Paisatge urbà
El sol es pon d’hora. L’hivern ja ho té això, dels dies curts. El vent de ponent ha arrossegat els núvols fins convertir-los en una esgarrapada en el cel, nítid com un mirall. L’horitzó té color de foc i l’últim raig de sol llambrega a punt de morir. Es veuen els primers estels i la lluna, que encara no és plena, es deixa intuir cap al nord. Uns ocells fugissers travessen l’aire, buscant un refugi per passar la freda nit. Són els pocs que queden i que no han migrat cap a terres més càlides. Sento la remor de les branques nues dels arbres, que ballen al ritme de la ponentada. Se sent l’aigua d’algun riu proper. Deixo caure el cap enrera i tanco els ulls imaginant que sóc gairebé al paradís...
...I
els torno a obrir. Ja no miro l’horitzó i em fixo en el
meu entorn. Al fons, una xemeneia escup una fumera grisa que empudega
l’ambient. M’arriba el soroll dels camions que entren i
surten d’un polígon industrial proper. De poc que dos fitipaldis
no topen i frenen bruscament. Lògicament es dediquen les claxonades
de rigor. Sí, hi ha un riu, amb la superfície coronada
per un núvol d’escuma blanca d’un pam d’amplada
i d’origen dubtós. La brillantor del raigs de sol que quedaven
a l’horitzó han estat substituïts per una serp de
llums blanques i vermelles. Són els cotxes de la caravana de
cada dia, la de les sis de la tarda, la dels pacients conductors que,
tot i saber que s’hi encallaran, hi passen un dia sí i
un altre també. Què és aquest terrabastall? Són
uns operaris que treballen en la construcció d’un edifici
proper, que han deixat caure unes bigues al ritme de l’excavadora,
que implacable devora quilos i quilos de terra. Gairebé s’ha
fet de nit. Fa fred. Me’n vaig a casa. Al meu paradís particular.
Alir