Aquest any té pinta de ser especial. Viurem els primers cent dies de govern d’esquerres a la Generalitat, i l’inici d’aquella cosa que alguns anomenen Fòrum 2004 i que molts no sabem si és un festival del Grec tot l’any o és una festa ciutadana. També veurem si l’AVE arriba o no a Barcelona i si la boda de qui ja sabeu serà la boda del segle o no.
Però... i ara tornem a casa. Tenim davant nostre reptes ja coneguts, com el problema de les ambulàncies, el soterrament de la C58, una veritable recollida selectiva d’escombraries, engegar l’Agenda 21 local i construir un model de mitjans de comunicació municipals independent entre d’altres.
En l’horitzó immediat apareixen nous reptes engrescadors, com ara triar el model de Festa Major que volem a través de processos participatius, i això només és una petita empenta per la transició d’una democràcia representativa a una democràcia participativa. Un altre gran repte és l’arribada a Ripollet del metro lleuger (llegeixi’s línia 11, recentment inaugurada i que arriba fins Can Cuiàs, a Montcada) o un projecte de tramvia que ens connecti amb les poblacions veïnes.
Amb forces renovades iniciem aquest enigmàtic 2004. I, posem per cas que tot això s’aconsegueix aquest any o comença a apropar-se, seria la utopia, però una utopia necessària. Tal i com deia Eduardo Galeano, a la utopia no arribarem mai perquè quan tu t’apropes ella marxa però alhora la utopia és allò que et permet avançar. La utopia com a motor de canvi sempre i quan hi creiem amb totes les nostres forces. Encara que ens apropem a ella, i ella marxi.