Llegim amb gran interès les darreres reunions dels dos grans i històrics rivals de la política municipal: El PSC i el Compromís. Els primers, amb una necessitat gairebé màgica per mantenir la governabilitat del nostre municipi dins dels paràmetres de la coherència humana i amb una singularitat d’equilibris polítics que els han portat inevitablement a cercar totes les combinacions possibles. Els segons, o més ben dit el COP, tocat per la decadència del seu discurs assembleari i d’aldarulls permanents i per l’escassa sostenibilitat de la seva coalició (es fa difícil mantenir l’ordre dels tres socis quan cadascun d’ells negocia per separat i per la porta del darrera amb altres formacions polítiques), no té més remei que justificar una inexistent voluntat de dialogar. Ens preguntem que passaria si aquestes públiques converses per intentar formar govern fossin encapçalades per altres formacions polítiques del Consistori (IC-Verds, CiU o fins i tot el mateix PP). De ben segur que el discurs del COP seria el que sempre ha estat: “un pacte per les cadires, interessos obscurs dels protagonistes, manca de projectes...”. En definitiva pura i simple demagògia d’aquells que políticament varen néixer pensant que la millor manera de tenir el poder és practicar una estratègia de “terra cremada” (si no és per nosaltres, no ho serà per ningú). De totes formes, i si val la pena un vaticinador auguri, no podem pensar que les iniciades converses -amb el COP- puguin arribar a parir un pacte de govern, perquè ni el PSC és masoquista ni el Compromís pot garantir una unitat de criteris entre el tres “so-ci-s” de la pretesa coalició. Al cap i a la fi, si això tirés endavant... sempre queda la grata sensació de risc i d’aventura que comporta haver intentat pactar amb el diable.

Josep Gabarra
regidor de CiU a l'Ajuntament de Ripollet