‘Si haguéssim estat afiliats a sindicats, no hi hauria història’

Francisco Enciso, veí de Ripollet, va començar a treballar a la fàbrica Mir Miró al 1970, i hi va estar fins que aquesta va tancar, al 1982. En esclatar el conflicte, formava part del comitè d'empresa i del comitè de lluita. Va ser testimoni directe i protagonista d'una història que va sacsejar la Catalunya de la transició. Ara ha decidit explicar tot el que va passar perquè ningú oblidi i ho coneguin les generacions futures.

Revista de Ripollet: Per què ha decidit explicar ara el que va passar a la fàbrica Mir Miró entre 1981 i 1982?
Francisco Enciso: Perquè un grup del COP vam pensar que el motiu de la lluita de Mir Miró, la defensa dels llocs de treball, encara és vigent. I també perquè Mir Miró va ser un referent a Catalunya per la nostra manera de fer les coses, les decisions eren assembleàries, no hi havia quasi afiliació sindical, i això vol dir que ningú ho podia controlar. Nosaltres pensàvem que la maquinària era moderna, i amb una inversió es podien haver salvat més de la meitat dels llocs de treball, però l'empresari que li va tocar aquesta fàbrica de rebot, no estava interessat ja en el negoci. El conflicte de Mir Miró va ser social i polític.
RdR: El conflicte de Mir Miró, diu que encara té vigència. Aquests dies hi ha multinacionals, com Samsung, Philips o Nissan que també estan deixant molta gent al carrer. Però suposo que el context polític de llavors, la transició, és molt diferent al d'ara?
F.E: Jo crec que ara estem pitjor que abans. L'any 1982, el primer ajuntament democràtic que hi va haver a Ripollet, que era del PSUC, es va ajuntar amb la dreta i tots junts van assetjar el poble. Això ja ens va fer pensar que el canvi que havia d'arribar després del franquisme, tardaria.
RdR: Perquè és tan important aquest conflicte en concret. Quines peculiaritats té que el diferenciïn d'altres mobilitzacions i protestes laborals? El fet que les decisions fossin assembleàries?
F.E: Si nosaltres haguéssim estat afiliats als sindicats i haguéssim acceptat diners a canvi del lloc de treball no hi hauria cap història i la Mir Miró hagués tancat com moltes altres empreses del país. Però nosaltres, des del principi, quan ens van presentar el primer d'expedient de regulació, ens en van arribar a presentar quatre, vam defensar els nostres llocs de treball. Crèiem que amb una inversió es podia continuar treballant. La diferència més important és que vam fer coses que, d'haver estat afiliats a un sindicat, no haguéssim pogut fer.
RdR: Per què hi havia tanta poca afiliació sindical?
F.E: Perquè els sindicats són poder polític. I des d'un bon principi el que van voler és situar-se en el millor lloc possible al costat del poder.
RdR: I creus que això continua sent així?
F.E: Això no ha canviat. Els sindicats mai han defensat els llocs de treball.
RdR: Creus que la mobilització que hi va haver a Mir Miró és podria repetir o va ser un moment excepcional?
F.E: Això no es podria repetir en una altra època i amb unes altres persones.
RdR: Què ha estat el més difícil d'explicar en el llibre?
F.E: Ha sortit un llibre d'on no hi havia res. Hi havia algunes carpetes, però sempre parlava del mateix, de l'abans i el després de la vaga general. I perquè la gent ho pogués entendre no tenia els suficients elements per poder treballar. I no vaig tenir cap altra opció que anar a l'hemeroteca de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigar. I també vaig buscar informació als diaris sobre el cas de Banca Catalana. Per el capítol de Banca Catalana vaig necessitar tres mesos. I després gent del COP també van fer moltes correccions. I també vaig comptar amb l'assessorament d'un historiador. Ha quedat bé perquè està situat en un context.
RdR: Què creus que pot aportar aquest llibre? Pot tenir interès per tot l'espectre d'edats?
F.E: Sempre hem tingut clar que aquest llibre el podia llegir tothom, tingui l'edat que tingui, i entendre el que va passar. Quin era el paper dels sindicats, quin va ser el paper del primer ajuntament democràtic, perquè va tancar. Vam perdre els llocs de treball però vam guanyar en solidaritat, en conèixer gent, en saber que vam defensar els nostres llocs de treball. Si ara lluitéssim com l'any 82 no sé si estaríem on estem perquè aquestes lluites s'han perdut.
RdR: És per tan un homenatge a tota aquesta gent que va protagonitzat aquesta lluita sindical?
F.E: Sí, el mateix llibre ho diu. És un homenatge a tota aquesta gent que en el transcurs d'aquests 20 anys s'han quedat pel camí.
RdR: Has parlat amb alguns d'ells, has recollit els seus testimonis?
F.E: Sí, he parlat amb alguns d'ells com el Wenceslau Soler, que va tenir un paper important aquell dia, o el César Martínez que el van detenir. Amb qui no he parlat és amb l'alcalde de llavors, el Carles Farré.
RdR: Per què no?
F.E: Per la prepotència amb que va governar i la forma de fer les coses aquell dia. Aquest llibre hauria de tenir subvenció i no en té. Vaig enviar invitacions a tots els regidors i l'alcalde per venir a la presentació de llibre i no ha contestat ningú.

Francisco Enciso, autor del llibre ‘Todos o Ninguno. Mir Miró: 20 años después’

‘El primer ajuntament democràtic es va
ajuntar amb la dreta i van assetjar el poble’