Les alegries i les penes van sovint lligades als estats d'ànim del personal. I, en això, hi influeix d'una manera especial l'entorn. Una situació determinada ens causaria més o menys alegria o tristor depenent de com ens hi trobéssim ficats. Aleshores, cal ser prudents a l'hora de jutjar les reaccions alienes i, sobretot, opinar amb precaució sobre la forma de manifestar-se sentimentalment. És ben cert que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, i més si les paraules queden escrites.
Aquesta exposició ve a tomb per la reacció que està tenint Convergència i Unió arran de la formació del nou Govern de la Generalitat. Totes les decisions -polítiques o no- tenen defensors i detractors. Això, no tan sols és inevitable sinó que és bo. Entenguem-nos: el pensament únic ja no es considera políticament correcte i les veus dissidents han de poder fer-se sentir sempre que calgui.
Però, d'aquí a l'enrabiada descontrolada hi ha un espai: petit i curt, però que caldria respectar. Més que res, per no caure en el ridícul social i per evitar, tant com sigui possible, que es recordin actuacions anteriors també en desacord amb la lògica d'aquell moment. Més que res, perquè també cal demostrar que hom és demòcrata de cintura cap avall.

‘El pensament únic ja no es considera políticament correcte i les veus dissidents han de poder fer-se sentir sempre que calgui’