"Cal trencar tòpics: la cançó d'autor pot arribar a qualsevol lloc"

Feliu Ventura i la seva banda ens van visitar el passat divendres al Teatre Auditori per presentar-nos el seu nou disc, Barricades de paper (Propaganda pel fet! -2003). Li vam robar una estoneta mentre els companys acabaven de carregar la furgoneta, després del concert de Ripollet, on arribà amb un disc que ha despertat força interès entre el públic i que ja ha presentat al C·A·T i al Luz de Gas de Barcelona. Amb un humor fi, a voltes tímid i sempre ben clar a l'hora d'explicar-se, el cantautor de Xàtiva ens fa cinc cèntims de la seva trajectòria i la seva passió: pujar a un escenari a cantar.

Revista de Ripollet: Explica'ns d'on vens i com es desperta el teu interès per la música.
Feliu Ventura: Jo sóc de Xàtiva, capital de La Costera, a les comarques centrals de València. Al meu poble sempre hi ha hagut molt moviment cultural, i jo des de menut he sentit els vinils de casa: tant música clàssica com cançó d'autor catalana, que en teníem molta. Això, i el meu interès per la poesia, em va portar a escriure les meues pròpies lletres primer, i després cantar-les: és una bona manera de llegir-les perquè arriba a molta gent.
RdR: I d'aquí als escenaris...
F.V: Primer ho feia per a mi, perquè és un plaer, el que passa és que la gent ho va escoltar i un té un poquet de vanitat i acaba ensenyant algunes cançons... "Això ho has de gravar!", em deien... Al 96 vam fer la primera maqueta, que va arribar lluny. Al principi tenia molta influència de la cançó d'autor dels 60, però de seguida vaig veure que calia actualitzar-la per a no caure en la imitació. En definitiva, però, la cançó era el llenguatge que volia utilitzar.
RdR: El teu nou disc ha estat una sorpresa per al públic i la crítica. Què hi ha de nou?
F.V: Amb el primer disc, Estels de tela, vam intentar definir com volíem fer aquest què. Va ser una producció molt estàndard i senzilla, i em vaig adonar que tenia el 'què' i el 'com' per separat. A Barricades de paper hem aconseguit unir-ho. No vull però que la gent pensi que la cançó és 'sosa', perquè tot i que sovint el gènere té una alta qualitat literària, musicalment... El que hem fet a l'hora de preparar els temes del disc ha estat escoltar cada cançó i veure què ens demanava: 'aquesta cançó demana un bolero', doncs l'hem fet; 'aquest poema és de 1937 però el missatge és molt actual', doncs hem posat la música a l'alçada musicant-lo amb apunts electrònics.
RdR: Com encares les lletres? Què vols despertar en el públic i què hi ha de tu mateix?
F.V: Bé, no és que canti amb cap objectiu messiànic... Jo conte el que m'afecta a mi com a persona, és una qüestió íntima... Però una persona no es pot aïllar de la societat que l'envolta, en forma part; i el que passa t'acaba afectant. Si al final hi ha gent identificada, aquest és un dany colateral de la cançó... El que té de bo el gènere de la cançó és que la gent ha tendit a fixar-se en el text i per a mi és important perquè pots fer reflexionar a la gent.
RdR: Quin pes té el sentiment de pertinença a una terra? Al directe has comentat que hi ha gent que s'estima la terra on viu més que els propis nadius.
F.V: Al disc hi ha un tema que parla del meu avi, que era llaurador i em va ensenyar la passió per la terra. Crec que és important localitzar-se perquè és la millor manera de globalitzar-se, ensenyar a la gent tot lo teu, no adaptar-te a coses abstractes. En definitiva, conèixer a la gent en cada lloc, no que una cultura s'impose sobre una altra. A "Com el rent" parlo una mica de l'especulació: des del tren d'alta velocitat fins la Copa América... excuses per a carregar-se l'Horta, una terra de les més fèrtils de la conca mediterrània, que hem sabut habitar, cuidar i fer-li donar fruits. Ara l'estan pavimentant sencera.
RdR: La presentació del disc us ha portat al C·A·T, al Luz de Gas obrint el festival BarnaSants i aquesta nit a Ripollet. Com va tot plegat?
F.V: Hem anat agafant rodatge amb aquests concerts, i avui hem estat molt còmodes: hi ha hagut prou complicitat amb el públic. A més l'Auditori reuneix les condicions mínimes com per poder fer-ho bé. Estem molt contents d'haver estat per ací. La presentació del disc ens està portant temps de preparació i ha anat tot molt ràpid. Hem intentat que sonara igual, mantenint l'esperit orgànic aconseguit a la gravació i evitant artificis, perque és important mantenir la proximitat amb el públic que hem aconseguit amb les cançons i l'actitud.
RdR: T'imagines l'espectacle en un festival de gran format?
F.V: La meua intenció és arribar a com més gent, i més diversa, millor. Així hi ha més possibilitats de fer reflexionar. Cal trencar els tòpics, tot i que de totes maneres els primers festivals de música al nostre país van ser de cançó, com el Canet Rock. El que importa de debò no és el lloc, sinó els músics i la gent: crec que l'espectacle pot arribar a qualsevol lloc.

Feliu Ventura, cantautor

‘El millor de la cançó és que la gent es fixa molt en les lletres’

‘Conte el que m'afecta com a persona, però no puc aïllar-me del que m'envolta’