infantil, perquè això només és cinema...Al nostre país no hem arribat a aquests extrems, però si que creiem que sovint les cadenes de televisió ens prenen a tots plegats com si fóssim un ramat de bens. ‘Teleporqueria’, ‘debats’ sobre qui s’ha anat al llit amb qui, programes de testimonis amb personatges manipulats sorgits del lumpen més fosc de l’Espanya profunda. La ‘cultura de masses’ entesa al peu de la lletra és la millor anestèsia perquè la gent no pensi, que s’ho empassi tot sense reflexionar, que funcioni mecànicament. Sovint la resposta més simple a aquesta ofensiva és apagar la tele.
Alir