|
Secularitzats? |
|
En
pocs dies la religió ha tornat a ocupar un lloc important als
noticiaris i les tertúlies radiofòniques. Han arribat
notícies des de punts diferents, una de l'Estat espanyol i l'altra
de la República de França. No sé ben bé
quina de les dues tenim més present al cap, si en tenim alguna.
Des de les cúpules de l'Església espanyola es tornava
a saltar al 'ring' mediàtic amb la darrera Pastoral Familiar,
on es tractava novament de "desviades" a les persones homosexuals.
Després de la pluja de crítiques, l'arquebisbe de Toledo
apareixia al diari La Razón argumentant que l'Església
no havia d'amagar les seves creences ni enfocaments morals vers realitats
humanes i socials. El punt, és que aprofundia en el debat que
arriba, justament, des de França: la laicitat i la creixent privatització
de la religió, totes dues en forma de vels i sota crítiques
de diversos sectors musulmans. Ara cau de la figuera, o ens ho fa veure,
l'arquebisbe. Que durant el darrer segle a Europa la religió
ha passat de ser quelcom públic i opinable a ser una opció
personal i privada, no és pas cap misteri. I la promulgació
d'estats aconfessionals i laics, ha anat de la mà (a França
fins i tot havia estat abans). A l'Estat espanyol la Constitució
sempre és un bon lloc on agafar-se per defensar les quotes de
poder: la Constitució reconeix un estat aconfessional però
"no reconoce un Estado confesionalmente laico, que cercena dicho
derecho, cuando lo religioso lo reduce al templo, al culto o las sacristías,
es decir, a la esfera de lo privado y de lo íntimo", deia
l'arquebisbe. Que la Carta va fer curt i punt. Que no van cedir tant
espai com ens pensàvem. Que encara tenen coses a dir i no estan
tan lluny de Palau. Alir |