Escric aquest article en el Dia Internacional contra la Violència de gènere. Un d’aquells dies en que tothom s’omple la boca de xifres i de declaracions de bones intencions, el típic dia en que sentim els nostres polítics com presumeixen de grans programes socials, de mesures de control, d’ordres d’allunyament... Però, com que no vull pecar de demagògia, també és cert que en els últims anys s’està perdent la por a denunciar els agressors, a plantar cara i a fer valer la dignitat. Alguna cosa voldrà dir aquest canvi.
El cas és que enguany 72 ciutadanes d’aquest país no podran commemorar el Dia perquè els seus companys es van cansar de la seva cara, de les seves manies... i van pagar les seves frustracions amb l’abnegada parella. Set de cada deu dones assassinades pels seus companys aquest any estaven separades o en tramitació de la separació. Un pas que molts homes no toleren per entendre que s’acaba el seu feu. Per això, per ells, els maltractaments són l’expressió màxima del poder i el control. I només citem les víctimes mortals. Perquè darrera les xifres fredes de les estadístiques, hi ha encara moltes dones que són apallissades, violades, confinades, insultades per qualsevol cosa. Això també és violència domèstica. Malgrat les societats presumeixen de modernitat, les dones continuen pagant un preu molt car per la seva llibertat.
Acabo de saber que l’Audiència Provincial de Tarragona ha deixat en llibertat -i fins que no se celebri judici- un presumpte violador per entendre que “el temps refreda l’ànim i l’obcecació”. A més de la violació de la seva excompanya sentimental, se l’acusa d’un delicte de maltractaments continuats en l’àmbit familiar. Són aquests petits grans detalls que l’Administració ha d’anar polint perquè tinguem la sensació real de que alguna cosa s’està fent per reduir la violència domèstica.

Alir

alir@ripollet.vilaweb.com